Núria Iceta, periodista d’El Periódico, reconeixia la feina que havien hagut de fer tots els membres del Festival Grec “per l’esforç que han fet per salvar el festival, pels artistes i per la ciutat […] L’equip del Grec s’ha hagut de sobreposar a l’ensurt del març, el confinament de l’abril, la incertesa del maig i les mesures del juny”. No han estat temps fàcils ni s’han pres decisions senzilles.

El Festival Grec és l’exemple de la supervivència, perquè quan tots els festivals es posposaven ells, amb perseverança, continuaven. Perquè sempre s’hi és a temps de cancel·lar. Però qui no arrisca, no pisca i, en aquest cas, l’aposta els hi ha sortit bé: més d’una cinquantena d’espectacles repartits per Barcelona durant tot el mes de juliol. A més a més, les obres que no s’han pogut incorporar a la programació estiuenca tindran cabuda a la propera la temporada. Amb l’afegit que s’ha engegat el Grec en obert, una iniciativa per poder fer arribar la cultura per tots els canals de comunicació.

Daniel Martínez de Obregón, president del Grup Focus, explicava a La Vanguardia que l’escena barcelonina havia entrat en un panorama gris i de certa tristesa abans de la pandèmia, “va haver-hi un temps que Barcelona aspirava al lideratge cultural i això s’ha de rescatar”. Però el cert és que la situació prepandèmia era desoladora: La Vilella havia abaixat la persiana, el Club Capitol deixava òrfenes d’aplaudiments Les Rambles mentre l’Antic Teatre encara es debat entre la vida i la mort. No seria just comparar l’actual situació amb quan Sergi Belbel es va veure obligat a tancar la Sala Tallers del TNC el 2013 o quan el Teatre Lliure va estar a punt de clausurar durant tres mesos, però cal anar amb peus de plom.

L’arribada de la pandèmia a casa nostra va obligar-nos a frenar en sec, i els teatres no van ser una excepció. El 13 de març van veure com el teló, durant un temps indefinit, no s’aixecaria. Amb totes les conseqüències que això comporta.

Potser l’exemple més clar és el desolador missatge que es pot llegir a la pàgina web de Microteatre Barcelona, que diu “la nostra activitat teatral de format MICRO està, per desgràcia, en una pausa sense data de tornada”.

Hamlet es qüestionava si ser o no ser, però ara la qüestió és reinventar-se o morir, i els teatres no han estat pas una excepció en aquests temps d’incertesa.

Juan Carlos Martel Bayod, director del Teatre Lliure, explicava en roda de premsa que es van haver de retornar 10.500 entrades, més de 170 funcions van ser suspeses i 12 espectacles van ser cancel·lats. Però afegia que hi ha una altra manera de veure-ho, ja que “s’han produït 24 espectacles digitals i reprogramat vuit presencials, s’ha creat accés digital a tothom a l’arxiu del Lliure, hem començat l’experiència en el teatre radiofònic i en els clàssics per infants. Hem transformat les escoles de pensament en digital i l’hem difosa de manera gratuïta”.

El Grup Focus, que gestiona quatre teatres a Barcelona (el Romea, el Condal, la Villarroel i el Goya) va veure com els seus ingressos, de cop, es quedaven a zero i com havien de tornar més de 600.000 euros de les entrades venudes. Van haver d’aplicar ERTOS als treballadors i demanar crèdits per poder garantir la supervivència. Adaptar-se era l’única opció, i el grup que lidera Martínez de Obregón també ha apostat per mantenir una relació constant amb el públic a través de jocs i anecdotaris que oferien a través de les xarxes socials, tot i que també s’ha ofert un catàleg gratuït de producció audiovisual. Els espectacles que es van haver de suspendre també s’encabiran a la temporada que començarà al setembre.

On també es podran veure les funcions que van ser cancel·lades serà a la Sala Beckett, que han adquirit el compromís amb tots els projectes que tenien programats i emparaulats fins al juny de 2021, per garantir que es faran a partir del moment en què es pugui reprendre l’activitat. “Ens és difícil parlar de xifres perquè no sabem com haurien funcionat aquests espectacles”, explica en Toni Casares, director del teatre que, des del primer moment, ha lluitat per reprendre l’activitat teatral presencial perquè “és el que ens agrada i el que sabem fer”. La complicada situació, que ha provocat un ERTO en els treballadors de la sala del Poblenou, també ha fet que s’adaptessin i que compartissin amb el públic vídeo-converses a través de la xarxa. Tanmateix, un dels vessants més destacades de la Sala Beckett, l’Obrador d’estiu, s’ha hagut de reinventar, ja que molts dels professors són internacionals i no han pogut desplaçar, però sí que s’han trobat fórmules virtuals per poder compartir els seus coneixements amb els alumnes i amb el públic. El Taller Internacional, però, que se celebra cada any amb dramaturgs emergents de diversos països, s’ha hagut de posposar fins a la tardor.

Malgrat la parada obligatòria del tren de la cultura, sembla que a poc a poc, amb la nova normalitat, comença a reanimar-se. No se sap quan es tornarà a la normalitat -a l’antiga, enyorada i coneguda normalitat- ni dins ni fora dels teatres; però ja s’estan dissenyant plans de riscos laborals i recorreguts per dins de l’espai per poder guardar les distàncies.

La programació de les sales comença a revifar, però és important lluitar per totes les sales i per fer polítiques culturals que contempli els diferents tipus de teatre. El director del Teatre Lliure tancava la roda de premsa amb la reflexió que les administracions ara tenen una oportunitat de construir a partir de la cultura “i serà ara que faran evident de quant i com l’estimen i si volen que formi part de la societat o seguim mantenint-nos al marge. I si és així, si seguim fora del sistema perquè no ens consideren necessaris, haurem d’aprendre a treballar d’una altra manera: perquè si el sistema no té en compte la cultura, la cultura no hauria de per què tenir en compte el sistema”.