Fa molts anys quan, a la facultat, vaig cursar una assignatura de didàctica de les ciències socials, el professor ens va advertir que la història era probablement la matèria de més difícil comprensió per als alumnes. D’acord amb les teories de psicologia evolutiva de Jean Piaget, difícilment abans dels catorze/quinze anys, quan la majoria dels individus entren en l’etapa del “pensament hipotètico-deductiu” tenen prou capacitat de comprendre conceptes complexos com “temps històric”, processos polítics, culturals o socials que requereixen d’un coneixement profund i habilitats cognitives per combinar elements heterogenis i entendre què és el que propicia l’evolució i el canvi de les societats. 

En el món de l’opinologia es tendeix a criticar precisament l’escola en d’acord amb anècdotes com la memorització de la mítica llista dels reis gots (servidor de vostès, amb un doctorat en història, no podria identificar-ne més de mitja dotzena). Tanmateix, qualsevol persona que consideri que aprendre història té a veure amb la memorització de reis, conflictes o descobriments, tan sols exhibeix el seu desenvolupament cognitiu incomplet. De fet, ja quan feia classes a la universitat i havia de corregir exàmens o treballs, podia identificar que per a molts alumnes completament adults, sentien una certa incapacitat de desxifrar les claus del passat, i com a conseqüència, greus dificultats per comprendre el present. No és tan estrany, bona part dels comentaristes polítics actuals són d’una mediocritat esfereïdora per aquesta incapacitat d’interpretar qüestions enrevessades. 

Ara bé. En la major part dels casos, aquests problemes de comprensió no tenen tant a veure amb dèficits cognitius com per la tergiversació de la història com a un camp de coneixement que tendeix a funcionar com a arma política. De fet, la matèria d’història (nacional) va ser de les primeres a instaurar-se en els currículums oficials dels sistemes educatius quan aquests neixen, a principis i mitjans del segle XIX. Al cap i a la fi, es tractava que el poder pogués fer del passat una eina útil de construcció de mites nacionals i fundacionals (la “Reconquista”, sense anar més lluny), en segons quines interpretacions esbiaixades de fets manipulats. Tanmateix, aquesta creació de mites era efectiva, perquè entre altres, comptava amb el suport de les escoles, dels primers mitjans de comunicació de masses, dels intel·lectuals, i fins i tot de la literatura de fulletó (alguns recordaran els “Episodios Nacionales” de Benito Pérez Galdós).

La “Transició” és precisament un d’aquests mites fundacionals, i es va fabricar artificialment per justificar un determinat statu quo. Es va vendre que era la millor de les solucions possibles davant de la “fi” d’una dictadura. Es va parlar de “concòrdia”, “reconciliació”, i es va fonamentar en els pilars de “personalitats providencials” (Gutiérrez Mellado, Suárez, Pujol i sobretot, el rei posat a dit pel dictador). El mite es va potenciar a uns mitjans de comunicació gens lliures (TVE fou un monopoli fins ben entrada la dècada de 1980, les emissores de ràdio comercial no van poder fer els seus propis butlletins de notícies fins a finals dels noranta i els nivells de lectura de premsa eren entre els més baixos d’Europa). Sèries com “La Transición” de Victoria Prego, o la redacció de manuals escolars completaven aquesta visió que permetia blindar el règim, i molt especialment els seus símbols (rei, bandera, himne) que expressaven la diàfana continuïtat amb el franquisme. De manera complementària, es bandejava la dissidència en basant-se a invisibilitzar versions alternatives (especialment anarquistes, independentistes o intel·lectuals que anaven per lliure en d’acord amb no permetre el seu accés als grans mitjans, no publicar-los o haver-ho de fer fora dels grans grups editorials), és a dir, practicar l’unanimisme propi de les societats amb dèficits democràtics. 

Quan, cap a l’any 2000 es va publicar Un rei per cop, de la periodista gallega Rebeca Quintans ho va haver de fer des d’un pseudònim (Patricia Sverlo), i des de l’aixopluc d’una impremta francesa. Les pràctiques dictatorials espanyoles eren òbvies i podien implicar un greu risc per la vida i la llibertat dels dissidents. Parlem d’un règim autodenominat “constitucionalista” que clausura el principal diari en eusquera –Egunkaria– i tortura els seus editors. El llibre em va arribar de manera pràcticament clandestina, poc temps després i és transcendent, no només perquè ha esdevingut la biografia de referència que ha despullat de propaganda el monarca, sinó perquè ha contribuït a desactivar el mite de la Transició. Pocs anys després, juntament amb Joel Bagur, vam coordinar un llibre coral contra la llegenda rosa de la Transició La Gran Desil·lusió: la Transició als Països Catalans (El Cep i la Nansa, 2003) on vam anar desmantellant tots els axiomes sobre els quals es fonamentava la gran mentida de la democràcia exemplar. Era, aleshores, un llibre generacional que tenia la voluntat de buscar historiadors poc coneguts i menors de trenta-cinc anys (entre les quals, la Paola LoCascio). La conclusió era clara: ens trobàvem en una “Segona Restauració” monàrquica que tractava d’emular la continuïtat amb el sistema de democràcia vigilada i corrupta com ho havia estat la primera (1876), que buscava sobretot l’estabilitat que permetés garantir els privilegis d’unes elits incompetents i malintencionades. En els anys següents, les joves generacions d’historiadors i politòlegs van dedicar-se, com nosaltres, a impugnar intel·lectualment el mite fundacional, i va ser (si no recordo malament, Monedero) quan es va popularitzar el terme de “Règim del 78” per definir un statu quo actual fonamentat en la corrupció, l’autoritarisme i la tergiversació del passat. Per als amants de la cabalística: 78 és la meitat del 39, de manera que hauríem de concloure que el règim del 78 seria la continuïtat, la versió 2.0 del règim instaurat pel dictador (i mantingut en l’hereu designat a dit i refermat al seu testament) el 1939.

Han passat moltes coses des del 2000, que podríem inferir és el moment en què el sistema comença a fer aigües, quan Aznar obté la majoria absoluta i els habitants del búnquer franquista surten dels seus caus i ocupen tribunals, càtedres, monopolis privatitzats, escons, ministeris, presidències de grups mediàtics, seus episcopals o fins i tot la Lliga de Futbol. Reapareix aquest odi contra els treballadors (amb una dinàmica de reformes laborals precaritzants i tòxiques privatitzacions), l’anticatalanisme com a aglutinador nacional, l’ofensiva contra la memòria històrica que els incomoda, les ínfules imperials (recordem Iraq) o la corrupció generalitzada i la incompetència supina del franquisme. Espanya ja ha xocat contra l’iceberg, encara que en els primers minuts no es noti, més enllà d’alguns “hilillos de plastilina” –en afortunada expressió de Mariano Rajoy–. Tanmateix, la crisi derivada de la bombolla immobiliària es fa notar, i bona part de la població espanyola és sotmesa a una doctrina del xoc brutal. Gent perd la feina, la casa, les perspectives, mentre el Borbó es dedica a caçar óssos o elefants. Hi ha un intent de revolta popular (el 15-M) que no reïx, entre altres coses, per la incapacitat, impotència i autoritarisme de la mateixa esquerra espanyola, reorganitzada posteriorment sota l’inconsistent món de Podem. L’anticatalanisme pot resultar un altre dels aglutinadors nacionals, tanmateix té un efecte incontrolat: la societat catalana, especialment les seves generacions més joves, han matat al pare i ja no saben què és allò del “peix al cove”. Els joves catalans, que han estudiat, que han viatjat  i fet estades a l’estranger, que tenen contacte arreu del món, que ja no necessiten Espanya (ni probablement l’espanyol) per relacionar-se amb el món volen viure com a holandesos, danesos, lituans o qualsevol altre europeu normal. I això es tradueix en la independència com a ruptura definitiva, no tant amb Espanya com amb la seva cultura política autoritària, cutre i en descomposició.

Efectivament, quan ja queda clar que el vaixell s’enfonsa, contràriament al que succeïa amb Edward John Smith, capità del Titanic, el Borbó emèrit ha fet de Francesco Shettino, capità del Costa Concòrdia, i és el primer a sortir d’aquest creuer vocacional enfonsat per la seva mateixa arrogància i incompetència. En tot cas, amb tot aquest espectacle d’un monarca posat a dit, fugit, amb aires de culebrón veneçolà, propietari d’una fortuna de dimensions del Golf o dels sàtrapes africans, ha deixat al descobert que tot allò que havien explicat a generacions d’espanyols sobre la democràcia i la transició, era mentida.

És així: la Transició, el mite fundacional de la suposada democràcia espanyola era una gran mentida, una mentida fundacional fonamental, monumental, còsmica. Ho veníem denunciant uns pocs, des dels marges, mentre ens mantenien els micròfons desconnectats, ens vetaven als grans mitjans o ens sabotejaven les carreres professionals i acadèmiques, al més pur estil de les “democràcies populars”. Ara ja està tot confirmat. Els processos històrics, com dèiem al principi, són difícils de copsar a aquelles persones que no tenen un estadi evolutiu madur en la seva psicologia. Tanmateix, a Espanya, la psicologia col·lectiva no sembla que tingui aquesta capacitat de processar tots els fets per arribar a la conclusió que els han estat enganyant les vint-i-quatre hores del dia, set dies per setmana. Espanya, amb una cultura política deficient, massa amarades de prejudicis, sense mitjans lliures, sense intel·lectuals independents, sense polítics honestos,… fins a quin punt arribaran a entendre que la continuïtat del règim del 78 (i els seus símbols) van en contra dels seus interessos? A ningú no li agrada, d’altra banda, reconèixer, que li han estat prenent el pèl de manera continuada. Precisament aquest contrast entre aquesta Espanya encara disposada a creure’s les pròpies mentides i una Catalunya que sap perfectament que ja no pot confiar en absolut amb allò que provingui de l’oest, és el que ha de marcar el nostre propi camí. Ja sé que els historiadors no hauríem de parlar del futur; tanmateix sóc molt escèptic respecte a què la societat espanyola pugui reconduir la seva vida col·lectiva de manera honorable i intel·ligent, que continuï acceptant els símbols d’un franquisme salvatge i genocida (bandera, himne i monarquia). I sé que aquest és un argument més perquè Catalunya es dediqui a construir el seu propi camí; i això vol dir abordar la qüestió, sens dubte difícil, sens dubte complicada, sens dubte més urgent que mai, de la ruptura.