Josep Maria Bartomeu ha culminat la seva obra magna. Aquesta temporada ha erigit un monument a la incompetència que perdurarà al llarg dels anys. Els culers recordarem per sempre la temporada de la COVID, en el terreny futbolístic, com una de les més convulses i desastroses de la història recent del Club.
Derrotats a semifinals de la Supercopa d’Espanya contra l’Atlético de Madrid. Derrotats a quarts de final de la Copa del Rei contra l’Athletic Club. Derrotats a la Lliga, regalant el torneig al Real Madrid en les últimes jornades. Derrotats i humiliats a la Champions League a quarts de final contra el Bayern de Munich.
Pel camí, el desgavell institucional i esportiu s’ha anat amanint amb la destitució de Valverde, el cas Barçagate i les dimissions de membres de la Junta Directiva. La parcel·la econòmica, ja delicada abans de l’impacte de la COVID, es troba en un punt crític a causa de la pèssima planificació esportiva i patrimonial.
Tot aquest reguitzell de mals resultats en totes les parcel·les del club no són casuals. Són el resultat d’anys de pèssima direcció a tots els nivells, anys grisos plens de decisions errònies, opacitat, i males inversions i barbàrie esportiva. Un còctel d’incompetència, inutilitat, prepotència i covardia del qual molts hem anat fent crònica, hem anat advertint, i que ens està deixant una ressaca que pagarem tots (si, també els negacionistes).
Lisboa no ha estat un accident. Ha estat la magnificació dels problemes ja vistos a Liverpool, anticipats a Roma i anunciats a Torí. Quatre anys continuats de fracassos no són un accident: són negligència. Cada vegada el fracàs ha estat més sonat, el ridícul més espantós, els comptes són cada any més tristos i els artificis comptables són cada any més vergonyosos.
Anys de desgovern institucional que reduït al Barça a un club més, l’han desposseït de tot allò que el feia singular.
Anys d’immobilisme emparat en les Lligues o Copes del Rei assolides que enlluernaven prou per a fer distreure la mirada de milers i milers de socis.
Anys de retòrica autocomplaent que no es corresponia amb la realitat. Ni érem ja el millor club del món, ni la pilota ens feia més, ni acoloríem el futbol, ni tocàvem la Masia, ni complíem cap dels arguments que els tècnics de màrqueting del Barça i de Nike insistien a posar al mercat.
Josep Maria, sabem que ens llegiràs. El teu adjunt Masferrer, amb els seus clípings de premsa, et farà arribar això. Fes-nos cas per una vegada: PROU. Plega. Dimiteix. Convoca eleccions immediates i abandona un vaixell que tu i la teva colla de directius us heu encarregat d’anar enfonsant durant anys i anys. Sabem que no ho heu fet voluntàriament, no et preocupis. La història et jutjarà no com el president del triplet de 2015 sinó com el president que va arruïnar un lustre de la carrera de Messi, que va desmantellar un equip triomfador, que va buidar la caixa del Club de manera alarmant i que va dinamitar, a poc a poc però de manera infal·lible, tot allò que ens feia sentir orgullosos del nostre club fins i tot quan ens atropellaven al terreny del joc.
No ens queda res, Barto. Aquest és el teu llegat.