Ara li toca el torn a Podemos

No és cap secret que l’estat profund espanyol respon a una lògica acció-reacció. Precisament, si hi ha quelcom que caracteritza Espanya és la seva addicció històrica al reaccionarisme, de manera que bona part dels esdeveniments dels darrers temps que empenyen contra les cordes el que creien sòlid equilibri del 78, tenen com a resposta una ofensiva contra tot allò que pugui representar una amenaça. No costa molt recordar que a cada revés jurídic internacional contra els exiliats catalans es desferma alguna acció de la Guàrdia Civil i Audiència Nacional, amb detencions, registres, acusacions inventades, sentències o accions d’una repressió brutal contra la dissidència, normalment sense coneixement del govern espanyol, o fins i tot en contra del més elemental sentit de la mesura. De la mateixa manera, la fiscalia, el Suprem i el Constitucional, que tot recordant Bertold Brecht són tan insubornables que ni pagant són capaços de fer justícia, desplega tot un arsenal d’iniquitats amb la finalitat d’infondre terror en l’oposició i deixar en ridícul un govern que consideren il·legítim.

A vint anys de la majoria absoluta d’Aznar, i a nou del cop d’estat constitucional del 135, qualsevol observador mínimament despullat de prejudicis té clar que els zombis sorgits del Valle de los Caídos, de les clavegueres de l’estat, dels racons més foscos del reaccionarisme madrileny han pres el volant i l’accelerador i no dubtaran a fer estimbar l’autobús espanyol al fons de l’abisme. Han estat vint anys de desestructuració social (amb les seves reformes laborals, lleis mordassa, patrocinades sortides de l’armari de la ultradreta), de descomposició nacional (amb un independentisme creixent, més enllà fins i tot del Principat i d’Euskadi) i de descrèdit internacional (amb una creixent irrellevància d’un país que abans es vantava de ser entre els grans de la Unió Europea). També han estat uns vint anys de mobilitzacions sense precedents, d’ençà del 78, amb l’emergència del moviment 15-M, les mobilitzacions independentistes, i l’entrada al món adult de generacions joves a qui horroritza des del florit bipartidisme fins a la “Fiesta Nacional”, i en què ha caigut de manera abrupta la clau de volta del sistema: una monarquia que fuig amb nocturnitat vers una teocràcia sense tractat d’extradició. En resum, el manament de l'”atado y bien atado” establert com a pacte de sang del sanguinari dictador Franco i que es manté en una Constitució que, finalment no sembla res més que l’article 2 i el títol II (el referent a la monarquia), sembla que presenta danys estructurals, i enfront de la por que les elits postfranquistes perdin el poder, les diverses clavegueres semblen disposades a establir una política de “terror blanc” per preservar un ordre amb un nombre de beneficiaris cada vegada més limitat.

Primer van anar pels bascos i els anarquistes. Després van anar a per als catalans -amb indicis, fins i tot, de participació activa en els atemptats del 17A–. Ara sembla que li ha arribat el torn a Podemos, un espai polític que sempre ha estat incòmode als cercles de poder de la capital, i que darrerament és directament un indissimulat objectiu a abatre. En les darreres setmanes, casos de corrupció directament inventats al més pur estil dels atestats redactats per autors de ficció recreativa, han encapçalat els titulars de la premsa del règim. Una premsa, no hem d’oblidar, hereva de la franquista Associació de Propagandistes Catòlics i que, com ja hem comprovat a Catalunya, semblen guanyar-se un sobresou com a redactors de sentències judicials prèviament escrites i que s’ofereixen a l’Audiència Nacional, el Suprem o el Constitucional, en el que representa el braç jurídic del Règim del 39 versió 2.0. La creació de càrrecs inventats, un clàssic dels totalitarismes, va acompanyat d’un altre clàssic: l’actuació de paramilitars. Les amenaces directes als seus propis dirigents, com, malauradament aquest estiu han pogut comprovar diversos càrrecs i els mateixos Irene Montero i Pablo Iglesias, que han hagut de tornar precipitadament de vacances en comprovar que diversos mitjans ultres han revelat el lloc on es trobaven i promovien “accions” en contra seva. La triple amenaça: periodística, judicial i física assenyalen clarament com de neguitós es troba cert Madrid qüestionat en el seu statu quo. I això malgrat que, fins al moment, la coalició Unidas Podemos semblen actuar com a “bons minyons” amb més lliris dels que podríem trobar en el sector “Tietes de l’ANC-Òmnium.”

Arran dels esdeveniments dels darrers dies s’ha esdevingut un gest interessant, més transcendent del que podríem pensar, i que tanmateix, sembla haver passat desapercebut per a bona part dels analistes. Al perfil de Twitter de Pablo Echenique, exsecretari d’organització de la formació morada, ha desaparegut la icona de la bandera rojigualda que mantenia des de feia molt. Echenique, com bona part de la cúpula del partit, és un home brillant i amb un instint polític prou fi. Malgrat que argentí de naixement, va assumir el nacionalisme espanyol de Ciudadanos als inicis de la seva trajectòria política fins a participar del naixement de Podemos el 2014. Desconec què li pot passar pel cap a aquest físic amb una trajectòria científica interessant. Tanmateix, que es lliuri d’aquesta icona pot voler dir moltes coses, no necessàriament coherent entre si. Podria indicar un desencís íntim, encara que m’inclino a pensar que el seu oportunisme l’ha fet veure que la bandera oficial espanyola, lligada a la dinastia borbònica (creada artificialment el 1785 com a encàrrec per a l’armada reial) veu enfonsada la seva cotització. De fet, en la crisi borbònica d’aquests darrers mesos, les mobilitzacions republicanes arreu del territori espanyol ja no semblen tan anecdòtiques com fa alguns anys, com noten, entre somriures glaçats, els ocupants del Palau de la Zarzuela. Echenique va viure de primera mà un altre esdeveniment molt significatiu. Corria el setembre de 2017, pocs dies abans del referèndum d’independència català, quan a l’Assemblea General de Podemos, celebrada a Saragossa, centenars d’ultradretans, entre la indiferència còmplice de la policia, van bloquejar el Palau de Congressos, van intimidar els assistents, i van agredir alguns dels participants, entre les quals la mateixa presidenta de les Corts d’Aragó.

Echenique, com Iglesias, com tants d’altres que tenen en comú ser persones intel·lectualment brillants i analistes d’olfacte fi haurien de ser conscients que fa temps que són al punt de mira dels poders fàctics espanyols. De fet, el mateix partit, i els seus quadres dirigents (molts d’ells, com Iglesias, sorgits del bo i millor de la Facultat de Ciències Polítiques de la Complutense de Madrid) va sorgir com a intent de coordinar (o d’aprofitar-se’n) el malestar social sorgit en el moviment del 15-M (de 2011). Per això van dissenyar una estratègia per tractar de regenerar l’estat espanyol d’acord amb premisses alternatives a les vigents. D’aquí la seva retòrica, la seva gestualitat, els seus eslògans, encara que, a la pràctica, i com els fets assenyalen, no van anar massa enllà. De fet, el seu punt fort –un coneixement profund de la teoria política– ha estat precisament el seu punt feble: Espanya no és una democràcia, i no es poden aplicar teories polítiques pensades per al món anglosaxó en una cleptocràcia embolcallada de nacionalisme espanyol. Podemos semblava rupturista, i tanmateix, en el seu programa no semblava voler anar més enllà que les promeses incomplertes del PSOE de les eleccions de 1982. Es pretenien rupturistes, i a l’hora de la veritat, no van gosar fer costat al principal desafiament al règim: el republicanisme català.

En bona part, el principal hàndicap de Podemos ha estat repetir l’error del PCE antifranquista. Amb tantes ganes d’integrar-se en el sistema, van haver d’acceptar els símbols de l’enemic: bandera, himne i monarquia. Els símbols ho són tot. Els símbols són més importants que les paraules i es visualitzen més clarament que els fets. Que Echenique lluís la bandera borbònica al seu perfil de Twitter era, clarament, tota una declaració d’intencions, o millor encara, una declaració de l’absència d’intencions. Que Podemos acceptés la visió castellanocèntrica de la identitat espanyola, i repetís els prejudicis catalanòfobs parapetats rere certa retòrica marxista, venia a explicar la seva innocuïtat, la incapacitat de transformar res.

Ara, tanmateix, les coses han canviat. El cop d’estat del 2017 en què l’estat ha malmès les mateixes institucions i ha suspès les llibertats a Catalunya (i també més enllà, on dissidents madrilenys són en presó preventiva per defensar la democràcia), ha generat diverses conseqüències inesperades per a molts: també per a Iglesias i els seus. Espanya ha perdut el respecte d’Europa, ha estat rescatada per segona vegada, el suflé no baixa (sinó que, malgrat el que digui el CEO, continua expandint-se), i per acabar-ho de rematar, la dinastia dels Borbons, amb la seva llegendària incompetència i mala llet, sembla haver-se fet un hara-kiri ritual.

Recordem que el Borbó era la clau de volta de la continuïtat del Règim del 39 reloaded. La Constitució fou la continuació del franquisme per mitjans institucionals, i els zombis del postfranquisme continuen controlant els espais estratègics de l’estat. En les circumstàncies en què la monarquia ha perdut tota legitimitat, quin sentit tenen la resta de símbols (la bandera borbònica i la Marcha Real)? Certament, malgrat que Podemos sigui un partit sense rumb, amb escassa credibilitat i tímida determinació respecte als seus principis republicans, no deixa de representar una força considerable que pot recordar el PCE en aquell moment precís del dilema històric entre acceptar els símbols de l’enemic o trencar amb tot això. És cert que les pressions contra el partit de Pablo Iglesias hi ha una ferma voluntat de tombar el govern i que les elits forcin la seva solució preferida: un PSOE-PP sense Sánchez. És cert que entre els podemites hi ha el terrible dilema actual entre mantenir-se al govern (malgrat que en un racó, amb uns papers i uns colors per dibuixar mentre els grans es dediquen a mantenir la Llei Mordassa i la Reforma Laboral), tanmateix, dubto que hi hagi futur per a la monarquia, i per tant, per al projecte d’estat autoritari i pseudodemocràtic que ha estat l’Espanya constitucional. Podemos, si vol tenir algun paper en aquesta auca ha de jugar la carta rupturista, i això requereix trencar amb els símbols, esparracar la bandera franquista (la mateixa que va decorar les cunetes amb els centenars de milers d’assassinats) i xiular l’himne de l’enemic. En altres paraules, Podemos té la clau per obligar a triar al PSOE entre Espanya o els espanyols, entre passat i futur, entre l’estat profund i un repartiment de poder més just i equitatiu.

Em declaro més que escèptic. És per això que l’independentisme té tanta força. Més enllà de sentiments nacionals, el comú de la gent veu més garanties democràtiques en una Catalunya (o un Euskadi, o qualsevol altra nació no castellana) independent que en un invent fracassat que s’obstina a fracassar.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

PDeCat no vol compartir grup amb JxCat després de les eleccions

El PDeCAT lamenta que JxCat no ha creat un "clima de confiança" al Parlament. El partit que presideix David Bonvehí va demanar el 7...

Forcadell, dolguda amb la resposta de la sentència de l’1-O: “Es va fer tard i malament”

L'expresidenta del Parlament Carme Forcadell espera que la resposta institucional a la possible inhabilitació del president de la Generalitat, Quim Torra, no sigui com...

Torrent només pot garantis que les eleccions seran en diumenge

El president del Parlament, Roger Torrent, ha afirmat que només utilitzaria el "petit marge" que hi hauria si no hi ha candidat a la...

Asens ataca Junqueras: “És demagògic i un insult”

El portaveu del grup d'Unides Podem al Congrés, Jaume Asens, ha qualificat de "demagògic i un insult" que el líder d'ERC, Oriol Junqueras, compari...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca