Tenen motius per estar emprenyats. Ahir la plaça de Sant Jaume es va omplir de treballadors del món de l’activitat esportiva que demanaven poder seguir obrint les seves instal·lacions.

Hi ha moltes diferències amb el món de la cultura, que aquest estiu sembla que quedi reduït a la celebració del Grec, el Cruïlla i el Festival de Pedralbes, però a tots dos sectors els ha tocat rebre amb severitat. Tot i les mesures i la inversió econòmica que s’han dut a terme aquests darrers mesos per tornar a obrir amb seguretat i màxima higiene, em dona la sensació que encara que només hi hagi una bicicleta estàtica cada 20 metres o una sola cadira disponible al teatre, aquests dos gremis estan condemnats a ser els ases dels cops.

Durant força setmanes des de l’administració catalana es va emprar molt la idea de “conviure amb el virus”, una expressió que defineix perfectament quina situació ens toca experimentar com a societat: persones i virus hem de viure plegats. I fer-ho vol dir que cal protegir-se, anar amb precaució i no limitar el combat amb la covid a un tancament constant a casa.

La cultura, els centres esportius, l’oci i la restauració -entre molts altres- no poden viure a expenses de decrets que en vint-i-quatre hores tanquen la parada. Si hi ha unes mesures que cal complir, i totes les activitats les respecten, les portes han de seguir obertes. En això el PROCICAT ha de ser una peça que vagi agafant més protagonisme i faci d’embut per permetre que aquells que compleixen la normativa mantinguis la seva activitat.