El català, una marca de classe per al nacionalisme espanyol

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Un text de Jordi Martí

A finals del mes d’abril, llegia en un article de la Marta Rojals , un advertiment que, tenint en compte allò que ja ha passat abans a casa nostra, vaig agafar-me molt seriosament.

En aquell text l’escriptora de la Ribera hi afirmava que «… des de l’esquerra espanyolista universitària també han adoptat el discurs del partit anticatalanista [de Ciudadanos], però en comptes d’associar el català a quatre llauradors que només miren TV3, ho complementen amb l’imaginari que és la llengua de la burgesia, catalana per definició».

El nacionalisme lingüístic espanyol més clàssic insistiria en la idea que les aparences enganyen i que el castellà no és castellà, sinó espanyol i, per tant, l’altra llengua natural dels catalans d’aquesta banda dels Pirineus, dels valencians, dels mallorquins i de tots els aragonesos (i a més dels bascos i dels gallecs), una mena d’argument en què de la conclusió (el castellà és la llengua imposada de fet als qui no són castellans) se’n deriva la premissa punt de partida (no un és la llengua que l’estat imposa, sinó l’única llengua de l’estat imposable per naturalesa) i que es reforça amb la insistència a dir que el castellà hauria estat un idioma conegut i usat prou temps a casa nostra com perquè, per art de màgica, la quantitat hagués transmutat en qualitat i el castellà una llengua endògena de Catalunya (encara que la llengua catalana encara hi fos ben viva, i circumstàncies històriques a banda, que no s’ha d’avorrir els destinataris de la doctrina amb detalls sobre el passat).

Ara, a questes plantejament clàssic, l’esquerra universitària i de debò, és a dir aquell que tendeixen adjudicar-se la patent de l’empatia social, hi afegiria la idea ─no ben bé nova de trinca─ que el català, no només no és la llengua pròpia de Catalunya (com ja va dir el Tribunal Constitucional), sinó que, de totes les llengües catalanes (vaja, de els dues més l’anglès, que és al món si fa no fa el que el castellà a Espanya) la que anomenem català és la de les “rendes altes” i la castellana la resta de la gent, és a dir, en versió espagueti western (que ve a tomb perquè en la teoria no hi manquen ments italianes): el castellà és la llengua del bo, i el català del lleig i la del dolent. D’acord amb això, tot intent de normalització lingüística seria un entrebanc a l’ascensor social dels situats en els pisos inferiors, una mena d’escut de les classes altes, metre que el castellà ens igualaria a tot ─vinguéssim d’on vinguéssim─ i ens relligaria en una abraçada fraterna i republicana.

Té cap sentit aquesta nova idea que redunda en interès del programa assimilista del poder establert? Aturem-nos-hi una mica i mirem-nos-ho.

Certament, tota societat experimenta múltiples fractures, fractures que no segueixen línies rectes en les divisions que provoquen, sinó que s’estenen sinuoses i encavalcades.

- Publicitat -

Hi ha els autòctons i els immigrants (una condició que, tanmateix, en tota societat organitzada amb justícia tendeix a esvair-se amb el temps), hi ha els homes i les dones (quan entre els sexes s’estableixen també divisions de poder), hi poden haver grups etnoculturals diferents (com passa al Canadà, a Bèlgica, al Regne d’Espanya i, de fet, a gairebé tot arreu), grups religiosos, grups diferenciats per l’aparença física (i aquí em nego a fer servir el terme fal·laç ─si més no en les llengües llatines─ de “raça”) i, per suposat, diferències nascudes de l’estratificació social: classes socials diferents amb múltiples subdivisions internes que comporten també encavalcaments.

En la societat catalana es donen gairebé totes aquestes fractures. No hi ha, però, diguem-ho clar, una fractura entre grups etnolingüístics estructurals. En aquest cas, allò que més s’hi acosta és la coexistència en el si de la nostra societat del grup històric català (a la constitució del qual han contribuït, durant segles, persones de procedències molt diverses que, tanmateix, s’han acabat integrat en la matriu catalana principal i definidora de la identitat cultural del territori) i de població arribada en onades migratòries successives durant el darrer segle des d’altres indrets de l’estat Espanyol, la integració de la qual, a conseqüència del seu volum i de les circumstàncies polítiques en les quals s’ha produït i es produeix aquesta arribada, ha estat difícil i, en gran part dels casos, avortada.

A aquest grup s’hi hauria sumat, en èpoques recents, un subgrup nou, cada cop més important en termes demogràfics: el dels llatinoamericans de llengua castellana, que majoritàriament se situen més a prop i més solidaris del dels nous catalans de llengua inicial, i encara habitual, castellana que no pas dels del grup històricament autòcton d’expressió catalana.

Restarien per últim el nous catalans procedents d’arreu i de llengua inicial no-castellana, que tanmateix, per no parlar cap llengua reconeguda pel poder polític espanyol no aspiren a conservar les seues diferents llengües inicials en la nova situació i que, per la desigual distribució de poder polític entre catalans i castellans i la diglòssia que aquesta desigualtat imposa entre els primers, tendirien a triar massivament la llengua castellana com a llengua d’integració a Catalunya, de manera que s’ha iniciat entre ells, de manera gairebé general, un procés d’incorporació a la hispanofonia i d’abstenció davant de la catalanofonia.

A banda d’aquesta línia de divisió lingüística (no connatural del país, sinó imposada de pel seu sotmetiment polític), que a la pràctica no és ben bé una divisió, perquè els catalanoparlants inicials han estat, tots ells, plenament bilingüitzats pel nacionalisme lingüístic hispanocastellà) a Catalunya hi ha autòctons i immigrats, hi ha classes socials, hi ha homes i dones… i totes aquestes fractures es donen amb interseccions. I en cada cas cal definir dominadors i subordinats, perquè les relacions entre els diversos grups dialècticament confrontats són relacions de poder.

Els encavalcaments entre línies de fractura fan, però, que no hi hagi (ni aquí ni enlloc) grups (ni persones) dominadores ni dominades en termes absoluts. Tot grup ─i tothom─ és alhora ─si bé en diferent mesura segons la fractura─ dominador i subordinat. Fins i tot el més precari dels treballadors potser que tingui una posició de força davant d’un immigrant amb la pell d’un altre color, o davant de la seua dona. El darrer immigrant pot tenir més oportunitats que el darreríssim, o que la darreríssima. Ningú no és una víctima absoluta ni un botxí absolut, com ningú no és moralment bo o dolent, i tothom té els seus dimonis i els seus moments de grandesa. Els talls totalment nets no són d’aquest món i només existeixen en els relats caricaturitzadors.

Centrem-nos, però, en el cas de l’estratificació social i siguem més precisos: a Catalunya hi ha assalariats, que constitueixen un ampli grup social amb moltes diferències internes en funció de consideracions com ara si el seu règim laboral es troba subjecte al dret administratiu o al laboral (i en tots dos casos en funció de la vinculació contractual concreta o el tipus de nomenament, els drets adquirits, el seu sector d’activitat…) A més hi ha treballadors immigrants amb permís de treball, treballadors immigrants sense permisos, treballadors autòctons… treballadors amb uns altres treballadors al seu càrrec. Treballadors de coll blanc i de coll blau, treballadors i treballadores. Hi ha també treballadors autònoms amb condicions laborals semblants o pitjors que les de molt assalariats… i entre tots ells es donen relacions de poder, unes relacions que coexisteixen i s’entrecreuen amb les que s’estableixen entre el conjunt que formen i el dels propietaris dels mitjans financers, de producció i/o de distribució, que constituirien una altra classe social en el si de al qual hi hauria, igualment, una varietat i una casuística molt grans, tan grans que de vegades aproximarien alguns propietaris a les condicions dels assalariats.

En qualsevol d’aquest dos grups, però, i distribuïts en posicions de poder diferents, hi ha haurà membres, tant del col·lectiu identificat habitualment ─i sense pensar-s’ho gaire─ com dels castellanoparlants, com del col·lectiu identificat com dels catalanoparlants, així com grups i col·lectius que no tenen cap d’aquestes dues llengües com a llengües d’identificació (amazigoparlants inicials, araboparlants, romanesoparlants. urdòfons, gallegoparlants, parlants inicials de japonès, italianòfons, sinoparlants, anglòfons, germanòfons…)

Certament, en els grups lingüístics més reduïts, el gruix dels seus membres tendirà a compartir perfil i, aleshores situació social i laboral i, en alguns casos, fins i tot sector productiu. En els grup més grans, però, és a dir en el dels castellanoparlants i el dels catalanoparlants, aquesta equivalència simple entre situació sociolaboral, perfil social i llengua es farà molt més difícil, i postular-la serà un exercici d’estereotipació.

Doncs bé, és en base a un exercici d’aquest tipus que pot haver qui afirmi, com Marta Rojals escrivia en l’article abans esmentat, que «aplicar discriminació positiva al col·lectiu de catalanoparlants [entengui’s aquí exigir el coneixement de la llengua catalana per a l’accés a un lloc de treball o certs llocs de treball] seria afavorir les rendes altes respecte a les rendes baixes», amb la qual cosa es donaria a entendre, ara ja en paraules de la mateixa Rojals que «la lluita contra la normalització plena del català és part de la lluita de classes». Amb consideracions com aquesta el que es fa es establir, a grans trets i deixant excepcions a banda (que serien només això excepcions, i que com a tals confirmarien la regla) que existirien, si no interessos socioeconòmics contraposats entre els dos grans grup lingüístics identificats a Catalunya, sí almenys una diferència de poder adquisitiu i, per tant i en definitiva, de poder, que caldria que fos neutralitzada en nom de la igualtat d’oportunitats i, per tant de la justícia social, cosa que implicaria prescindir de tota política lingüística protectora i revitalitzadora de la llengua minoritzada, que tanmateix per sobre de qualsevol altra condició, hauria esdevingut, sobretot, una marca de classe, un característica estamental indefensable en tant que seria una línia de defensa dels forts enfront dels febles.

Tal argumentació parteix, però, d’allò que és només un postulat, un postulat que quan és acceptat dogmàticament ens tanca en un raonament circular, consistent en la simplificació estereotípica ja apuntada que establiria que, per sistema, els castellanoparlants es trobarien socialment més mal situats que no els catalanoparlants (que gaudirien de rendes «més altes»), una caricaturització que a més passaria per alt fets com ara que gran part dels treballadors més mal situats en el mercat de treball, els provinents de la immigració recent (i evidentment no em refereixo a directius d’empreses transnacionals i d’altres treballadors que, més que no immigrants hauríem de considerar traslladats ─sovint de manera només provisional─ a una destinació en territori català) no sols no dominen el català, sinó que tampoc no dominen el castellà i que, per inserir-se laboralment, assentar-se i progressar, hauran d’adquirir, per pressió social i per imperatiu legal, aquesta llengua, cosa que, a la pràctica, i seguint la mateixa argumentació esgrimida contra el català, comportaria l’afavoriment de les rendes més altes dels altres grups lingüístics (l’identificat pel castellà i el bilingüitzat). Paradoxalment, però, en aquest cas no s’observaria discriminació, segurament perquè es dóna per neutral i aproblemàtica la jerarquització lingüística existent de iure i de facto en el nostre entorn social i que estableix el castellà com a llengua per defecte i com a llengua exigible. No hi hauria, per tant, cap injustícia en l’exigència del coneixement del castellà, que resulta un hàndicap per al treballador immigrat de fora del domini lingüístic hispànic. Per contra, el coneixement de la llengua catalana, relegada a l’estatut de llengua optativa en el seu mateix territori històric, és generalment vist com un problema, i tota iniciativa que cerqui fer-lo tan necessari com el coneixement del castellà apareix com una imposició (i no com un dret per a la integració efectiva) als ulls de qui ha assimilat com a natural (com una fatalitat inqüestionable) aquella desigualtat i jerarquització.

El coneixement del castellà, per ser legalment necessari i haver-ho acabat sent també de facto, és vist com un dret. El del català, per ser aquesta una llengua optativa, tant legalment com a la pràctica, és molt habitualment vist com una imposició. Doncs bé, aquest contrast, cercat intencionalment i aconseguit efectivament després de segles de lleis i polítiques lingüicides, és ara aprofitat per qui, negant-se a conveniència a tenir una visió completa del problema, vol recolzar-se en la feblesa de català per a declarar-lo, definitivament, una ruïna sense valor que cal enterrar per a construir-hi a sobre. Fins ara això ho feia qui s’asseia a la dreta d’Espanya. Ara s’hi afegeix una part dels qui s’asseuen a la seua esquerra. Tots plegats castellanocèntrics.

I podem afegir encara que aquesta visió limitada del problema oblida fets històrics com el de la dificultat objectiva no menor que va suposar, fins a èpoques no tan llunyanes, per a la població catalana encara no bilingüitzada, l’obligació d’aprendre castellà per a esdevenir ciutadà de pel dret de l’estat. En una Espanya on no saber castellà t’impedia fins i tot ser policia municipal a Barcelona, els catalans difícilment no devien sentir-se en la necessitat d’adquirir aquesta llengua. És clar quan es recorden aquest coses de seguida s’addueix que tot plegat ja és història passada (història, sí, però rarament historiografia). No cal mirar al passat, prescriuen… sobretot si mirar el passat et duu a veure el present amb un altres ulls i a qüestionar-te la legitimitat d’aprofitar-se de les injustícies reeixides.

En qualsevol cas, la discriminació que la seua sensibilitat duria les-esquerres-de-debò a observar desapareixeria del tot en un context com ara el d’un estat plurilingüe on ─(com per exemple al Canadà)─ la política lingüística es trobés presidida pel principi d’igualtat i la integració sociolaboral podria pogués a terme en qualsevol de les llengües oficials.

Si aquí se seguís aquest principi, la integració via adquisició de la llengua catalana no representaria una dificultat diferent, ni més gran ni pitjor, que la integració via adquisició de la llengua castellana. En qualsevol cas, l’adquisició de la llengua (d’una de les llengües en el cas d’estats plurilingües) és sempre un hàndicap per a qui ha arribat darrer, però resulta un pas inevitable que cal superar i que, efectivament, per regla general, dificulta les coses als acabats d’arribar (si bé aquestes dificultats es poden compensar amb polítiques d’acollida adequades).

Afirmar, però, que aquest pas constitueix un acte de discriminació és absurd, i ho és encara més quan s’afirma que ho és només en per a una de les llengües de la societat d’acollida, però no per a l’altra. I si el que hi ha al darrere d’una afirmació d’aquesta mena és la constatació que una de les llengües ha estat minoritzada i el seus parlants universalment bilingüitzats de manera que els nouvinguts podrien prescindir-ne, entrant-se aleshores en una espiral en què la prescindibilitat es reforçaria a ella mateixa, si en definitiva, es dóna per bo allò que s’ha fet als seus parlants i s’aprofundeix en el procés d’extinció i substitució, més que no trobar-nos al davant d’una proposta absurda, ens trobaríem al davant d’una proposta indecent i darwinista.

Una política no pot ser justa i injusta alhora, i no hi ha justícia en una proposta quan aquesta es basa en una injustícia. No hi ha una justícia econòmica separada i contraposada de la justícia lingüisticocultural. No sols de pa viu l’home, i justícia social ho és tot. La categoria metodològica central a l’hora de parlar de justícia és la de totalitat, recordava Lukács.

Dèiem això pensant en estats plurilingües amb alguna o algunes de les seues llengües en situació de feblesa no obertament cercada. Ara bé, si l’estat plurilingüe ho fos com a conseqüència d’una política expansionista i d’imposició assimilista d’una comunitat sobre una altra, les coses serien encara més clares i més senzilles.

En aquest darrer cas ─que és el nostre─ allò més just fóra, no ja promoure la integració indistintament en una llengua o en l’altra (la imposada o la reprimida), ni en totes dues, sinó retornar a la llengua desplaçada el seu estatut originari i constituir-la, d’aquesta manera, en la llengua integració social (una integració que podria dur-se a terme ─i això seria allò desitjable─ en condicions assistencials que garantissin als nouvinguts unes condicions de vida dignes des del mateix moment de l’arribada i en el marc d’una política immigratòria planificada, que és l’única que admet l’establiment d’aquesta mena de mesures d’acollida).

Tornem, però, a la qüestió de la identificació entre llengua i classe, que motiva aquest article i de la qual ens estem començant a allunyar.

Ja hem dit que aquesta idea (el català és la llengua de les “rendes altes”, mentre que el castellà seria la llegua, efectiva o naturalment aspiracional de la resta de rendes) és un estereotip que només es pot formular aclucant els ulls davant de moltes evidències. Entre elles, i no és la menys important, que el castellà és la llengua d’ús i d’identificació de l’elit governant i econòmica de l’estat (cosa que duu els mateixos catalanoparlants inicials a veure’s obligats a aprendre’l). Tanmateix, demanem-nos si aquesta caricatura, com passa amb les caricatures ben fetes, es basa en alguna cosa. Dit altrament: què pot haver-hi de veritat en aquest estereotip que identifica “rendes altes” i llengua catalana?

L’única cosa que se m’acut per a aprofundir en aquesta recerca és partir, com fan aquells que formulen l’estereotip, d’una societat catalana considerada fent abstracció del conjunt estatal i, un cop fet aquest exercici (que, més que d’emmarcament és de desenfocament), mirar la societat catalana suspesa en l’aire que en resta. Un cop situats en aquesta perspectiva, l’únic que trobaria raonable per a donar-li alguna versemblança a aquella equivalència entre llengua i classe seria recórrer a la consideració que el grup dels anomenats catalanoparlants seria format, principalment, per la població nascuda al país, provinent de famílies, en tot o en part, arrelades a la terra des de fa diverses generacions. Certament aquests no serien els únics, hi hauria en el seu si, també, gent de procedència immigrant arribada al país ja fa temps, gent arribada fa relativament poc, i hi hauria fills d’immigrants recents. En tot cas, sembla que l’arrelament al país dels anomenats catalanoparlants seria més gran que no el dels anomenats castellanoparlants i això ens pot dur a pensar que la seua situació econòmica pot ser millor i més estable que la d’aquests darrers, perquè l’arrelament facilitaria l’estabilitat i les oportunitats.

En definitiva, més enllà del fet que la llengua catalana és l’habitual de la majoria de la gent nascuda al país, incloent-hi aquí els membres de famílies totalment o parcialment arrelades de fa temps, i que cal comptar que sigui justament aquesta la gent que gaudeixi de més gran estabilitat i oportunitats laborals i econòmiques (un fenomen universal i perfectament previsible), aquella identificació entre llengua i classe no tindria més versemblança i, més que no com un estereotip, apareixeria com una petició de principi dogmàtica, una petició de principi que, tanmateix, comença a mostrar-se tan ben arrelada en algunes ments que fins i tot ja ha començat a generar versions un pèl més subtils que la polirien i la farien més apta pera ser admesa per ments més exigents, que en la seua formulació bàsica, la trobarien inacceptable.

Un exemple d’aquesta mena de versió aparentment més refinada el vam poder trobar en una entrevista (aquí) que ens va oferir el digital El Núvol no fa gaire i on, en un moment donat, podíem llegir que «la classe treballadora catalanoparlant no s’adona que hi ha una classe treballadora catalana castellanoparlant que està per sota d’ella»… segur que ja tenim més d’un amb el cap fent-hi voltes.

Aquí no s’afirmaria l’existència d’una classe treballadora identificada amb el grup anomenat dels castellanoparlants (o almenys amb una part ─majoritària─ d’ell), oposada a una classe burgesa identificada amb el grup dels catalanoparlants, sinó l’existència de dues classes treballadores, nítidament separades ─ni que sigui provisionalment─, això sí, per raó de llengua i jeràrquicament situades en el tot social: l’una per sobre de l’altra; la catalanoparlant per sobre de la castellanoparlant. El mateix esquema en el fons, sols que ara lleugerament matisat: en qualsevol cas els primers es trobarien (o tendirien a trobar-se sempre) per sobre dels segons en tots els grups socials, i per això, per aquesta posició de poder que els primers ostentarien (o tendirien a ostentar) sistemàticament, seria lícit considerar els seus membres, treballadors o burgesos, els beneficiaris del status quo (se suposa que en diferent mesura, segons la posició social de cadascun) i, consegüentment, els responsables principals de trobar solucions a les situacions d’injustícia que es donen en el si de la societat, encara que aquestes es produeixin en un context social que ─i això ho apunto de passada─ els ha superats, i els ressorts del qual en realitat no es troben al seu abast per haver estat privats de poder polític, en un context social que en molts de casos ja ni tan sols entendran per com de ràpid ha canviat, en un país que ja només amb molta imaginació reconeixen, i on, de ser-ne el tot (o si més no el grup referencial) han passat a ser-ne part una minoritària, un grup l’existència i continuïtat del qual com a comunitat humana singular volen pensar que han esdevingut problemàtiques per no pensar que, senzillament, han estat sentenciades.

No ens trobaríem fora, per tant, del consens que els catalanoparlants (el gruix de l’«ellos» pels qui va l’«a por») serien, fins i tot en els seus estrat més baixos, uns privilegiats; uns «catalanets» arquetípics; els exemplars paradigmàtics que en l’entrevista esmentada apareixen com a referència quan l’entrevistada hi diu que ella, de més jove, s’havia sentit «acomplexada» per tenir un nom castellà, perquè allò que ella volia era «ser catalaneta».

I si els catalanoparlants (els catalanets) són uns privilegiats (o si es prefereix: uns no-tan-danmats), bé se’ls pot retreure el seu privilegi (la seua millor posició relativa), i exigir-los que assumeixin les responsabilitats que aquest comporta i facin alguna cosa per canviar aquesta societat en què ─torno a dir-ho de passada─ se’ls ha minoritzats. I d’entre aquestes coses de les quals caldria que es responsabilitzessin, diran alguns ─entre els quals certament no la protagonista de l’entrevista a què hem fet referència en els paràgrafs anteriors─, una de les primeres seria l’assumpció de la seua minorització i, conseqüentment, la retirada de les seues reivindicacions nacionals de l’arena política, particularment les que farien referència als seus pretesos drets lingüístics, sobre els quals s’estendrien ombres de sospita.

En qualsevol cas, i continuem resseguint la mateixa entrevista, sembla clar quecaldria que els catalanoparlants féssim, com a mínim, molta «autocrítica». Caldria que ens demanéssim, per exemple, què hem fet malament quan constatem que «encara, els fills i les filles de la classe treballadora catalana castellanoparlant no senten que el català també és la seva llengua»… perquè bé deu ser culpa nostra, oi? I no dic que no, perquè segur que sí, però la situació de dominació política, la discriminació legal en matèria lingüística, la impossibilitat de tenir una política immigratòria… tot això també hi deu tenir alguna cosa a veure, suposo. I no obstant, com que aquest estat de coses és el paisatge habitual, aquell que ja donem per descomptat, coma escenari de fons que no participa en el drama representat, la pregunta s’adreça principalment als catalanoparlants, que han de fer «molta autocrítica abans de pensar en els bestsellers, youtubers i cantants de trap en català.»

Entenc perfectament que es digui que en el cas de les «immigracions àrabs i llatinoamericanes», «l’escola pública no estava preparada per a no condemnar-les a la discriminació i, com a conseqüència, al fracàs escolar, així que amb prou feines podien ocupar-se del català». No puc, però, estar-me de notar que en l’afirmació del final el castellà es dóna per descomptat, fins i tot en el cas dels àrabs (molts del quals en realitat devien ser amazics, és a dir una mena de catalanoparlants d’allà), ni de fer notar que en realitat aquests immigrants arribaven, no a Catalunya (que políticament no passa de ser una entitat local), sinó més pròpiament a l’estat Espanyol, que és qui té els recursos pressupostaris i polítics i, per tant, la responsabilitat darrera. Entenc la situació dels nouvinguts és clar, el que no acabo d’entendre és el to que focalitzar la responsabilitat en els catalanets.

Sé perfectament que el volum ─desproporcionat amb la població del país─ que va revestir la migració a Catalunya, el País Valencià i les illes Balears de persones procedents d’altres indrets de la península durant la segona meitat del segle XX, tot just després de la sagnia de la guerra del 1936-39, (migració que ja havia tingut un precedent menor el primer terç del mateix segle, i que en realitat cal emmarcar en un procés general de moviment de la població espanyola del centre, del nord-oest i del sud del territori estatal cap a la costa mediterrània i cap a Madrid) ha fet molt difícil la integració lingüística dels qui van arribar, i fins i tot dels fills i néts d’aquests, ja nascuts a Catalunya. Sé molt bé, a més, que aquesta integració ha estat sistemàticament obstaculitzada, quan no obertament impedida, pel suprematisme lingüístic castellà que caracteritza el nacionalisme espanyol. Sé molt bé que tot plegat ha produït canvis demolingüístics de gran magnitud als Països Catalans, fins al punt de convertir en minoritària la llengua catalana en el conjunt del seu domini històric i propiciar una àmplia castellanització de les seues àrees metropolitanes (que va contribuir a consolidar la d’aquelles en les quals ja s’havia iniciat unes dècades abans un procés de substitució lingüística per haver-s’hi abandonat en gran mesura la transmissió intergeneracional o per, com en el cas d’Alacant, haver experimentat també processos immigratoris més antics). Entenc, per tant, que la nova immigració de finals del segle XX i de les dues primeres dècades del segle XXI, arribada a un país ja força castellanitzat i on el castellà és la llengua del poder (també del poder econòmic), o bé s’hagi trobat amb un entorn que li proporcionava el castellà però no el català («municipis que són majoritàriament castellanoparlants, de població obrera i migrant»), o amb un entorn en el qual, malgrat ser encara majoritàriament catalanoparlant, la llengua del país es presentava com a opcional, poc prestigiada i encara regatejada pels seus mateixos parlants, socialitzats en la minorització i l’automenyspreu lingüístics. Entenc en definitiva l’afirmació que els fills dels immigrants a què es referia l’entrevistada «amb prou feines podien ocupar-se del català». El que no entenc és per què això ens hauria de portar, precisament als catalanoparlants a fer «molta autocrítica». I no perquè pensi que no ens calgui fer-ne (al cap i al fi hem mostrat una combinació d’indiferència general d’incompetència planificadora letals), sinó perquè aquí els qui més autocrítica fem som justament els catalanoparlants, que breguem cada dia amb un còctel fet de manca de poder polític, assetjament moral i privilegis viscut com a drets, ben remenats a cop de BOE.

Efectivament, cal demanar-se «quines són les possibilitats reals d’aquestes classes treballadores a l’hora d’accedir a la cultura en general i a la cultura catalana en particular», el que no tinc tan clar és que això ho hàgim de demanar, només o principalment, a la minoria nacional no reconeguda, els drets lingüisticoculturals de la qual són sistemàticament trepitjats fins que aquest festival de l’abús ha esdevingut natural i tothom s’hi veu en cor d’apuntar-s’hi.

En aquesta pràctic usual d’atribuir la responsabilitat a la víctima, de presentar la nostra desfeta com si fos un col·lapse autoinfringit, hi té un paper important l’estratagema, ─sembla ser que ja força assumida─ de llançar sobre els anomenats catalanoparlants la sospita de classisme.

Atribuint l’exclusivitat de la classe obrera als castellanoparlants (en el si dels quals passaran a inscriure’s els parlants inicials d’altres llengües diferents del català i del castellà), se situa els catalanoparlants en el costat dels explotadors i es fa del català una marca de classe i una eina de blindatge d’hipotètics privilegis. Amb aquest truc metonímic el subordinat passa a ser vist com a dominador i la voluntat de normalitzar la llengua i restaurar-la en el lloc que li pertocaria esdevé un exercici de discriminació que, afortunadament ─vés per on!─, té la força de l’estat i de les seues elits en contra.

I molts hi cauen, fins i tot molts dels qui d’entrada no neguen els drets lingüístics de la comunitat ─oberta─ catalanoparlant, que aleshores s’hi entrebranquen i acaben fent el joc al suprematisme hispanocastellà.

Passa, però, que de la mateixa manera que ningú no és bo ni dolent en termes absoluts, ni els grup socials tampoc no són absolutament innocents o culpables, ni les llengües caracteritzen les classes (excepte en els règims colonials, que no sols no és pròpiament el cas català, sinó que, en la mesura que s’hi acosta, no tindria en els anomenats catalanoparlants l’element colonitzador).

La majoria persones de parla inicial castellana que han vingut a viure a Catalunya (no totes elles, però: hi ha els funcionaris, els militars, els quadres traslladats de les grans empreses, els qui han vingut a invertir en un negoci…) són gent treballadora que, en arribar aquí, i de vegades encara en la segona generació, és fàcil que, en funció de les polítiques econòmiques i laborals existents (que no són catalanes, sinó espanyoles) i de les seues circumstàncies personals, ocupin alguns dels llocs més precaris de la nostra societat, com de fet passa, per regla general, arreu, amb els darrers a arribar a una nova societat. I no hi ha res més. No es tracta d’una qüestió lingüística. La llengua, en aquest punt, és un element perifèric, i entre poc i gens problemàtic en la mesura que es posa a disposició de tothom, sense discriminació de cap mena, ans al contrari, perquè la voluntat de facilitar la integració lingüística és clara (una altra cosa és la perícia i el context desfavorable en què es procura). Fet i fet, només podríem parlar de discriminació si no es facilitessin els mitjans per a aquesta integració, i és que sent el grup de la gent amb més arrelament al país majoritàriament catalanoparlant, i sent la catalana, encara, una llengua viva i valorada, i usada en tots els àmbits (si bé en no tots ells de manera lliure i normal), l’adquisició del català com a part del capital lingüístic personal millora, certament, les oportunitats d’ascens social vinculades a la integració. Això, però, no és res d’estrany ni maquiavèl·lic, ans al contrari: apunta a un fenomen universal i perfectament previsible. Adduir-hi en contra la jerarquia lingüística suprematista que impera a Espanya (que malda per fer supèrflues les llengües no castellanes) i el fet que s’hagi reeixit en la bilingüització de la totalitat de la població catalanoparlant inicial és d’un cinisme que espanta.

D’altra banda no és sobrer apuntar que, aquesta mateixa circumstància a què hem al·ludit (el més gran o el menor arrelament al país d’acollida), que com diem seria l’única cosa que podria conferir certa versemblança a postular, pel broc gros, l’existència d’una classe treballadora catalanoparlant situada per damunt d’una altra de castellanoparlant (malgrat que tots dos grups serien ciutadans de ple dret del mateix estat, amb l’única diferència que els primers, per haver arribat a ser-ho, haurien hagut d’aprendre obligatòriament la llengua dels segons), autoritzaria també a situar per sota d’aquesta hipotètica classe treballadora castellanoparlant unes altres d’araboparlants, de romanesoparlants o, fins i tot, de llatinoamericans que parlarien el castellà en varietats no valorades en la mateixa mesura que l’estàndard europeu d’aquesta llengua (fèrriament defensat per les institucions lingüístiques espanyoles, que també són institucions que defensen els beneficis directes ─turisme lingüístic, ensenyament del castellà a l’exterior…─ i indirectes de la prevalença d’aquest estàndard).

El parany de la caricatura de la classe social castellanoparlant que es troba per dessota d’una altra de catalanoparlant és només un estratagema argumental més per a mantenir la posició hegemònica del grup nacional castellà en l’entorn polític que controla i per a esperonar aquells qui es beneficien dels privilegis que comporta a conservar-los i reivindicar-los. Que els catalanoparlants siguin majoritàriament gent nascuda en aquesta terra i que una bona part d’ells tingui avantpassats també nascuts aquí potser els ofereix, almenys a una part d’ells, l’avantatge de disposar d’un capital social (de coneixences) i d’una posició que els proporcioni ─cas de disposar d’alguna propietat alliberada de deutes─ seguretat i estabilitat, però res més. Això no autoritza, per tant, a parlar de diferències de classe social, molt menys encara si la comparació es fa amb els fills dels immigrats, que en la majoria de casos ja haurien accedit a un capital social similar. D’altra banda, el caràcter massiu de l’arribada de població immigrada des de terres de Castella hauria tendit a proporcionar a una part d’aquests nouvinguts un capital d’aquest tipus no gaire diferent d’aquell que tindrien els nascuts aquí. La resta depèn més de la legislació laboral i de la redistribució fiscal que d’una altra cosa.

I tanmateix, atesa la nostra ingenuïtat, no és estrany que puguem arribar a pensar, com deia Marta Rojals en l’article que esmentàvem al començament d’aquest nostre, que «el pròxim pas que s’albira és la implantació de la falsa dicotomia d’haver-ne de triar una de dues [justícia social o normalització lingüística], cosa que ja ha passat amb altres falses dicotomies avui del tot normalitzades, com ara la del dret de tenir un judici just versus el dret de tenir-lo en la teua llengua; o la del dret a la salut pública versus el dret de ser-hi atès en la teua llengua.»

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca