Joan Tardà va explicar fa poques setmanes en una entrevista a Ràdio 4 que el mes de gener del 2018, en ple debat sobre la investidura de Puigdemont, ERC va entendre que “era necessari guanyar una batalla ideològica”: “Aquesta batalla consistia en fer veure que el govern efectiu és el de Barcelona, no el de Waterloo (…) Nosaltres vam començar aquesta batalla, l’hem guanyat i el preu que pagues és alt”.
Dos anys després d’aquest exercici de confrontació interna de l’independentisme polític, el panorama no pot ser pitjor: un govern català estèril i una estratègia de servilisme amb Sánchez i el PSOE perdedora: suspensió del tercer grau dels presos, sense data per reunir la taula de diàleg, sense gestionar els fons de rescat de la Unió Europea i sense força per condicionar l’executiu espanyol després que Cs ja sigui l’alternativa oficial.
Podia sortir bé o malament, ha sigut un desastre absolut. La magnitud del drama és de proporcions tan grans que fins i tot el mateix Tardà demanava en una piulada que Iceta, Iglesias i Colau es pronunciessin contra el retorn a la presó dels presos polítics. Un gest tan desesperat com naïf. Sembla que encara avui desconegui la naturalesa de l’Estat i l’autoprotecció de l’statu quo.
El problema no és que l’estratègia hagi punxat -de fet és una mala notícia-, és que Esquerra no ha sigut conscient del tarannà condescendent amb el qual l’ha reivindicat per sobre de les altres. Recordeu allò de l'”independentisme pragmàtic”? És un concepte tan pedant que costa d’entendre en quin moment van creure que era una bona idea. La llista és llarga: sacrificar Puigdemont, titllar de “bojos” els set membres del CDR que foren detinguts en un muntatge policial, confrontar la presó i l’exili, ridiculitzar l’acte de Perpinyà o parlar dels independentistes que volen la independència sense tenir el 50% com si fossin uns “estúpids”.
Aquest exercici de testosterona no porta enlloc. La confrontació contra el teu company de trinxera és irresponsable. L’única estratègia que ha funcionat -i per tant és pragmàtica- és la que va fer possible l’1 d’octubre, la d’unir tots els actors sota un mateix objectiu que cal fer possible. Recuperar aquell esperit és imperatiu. I que quedi clar, per dur a terme aquesta estratègia no cal que el Govern sigui un casal d’estiu on tots són amics. Encara diré més, tampoc és necessari que facin el gintònic després d’un llarg dia de treball, només cal que no hi hagi traïcions i remin en una mateixa direcció. Perquè l’objectiu és guanyar, en plural.