Creure en Déu

Ahir, dia 11 d’agost, es varen complir 16 anys de la mort del meu pare. El càncer se’l va endur amb només 45 anys. Aquella nit vaig tenir un somni que encara avui puc recordar amb molta nitidesa, érem ell i jo al sofà del menjador de casa. Em repetia que ho sentia molt, “ho sento molt”. Jo només vaig poder respondre tres paraules: “no passa res”. Quan em vaig despertar el món ja no tornava a ser igual.

Acomiadar-se d’un pare -o mare- a l’edat de 14 anys és un cop molt dur. Tot i que encara més fort ho devia ser per mon germà amb 9 anys. El dol va anar acompanyat d’un brusc salt cap a la maduresa, o una nova personalitat. Sovint arribo a la conclusió que si soc com soc és, en gran part, per aquella experiència: relativitzar la gravetat dels problemes per buscar una solució, cedir quan toca, no perdre el temps amb personatges tòxics, utilitzar el sarcasme amb els qui es pensen que per tenir el botó tenen alguna mena de poder i no esquivar les situacions que considero injustes, encara que puguin comportar algun problema.

Un dels dilemes morals més profunds que vaig tenir en aquell període de dol fou sobre la meva fe amb Déu. Setmanes abans de la mort de mon pare, quan encara no sabia que assistíem als seus últims dies, aprofitava per resar o passar per l’església quan tornava a casa per demanar que no el deixés marxar. Havia fet religió durant la primària a l’escola pública CEIP Les Corts i, volgués o no, pensava que podia ser útil i algú podia escoltar les meves pregàries.

El dia 11, quan el dolor més punyent ens deixava sense llàgrimes, vaig deixar de creure en Déu. Quan vaig descobrir l’abast i l’existència de les malalties terminals, el vaig acomiadar de la meva vida. Des de la singularitat del cas que vam viure a casa fins a la pluralitat de moltes altres situacions, em feia les mateixes preguntes que més endavant es faria l’Stephen Fry l’any 2015 quan fou entrevistat pel Gay Byrne: “Càncer d’ossos en nens? Què és això? Com t’atreveixes! Com t’atreveixes a crear un món en el qual hi ha tanta misèria que no és culpa nostra? No està bé. Per què hauria de respectar a un estúpid Déu capritxós, de ment perversa que crea un món que està tan ple d’injustícia i dolor?”.

Fa 16 anys de la seva mort i encara no he entès quina mena de pla tenia Déu amb ell, ni per quin motiu, com assegurava el sacerdot de la missa, va cridar mon pare perquè estigués al seu costat. No ho entenc, i segurament per aquest motiu sento una gran enveja dels qui hi creuen i poden superar aquests cops mitjançant la fe.

Jo, d’aquella experiència, em quedo amb una mare valenta, incansable, heroïna, i un germà que s’aixeca davant els cops que li planteja la vida.

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca