‘Les fulles mortes / s’arronsen / dins els teus ulls’

—Antònia Vicens.

Sento flaire de futur: són gotes que acaben de caure en la gespa i que per algunes plantes són abundància sobrera i per d’altres no arriben ni per la fulla més petitona que acaba de posar il·lusions al regne verd.

Es respira més bé a la ciutat. Tancats en confinaments de Netflix i poca grana, no només els somnis llisquen tija avall. —On farem vacances?—es pregunta el sense sostre arrelat al pas de pandèmies: algú el va confondre per un fruit podrit i l’ha deixat a la intempèrie (i això que no és a Lleida!). Un desafortunat agafa un Ferrari i diu que la vida és massa curta per avorrir-se conduint. El capital continua sent saba i tots mosquits.

Les residències ens són massa lluny, massa insignificants. La poda ha començat i no volem fulles que no ajudin a la fotosíntesi per fer fusta i vendre-la al desafortunat que s’avorreix conduint. La gespa és de plàstic. Ningú vol malgastar aigua regant cervells amb cultura i se’ns panseix la mirada, idiotitzada. Demanar permís o ser Rei de la selva? Pregunteu-li a en Rutte. Ell mana. Mentrestant, semillibertat per alguns. Per als turistes tota. Us imagineu una planta semilliure? No si és una planta negra, això segur. O si és malalta, llavors ni llavor ni vot.

Sento pudor de futur, una flatulència immòbil: en diuen desvergonya.