La crisi econòmica de 2008, i la posterior crisi social, van ajudar a posar sobre la taula un fenomen que anteriorment tothom criticava, però que en realitat es tolerava en bona mesura: la corrupció. Tant a Catalunya com a la resta de l’Estat espanyol, el reguitzell de casos com ara Palau, Gürtel, Urdangarín o ERO va ser, sens dubte, un dels factors que van obrir una gran escletxa en el consens entorn el règim del 78. La corrupció se sol abordar com una amenaça per a la moral pública, la prosperitat econòmica i la legitimació de les institucions. En aquest article vull recordar que, per a la tradició republicana, la corrupció també és una amenaça contra un altre valor: la llibertat.

A diferència del liberalisme, la tradició republicana no considera l’Estat com l’única amenaça possible a la llibertat, ni considera que sempre sigui una amenaça. La raó és que la llibertat republicana no té a veure amb l’absència d’interferència estatal, sinó amb l’absència de dominació, és a dir: la invulnerabilitat davant qualsevol poder arbitrari (públic o privat), capaç de prendre decisions que ens afectin sense necessitat de tenir en compte els nostres interessos i opinions. El poder arbitrari és conseqüència d’una relació de poder desigual entre individus i/o entre grups: si tu tens pots prendre decisions que m’afecten sense que jo “m’hi pugui tornar”, tu exerciràs un poder sobre mi que jo no podré controlar, i per tant el podràs exercir com et plagui, sense necessitat de tenir en compte el que m’interessi o el que pensi. 

El poder arbitrari pot basar-se en l’ús arbitrari de la força, característic de l’Estat quan està fora de control ciutadà; però també pot ser el poder d’agents privats desproporcionadament forts davant la resta de la ciutadania. Per exemple, el republicanisme sempre ha considerat que els pobres estan dominats pels grans propietaris, els quals controlen en bona mesura les possibilitats de subsistència dels pobres. L’existència d’aquestes i altres formes de poder arbitrari a l’esfera privada és, justament, el que porta el republicanisme a defensar l’existència de l’Estat: un poder públic, que és de tothom i no és de ningú, i que ostenta el monopoli de la força per tal de protegir tothom tothom de la dominació per part dels grans poders privats.

Així, la tradició republicana considera que un dels propòsits centrals d’un Estat és alliberar la seva ciutadania de tota forma de dominació. Però, naturalment, aquí apareix la clàssica pregunta: qui ens guarda dels guardians? Com evitem que el poder públic esdevingui, ell mateix, dominador? El republicanisme considera que hi ha, com a mínim, dues condicions necessàries per evitar-ho: (1) que els poders de l’Estat estiguin dividits i contrapesant-se, i romanguin sotmesos a l’imperi de la llei; i (2) que aquests poders estiguin sotmesos al control d’una ciutadania dotada de virtut cívica. La virtut cívica no és una altra cosa que l’excel·lència en l’exercici de la ciutadania; i aquesta excel·lència consisteix en una predisposició a participar en la vida pública no pas per a aprofitar-se’n a costa de la comunitat, sinó per tal de vigilar l’exercici del poder, protegir la llibertat i promoure el bé comú. Una de les condicions per a la virtut cívica, d’altra banda, és la independència socioeconòmica del ciutadà o la ciutadana, ja que “la dependència genera servilisme i venalitat” i “ofega el germen de la virtut“, com diu Thomas Jefferson a la qüestió XIX de les seves Notes sobre l’Estat de Virgínia.

Així, el republicanisme observa un vincle causal entre la independència socioeconòmica, la virtut cívica i la llibertat republicana: totes tres es necessiten i es reforcen mútuament, i per tant, el debilitament d’una significa el debilitament de les altres dues. Per tant, a la inversa, el republicanisme observa una relació estreta entre la dependència econòmica (i, per tant, les grans desigualtats al si de la ciutadania), la corrupció i la tirania. Com ja hem vist, la llibertat republicana depèn de la dispersió i el control del poder, sigui públic o privat. Per això es creen, precisament els poders públics, la res publica; els quals, però, poden acabar sent segrestats per interessos particulars i esdevenir, així, res privata, i per tant instruments de dominació. Per això, justament, cal la virtut cívica; però aquesta es dissol quan hi ha corrupció, i la corrupció és esperonada per la dependència econòmica. La corrupció, ve a dir la tradició republicana, és l’eina mitjançant la qual els homes amb vocació de tirans aconsegueixen el poder arbitrari que no sempre poden aconseguir per la força.

Un episodi històric va estar particularment dominat per la retòrica anti-corrupció de la tradició republicana: la Revolució Americana. Historiadors com J. G. A. Pocock (The Machiavellian Moment) o Gordon S. Wood (The Radicalism of the American Revolution, The Creation of the American Republic) han demostrat que els Pares Fundadors dels EUA no eren els conservadors o neoliberals avant la lettre que la historiografia conservadora acostuma a pintar; per contra, eren republicans obsessionats amb el perill que la ciutadania nord-americana esdevingués excessivament egoista i insolidària com per a fer-se càrrec de la tasca de mantenir un govern lliure. Els textos i cartes dels Pares Fundadors mostren com el seu rebuig final a l’Imperi Britànic no va tenir només a veure amb una disputa sobre sobirania territorial o impostos, sinó amb el desencís amb la pròpia Gran Bretanya com a societat desigual, corrupta i perillosament despreocupada de l’acumulació de poder en poques mans. Els textos de Benjamin Franklin són especialment reveladors al respecte, com ens mostra Wood a The Americanization of Benjamin Franklin.

El propi Franklin ho deixaria escrit sense lloc a dubte en una carta de 1787 a Abbes Chalut i Arnaud: “només un poble virtuós pot ser lliure. A mida que les nacions es corrompen, augmenta la seva necessitat d’amos.“ La llibertat republicana és, doncs, incompatible amb el clientelisme desenfrenat i la tolerància ciutadana vers la corrupció. La llibertat republicana demana esperits forts i independents, vigilants amb el poder i compromesos amb el bé comú.  Això és el que fa que les repúbliques siguin, d’altra banda, tan difícils de fundar i mantenir. D’aquí la resposta d’un ja vell Franklin a la senyora que li va preguntar quina forma de govern havia sortit de la convenció que va elaborar la constitució dels EUA, el mateix 1787: “una república -si sou capaços de mantenir-la.”