Ahir, en l’episodi 22.312 del serial sobre la relació de Junts per Catalunya amb ERC, el partit del president legítim es va quedar sol en l’intent de cessar el secretari general del Parlament, Xavier Muro, després que aquest es negués a publicar íntegrament les resolucions aprovades al ple sobre la monarquia.

En paral·lel a la votació, ja sabeu, el típic joc de retrets entre uns i altres. Amb un jugador destacat, el diputat d’ERC Ruben Wagensberg, que va trobar oportú carregar contra el seu company de coalició al Govern per tenir “poca cultura repressiva” davant de la “repressió”. Un atac ben coherent, ja que JxCat no té cap membre del seu partit a la presó ni a l’exili. Ai no, espera, sí que en té.

Entre les patinades d’uns i els retrets dels altres, algú podria plantejar-se quina mena de sobirania té el Parlament de Catalunya? Dies després de la Declaració d’Independència del 27 d’octubre del 2017, quan l’independentisme polític feia tanta autocrítica que més que reflexionar semblava flagel·lar-se per demanar perdó pels pecats comesos, diferents veus exposaven que era “impossible” que la cambra catalana fes realitat la República perquè no era sobirana. En una conversa, en concret, quan jo defensava la seva sobirania em va respondre: “Sobirania? Quina sobirania?”.

Si hi ha algun diputat o representant públic que considera que el Parlament és només una institució simbòlica que ho digui públicament. Si no és així és molt difícil d’entendre que s’accepti amb tanta lleugeresa que es retallin textos aprovats pels qui representen els vots dels catalans a les urnes.