Entenc que som en una societat on la missatgeria immediata marca el ritme de la comunicació entre persones. Abans enviaves un SMS i, quan et quedaven uns cèntims de saldo feies perdudes a l’estil codi morse per dir “penso en tu”, “he arribat” o “truca’m, hòstia, que no tinc saldo”.

Avui tenim whatsapp, una app collonuda per estar en contacte permanent amb tothom. Una situació que tampoc és que resulti gaire tranquil·litzadora perquè n’hi ha que es posen molt nerviosos quan veuen el doble tic blau i trigues a contestar. Tot ha de ser ràpid. Si no, és motiu d’ofensa.

Hem abandonat les trucades, són cosa del passat. De fet, quan et truquen t’agafa un petit neguit de “per què em truca? Què és tan greu perquè m’hagi de trucar?”. El 90% de les vegades no és cap notícia negativa, és per resoldre quelcom de pressa.

Detestem tant les trucades que ara molts dels nostres contactes han esdevingut locutors de ràdio improvisats i et marquen un podcast de 4 minuts per explicar-te que la reserva del restaurant ha estat cancel·lada. Quatre punyeters minuts, què et penses que tens una secció al Versió RAC1? No fotem. Prego que Whatsapp intervingui ben aviat per acabar amb aquesta pràctica, perquè això comença a ser insuportable. Una companya de la revista em va explicar que una vegada va enviar una nota de trenta minuts perquè “el tema ho mereixia”. Trenta minuts? Que li foties els apunts imprescindibles entremig? Música d’ambient? Per l’amor de deu.