Quan el president del Gobierno, Mariano Rajoy, va aplicar l’article 155 contra les institucions democràtiques catalanes tots els actors independentistes van defensar, sense fissures, la legitimitat de la presidència de la Generalitat, del Parlament i el govern sorgir de les eleccions del 27 de setembre del 2015.

Amb la presó i l’exili, amb tot el pes de la raó, asseguraven que aquells consellers que eren presos, així com els representants que varen marxar fora de l’Estat, eren -i són- presos polítics i exiliats.

Què ha passat perquè avui no es parli del president legítim i dels consellers legítims de la Generalitat? En quin moment es va permetre que el concepte ‘presos i preses polítics’ fos prohibit per la JEC, vulnerant així la llibertat de premsa, fins a aconseguir que els mitjans públics no usin aquests termes?

En una entrevista a l’ACN el president legítim, Carles Puigdemont, lamentava que l’exili ha patit “manca de reconeixement” entre alguns sectors de l’independentisme: “Algunes vegades m’he sentit molt sol, ens hem sentit molt sols”.

Una de les mostres més explícites d’aquesta manca d’unió entre l’independentisme polític i de la poca credibilitat que li donen a la legislatura anterior és la rapidesa amb la qual s’ha renunciat al terme “legítim”, així com s’ha intentat confrontar la presó i l’exili sense acceptar que els dos són necessaris per seguir tirant endavant.

Puigdemont, Junqueras i tots els consellers són membres legítims del Govern. Els presos i preses són polítics i l’exili és, exactament això, exili polític. És imprescindible tenir memòria, la repressió judicial i política no pot caure en l’oblit per les disputes partidistes.