Al nuñisme se li ha de reconèixer que sempre té l’habilitat de gestionar les crisis que ells mateixos provoquen d’una manera on la gran majoria de les vegades els culpables ho són tots menys ells. Amb el cas actual, malgrat la crisi institucional galopant, amb episodis tan sonors com la culpabilitat del club en el cas Neymar i el Barçagate, estan aconseguint que tot es redueixi a una crisi esportiva.

La seva capacitat per reconduir la frustració és molt precisa. Tant que el president del Barça, Josep Maria Bartomeu, només va necessitar tres dies per, en la primera entrevista concedida després de la humiliació a Lisboa, sentenciar que “tenim una crisi esportiva, no institucional ni de model” i assenyalar els culpables amb una llista d’intransferibles: “Leo Messi, Ter Stegen, Lenglet, Semedo, De Jong y Griezmann”.

El nuñisme, representat avui amb la junta actual, sap perfectament que la millor via per resoldre les crisis en un club com el Barça és gestionar les emocions: focalitzar la ràbia del 2-8 en l’acomiadament de les estrelles -“Bartomeu no surt a la foto de la derrota de Lisboa”, com sentenciava Cristina Cubero- i obviar tota la resta.

Si després d’una dècada on s’ha enderrocat tot allò que va simbolitzar que el Barça és més que un club encara tenen la capacitat d’enganyar, el problema no són ells, seran els qui encara els creuen.