En la darrera dècada els qui hem fet oposició a la directiva original, i evolucionada, de Sandro Rosell -nuñisme 2.0- hem estat sistemàticament acusats de ser uns “malbarcelonistes” i fer una crítica excessiva. Se’ns titllava de ser tòxics i enemics del club. Res més enllà d’això.
Deu anys després s’ha demostrat que els “malbarcelonistes”, malauradament, teníem raó. I sí, dic malauradament perquè en cap cas la nostra voluntat era que el Barça fos humiliat anualment a Europa, que perdés tota la seva essència futbolística, que institucionalment sigui considerat un club delinqüent per Hisenda o que estigués embolicat en un escàndol de presumpta contractació d’uns serveis per criticar tuitaires, jugadors i periodistes a les xarxes socials com si fos un adolescent preocupat per la seva reputació.
El tarannà guerra civilista que ha imperat al club, encetat per una acció de responsabilitat venjativa de Rosell, Bartomeu i Freixa contra la junta anterior, no ha servit per a cap altra cosa que per fer més profundes les diferències. Aquest xoc ha d’acabar.
Si s’estimen el Barça, tots i cadascun dels responsables d’aquesta autodestrucció han de sortir, d’un en un, demanar perdó i no tornar. No hi ha títols ni fixatges que tapin tanta negligència. La revolució ha de ser estructural.