L’independentisme s’ha estancat en un joc partidista tan bèstia que ens podem trobar en situacions tan surrealistes com que un dels actors, el que sigui, apagui un incendi amb les seves pròpies mans, rescati la família i les mascotes i se’l critiqui per fer campanya electoral. Som en una espiral molt tòxica.

Arran de la publicació del llibre ‘M’explico: De la investidura a l’exili’ escrit pel president legítim, Carles Puigdemont i el periodista Xevi Xirgo, s’han alçat tot de veus crítiques que qüestionen el format, el moment i la promoció de la publicació. Asseguren, amb més o menys raó, que arriba tard, no permet la rèplica i està embolicat amb un màrqueting que és impropi del càrrec que ostenta.

La manera amb la qual es promociona el llibre pot ser més o menys encertada, i podem qüestionar si utilitzar un vídeo gravat a principis d’octubre del 2017 per una hipotètica detenció és la millor manera de fer-ho. Més enllà d’aquest detall, que és fins i tot anecdòtic, em resulta paradoxal que en un moment on es demana màxima claredat a la primera línia política hi hagi aquesta animadversió a la crònica dels fets de l’home que va pilotar el govern destituït per l’aplicació del 155. Tant de bo tots els qui varen participar, i participen ara -en les diferents administracions-, expliquessin com han desenvolupat la seva tasca. Ens permetria tenir una imatge més precisa de qui ens governa i com ho fa.

Gràcies als llibres que varen publicar Mariano Rajoy i Pedro Sánchez sabem, segons els seus testimonis, que el popular volia aplicar el 155 en qualsevol circumstància, fins i tot sense el suport d’altres partits, mentre que el socialista es va posar al servei del Gobierno per allò que necessités. Ara, amb les memòries de Puigdemont, podem saber què va passar a la Generalitat.