Recordo un dia sortir de la tertúlia televisiva de l’Illa de Robinson d’El Punt Avui TV, un programa que malauradament ja no s’emet, on feia un fred que pelava. Hauria de ser finals de gener, anava tapat fins a les orelles i m’anava dient a mi mateix mentre enfilava el camí cap a l’estació de trens: “Per què coi dic que m’agrada l’hivern?”. Aquell dia vaig fer una enquesta a Instagram on preguntava què t’agrada més, l’hivern o l’estiu? Va guanyar l’estiu.

Mesos més tard, el 26 de juny, sortia del mateix plató amb un sol que m’aplatana contra el terra. Aquell dia l’Argentina de Messi jugava contra Nigeria. Vaig fer una altra enquesta, què t’agrada més, l’estiu o l’hivern? Va guanyar l’hivern.

Tornem a ser a l’estiu i, hosti, és insuportable aquesta calor. Anar a dormir suat, despertar-se suat, arribar a la feina suat i viure, en definitiva suat. Sentir-se com un ou fregit al sofà mentre el ventilador dóna voltes. Intentar cuinar el mínim per no ofegar-se amb la calor dels fogons. Horrorós.

Coi, és que el que m’agrada de l’estiu és la platja -la que trepitjo comptades vegades-, poder beure una cervesa a les 10 del matí -l’única època de l’any on es pot fer sense que et mirin malament- i gaudir d’un vespre més llarg per fer els gintònics. La resta? Calor i sentir-se com un pollastre a l’ast.