La columna d’avui no la dedicaré a lamentar-se sobre la situació amb la qual ens trobem els mitjans catalans que tenim una estructura humil, com la de Mirall. La precarietat va en l’ofici, combatre-la és una gesta diària. Però m’agradaria fer una breu reflexió.
La Generalitat de Catalunya té un departament de publicitat institucional que es dedica a repartir les campanyes que prepara el Govern per anunciar mesures, avisos, alertes que prenen les conselleries. Enguany, amb la covid-19, la publicitat privada ha caigut en picat. Els estudis dibuixen aquesta davallada entre el 50% i el 80%.
Si enguany la Direcció General de Difusió no dona un cop de mà als centenars de mitjans que ens repartim per tot el territori i segueix concentrant el gruix cap a les grans capçaleres, com va exposar el diari La República fa just un any, el teixit comunicatiu del país morirà. Cal una visió més cooperativa i menys política a l’hora de decidir com es reparteixen les campanyes. Potser per a La Vanguardia 500€ és una quantitat miserable, per a projectes com el nostre, que viu de la publicitat privada i els mecenes que defensen aquesta visió del periodisme, és donar mesos de vida a la capçalera.