El 10 de juliol es varen complir deu anys de la manifestació que va reunir quasi mig milió de persones contra la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya. Una dècada on el país ha fet un canvi substancial, substituint el catalanisme autonomista per un independentisme social que ha protagonitzat les mobilitzacions més multitudinàries d’Europa del segle XXI.

Un dels detalls que més s’omet sobre el context polític de l’any 2010 era que a la Moncloa i a la Generalitat hi havia el PSOE i el PSC. De fet, tenien el tres en ratlla, l’Ajuntament de Barcelona també era en mans socialistes. Des que es va aprovar el text estatutari, l’any 2006, fins que el TC li va passar el ribot, a Madrid i a Catalunya va governar el partit que teòricament podien canviar alguna cosa. Per allò que és més progressista i menys dolent que el Partit Popular.

El resultat fou tan nefast que em resulta paradoxal que avui s’intenti amb tanta desesperació asseure’s en una taula per assolir no sé ben bé quin acord amb el PSOE del 155 i els muntatges policials per empresonar els CDR.

La taula de diàleg, com a idea, està molt bé. També ho està el futbol de toc que intenta vendre Setién, però a la pràctica és un desastre absolut. Entenc que alguns volen la seva Champions League particular del diàleg, però si aquest és buit i sense contingut és una pèrdua de temps.