L’epidèmia ha canviat alguna cosa?
Cal vendre optimisme i esperança. Ho van fer les diferents administracions durant la pandèmia: “Tot anirà bé”, “Este virus lo paramos unidos” (sic)… Ara, la premsa fa ressonar els tambors de l’optimisme respecte al pla “històric” del rescat europeu. Els governs espanyol i el de la Generalitat asseguren que la nova crisi econòmica causada per la pandèmia serà molt diferent de la del 2008-10: aquesta vegada, afirmen, no es deixarà enrere a les persones. Sovintegen les declaracions d’economistes i experts que confirmen l’oportunitat que planteja la crisi per repensar el model econòmic (un déja vu del “cal refundar el capitalisme” de l’expresident francès Nicolas Sarkozy).
I malgrat tot, la realitat és tossuda i les dades mostren un escenari menys esperançador. [Aquest article s’elabora mentre s’anuncia la caiguda històrica dels PIBs estatunidenc, alemany o espanyol]. Quatre mesos després de l’inici del confinament i de milers morts a Espanya, què ha canviat? La gran fissura que havia de fer-nos-ho replantejar tot no existeix. Malgrat que l’epidèmia és una demostració claríssima més que el capitalisme ja ha traspassat tot els límits de la sostenibilitat (biològica, ecològica, econòmica, etc.), les emissions han tornat a situar-se als mateixos nivells d’abans del(s) confinament(s).
Altres coses que no canvien. Ara al sud dels Pirineus. Ningú continua fent-se responsable de res. Malgrat haver tingut un dels nivells més elevats de morts del món, no hi ha hagut cap dimissió ni disculpes en els governs espanyol o català, malgrat els errors garrafals comesos o la manca de preparació. Es mantenen les promeses ràpidament incomplertes: el PSOE trenca en menys de vint-i-quatre hores la promesa de derogar la reforma laboral pactada amb Bildu; JxCat, malgrat haver-s’hi compromès, traeix el pacte amb el Sindicat de Llogaters per aprovar una ILP àmpliament consensuada amb forces polítiques i socials al Parlament que permeti, entre altres coses, la regulació dels preus del lloguer (i Ciutadans i Partit Popular la porten al Tribunal de Garanties Estatutàries).
Europa. Malgrat les guirlandes retòriques, el pla europeu té més d’antic que d’innovador i beneficiós. Aparentment, Europa ha “salvat el seu futur” gràcies a un “pla de recuperació” ambiciós com mai. En realitat, però, ressona el “Vae victis!” dels països “frugals” contra el sud. Un altre déja vu d’un passat odiós de retallades, privatitzacions i aprofundiment de les desigualtats socials. Això també torna a mostrar una constant de la història de la Unió Europea: els interessos nacionals i la força d’uns prevalen per sobre d’una pretesa mancomunitat d’interessos entre uns governs europeus presumptament iguals. La UE torna a mostrar-se com el que és: un club d’estats (amb una agenda política ‘nacionalista’, conseqüentment).
Els problemes, ni neixen ni es destrueixen: La COVID els transforma
La COVID-19 ha sigut un problema sanitari gegantí i ha aportat nous reptes, però no ha creat problemes essencialment nous. Les retallades en el sistema sanitari que van complicar el maneig de la crisi fa una dècada que s’arrosseguen encara es fan sentir i han dificultat la gestió de la pandèmia a casa nostra.
És a dir, no desapareixen els problemes anteriors, sinó que s’agreugen i s’acceleren: la desigualtat social, la incompetència rampant d’una classe política rampantment esperpèntica, la falta d’alternatives veritablement d’esquerres que depassi l’autoconsum de públic, la monitorització constant de la població (facilitada amb mesures com, per exemple, la instal·lació de càmeres de reconeixement facial a Barcelona), etc. En clau catalana, cada vegada és més evident la pèrdua de rellevància d’una “autonomia” que va decreixent en importància econòmica, governada per eslògans, que sembla incapacitada per afrontar els nous reptes del segle XXI i cada vegada més sotmesa al poder central de Madrid.
El nostre món no gira per la rotació, sinó per inèrcia. Precisament per la falta d’alternatives, es pensa continuar governant un món cada vegada més complex i inestable amb eines obsoletes i funcionant amb un sistema econòmic clarament fallit que està fent col·lapsar el planeta (literalment). Essent un reflex d’un poder que necessita que res canviï perquè tot segueixi igual, els telenotícies informen del catastrofisme, en clau de morbo, en base al recompte diari de morts i culpabilitzant dels rebrots al jovent… la gent acaba centrant-se en qui porta i qui no porta la mascareta, però no percebo que molta gent estigui preguntant-se quins són els motius que ens han dut a aquest escenari (desforestació, producció intensiva de bestiar, extinció d’espècies…).
Mentrestant, el canvi climàtic continua agafant embranzida: es fonen els gelats a Anglaterra i s’arriba als quaranta graus a Bilbao. Els més rics del planeta, que segurament saben molt millor que el comú dels mortals que el vaixell del planeta Terra comença a enfonsar-se, compren illes per passar el proper confinament de la propera pandèmia mundial en luxós i paradisíac aïllament
L’ésser humà ha aconseguit, en el darrer segle XX una gran capacitat d’adaptació al medi i un gran domini tècnic i científic. Els concerts continuen aplaçant-se a un any vista perquè tothom pensa en què es trobarà un remei contra la malaltia. Però si s’aconsegueix, serà sense haver fet anàlisis complexes, crítiques sistèmiques ni plantejar escenaris alternatius concrets. És allò que Joan Burdeus va qualificar recentment com a “solucionisme”: esperar que els descobriments tecnomèdics aportin una solució sense renunciar a un nivell de vida insostenible (sóc conscient, però, que no tots deixem la mateixa empremta ecològica) i mantenint les causes estructurals que ens han portat on som. Fins que arribi el proper desastre. És aquesta dinàmica la que permet explicar que, al mateix temps que l’alcadessa Ada Colau presumeix d’haver vaticinat el fracàs del monocultiu turístic al nostre país, Jaume Collboni vagi presentant plans i iniciatives per reactivar el turisme a Barcelona de la mà dels qui han forçat el monocultiu turístic de la ciutat.
Com el 1945, després de la Segona Guerra Mundial, necessitem urgentment estadistes que trenquin amb la dinàmica de pensament existent per reconstruir un món que necessita mesures radicalment diferents a tot el que portem fent en els últims quaranta anys. Desgraciadament, l’estultícia dels líders polítics actuals em recorda a la dels de 1919, quan la seva poca generositat i falta d’altura de mires i alternatives permeteren la continuació i agreujament de la situació econòmica i social que la Primera Guerra Mundial havia creat.
