Costa molt trobar gent nascuda a finals dels vuitanta i principis dels noranta que avui tingui una visió optimista sobre la seva trajectòria professional. La dinàmica que impregna el dia a dia és una mena de “qui dia passa any empeny”, pagar les factures per arribar a final de mes i començar a preparar les quatre setmanes que venen.
És un desastre, un absolut desastre que a més s’agreuja amb una realitat econòmica que amb la pandèmia ha barrat en sec qualsevol progrés que s’hagués aconseguit en els darrers anys.
La manca de futur, així com de certesa i seguretat, fa impossible fins i tot la mera idea de plantejar-se un pla de vida. El dia a dia s’imposa, la inclemència de les despeses impulsa la precarietat; perquè si no acceptes aquesta oferta que et dona uns ingressos serà un altre qui ho farà.
És un drama resultat d’un sistema educatiu mancat d’alternatives. On la seqüència és prou coneguda: primària, ESO, batxillerat, carrera i màster. Si la segueixes tens garantia d’èxit. Quan l’acabes t’adones que no. A poc a poc l’ascensor social va baixant pisos.