Gràcies a un tuit d’en Màrius Serra, descobreixo un paràgraf de Robinson Crusoe ben il·lustratiu: “Tant és així que la mera paraula espanyol és rebuda com una cosa espantosa i abominable per tothom qui té un mínim d’humanitat i de compassió cristiana, com si el regne d’Espanya destaqués especialment per haver engendrat una raça d’homes sense sensibilitat, desproveïts d’entranyes i dels principis bàsics de misericòrdia per apiadar-se del desvalgut, cosa que se sol considerar prova de noblesa d’esperit”. Quan vaig llegir –en versió castellana, en un volum de la llibreria del barri- aquest clàssic de la literatura universal, aquest fragment, o bé em devia passar desapercebut, o directament devia haver estat censurat. Tanmateix, la traducció d’Esther Tallada no deixa lloc a dubtes, i per a qualsevol que vulgui contrastar fonts, trobarà la versió original, publicada el 1719 (i al capítol 12) la referència  al paràgraf on the kingdom of Spain no surt gaire ben parat.

Entenc que el nacionalisme espanyol (encara parapetat rere l’armari corcat del “constitucionalisme”) està cada vegada més neguitós a mesura que es fa més evident el descrèdit internacional d’Espanya. I no només entre els addictes al nacionalisme banal de rojigualda, braus i futbol, sinó també entre les seves elits intel·lectuals. El 2016 es publicava el llibre de l’assagista Maria Elvira Roca Barea Imperiofobia y leyenda negra. Roma, Rusia, Estados Unidos y el Imperio Español (Siruela) que va tenir un gran èxit de vendes (més de 100.000 exemplars), diversos premis, i els elogis de Josep Borrell, Mario Vargas Llosa, Arcadi Espada, Alfonso Guerra o l’historiador nacionalista Fernando García de Gortázar. El llibre representa un esforç per intentar netejar l’endèmica mala imatge espanyola al continent europeu, molt condicionada pel que es va conèixer com a “llegenda negra”, difosa a partir dels crims contra la humanitat perpetrats en la colonització d’Amèrica, en les guerres de religió i, molt especialment en la repressió de l’independentisme flamenc i neerlandès, a banda del proverbial fanatisme religiós i el paper de la inquisició. Roca Barea, escriu una obra extensa, amb ambició acadèmica, i un bon arsenal d’arguments que defensen el paper “civilitzador” d’Espanya encara que, tal com constata una documentada ressenya del filòsof Edgar Straehle, està plena d’incorreccions, cites falses, i una muntanya de prejudicis nacionalistes hispànics. I, si bé és cert que la llegenda negra fou un acte de propaganda política durant l’edat moderna com a eina de desautorització de les ambicions geoestratègiques espanyoles, el cert és que les acusacions contra l’imperi espanyol estaven més que ben fonamentades i documentades. És més, quan ja ben entrat el segle XIX i XX, l’estat era una runa decadent, els capteniments inquisitorials contra la dissidència no s’atenuà pas. En tot cas, cal dir que el llibre Imperiofobia (que potser caldria que es titulés “Imperiofília vivaspaña-y-tú-más”) més enllà de reivindicar la “benignitat” (sic!) espanyola en relació al món, s’esforça a defensar-se de les acusacions d’atrocitats realment comeses per l’imperi en base a al principi (de pati d’escola) que els altres també es porten malament. En altres termes, Roca Barea fa servir el mateix argumentari que el franquisme historiogràfic dels anys quaranta i cinquanta, (els Pemán, Joaquín Arrarás o Ricardo de la Cierva i molts altres, actualitzats pels treballs de César Vidal i Pío Moa) que ha fet que la historiografia espanyola estigui tan aïllada en el camp cultural com l’Illa de Pasqua enmig del Pacífic.

La mateixa estranya nostàlgia per l’imperi es pot observar entre una classe política que acaba de rebre el mastegot europeu d’ésser desplaçat de l’Eurogrup, quan semblava que la ministra Calviño seria la candidata “favorita” a presidir-lo. És la punta de l’iceberg. Espanya no deixa de perdre posicions a dins la Unió Europea i davant del món. Pràcticament no hi ha espanyols en els espais de decisió de la UE, els Estats Units consideren Espanya un aliat poc fiable que deixa reabastir els russos a Melilla i que estableix contractes militars corruptes que fabriquen submarins que no suren, mentre que els països del nord s’estiren dels cabells pel feudalisme fiscal espanyol que permet no pagar impostos a la noblesa postfranquista, començant pel propi emèrit. No són teories conspiratòries, tanmateix, aquest revès diplomàtic probablement deu estar connectat a diversos episodis que, de major o menor intensitat, denoten el nivell de descomposició i descrèdit de Madrid. Hores abans de la decisió, el president -i eurodiputat Carles Puigdemont- va tenir l’oportunitat d’interpel·lar la Cancellera Merkel en recordar la presència d’estats, com l’espanyol, on hi ha presos polítics i es fa servir un Feindstrafrecht o “Dret penal de l’enemic”; que la monarquia està corcada de corrupció, incompetència, escàndols i una impunitat que ofega les institucions d’un país creixentment desmoralitzat; que la judicatura, policia, exèrcit, guàrdia civil, amarats de franquisme i impunes malgrat la seva perillositat, han declarat la guerra a un govern elegit a les urnes; que el principal partit de dretes governa en coalició amb una Vox farcida de militants amb esvàstiques tatuades i un programa que sembla extret del Mein Kampf, que la fiscalia actua al més pur estil inquisitorial; que Espanya manté presos polítics i exiliats; i per acabar-ho d’adobar, que l’aparell jurídico-estatal-policial-periodístic impedeix investigar un atemptat –el del 17 d’agost-, en què van morir diversos ciutadans europeus, i on hi ha més que indicis sobre la col·laboració de l’estat profund en la seva preparació. I els estats no perdonen que es mati ciutadans seus, especialment si qui ho fa és un pelacanyes.

Que els escàndols de la monarquia sorgeixin des de mitjans de comunicació europeus, no sembla pas una casualitat. De fet, en política, poques vegades intervé l’atzar. Que, fins i tot, en unes setmanes de confusió, amb declaracions contradictòries, es pugui entreveure que el monarca emèrit hagi de fugir a un país sense tractat d’extradició (no només amb Espanya, sinó també amb altres països que el podrien reclamar), tampoc no sembla casual. Que hi hagi pressa per separar l’emèrit d’un monarca actual que és literalment odiat a Catalunya i amb valoracions del CIS “desaparegudes” des de 2015. Que, de fet, el mateix Felip VI es presentés a Davos a alliçonar els remenadors de cireres globals no devia caure massa bé entre persones a qui no agraden els consells no demanats. Que l’absurda manera en què s’ha actuat amb el cas català (on sembla que l’olla a pressió, només hagi estat frenada provisionalment per la pandèmia) sembla contravenir les ordres d’acord sorgides al més alt nivell europeu, hi deu tenir alguna cosa a veure. Tampoc no sembla casualitat que els grans defensors d’una coalició entre PSOE amb un PP controlat per Aznar (de moment), hagin anat caient, com el mateix González i la desclassificació dels informes de la CIA on se suggereix allò que tothom sabia: la seva participació en terrorisme d’estat.

En altres paraules: el nacionalisme espanyol (parapetat darrere de l’armari d’un constitucionalisme que feia més goig fa trenta anys) comença a ésser conscient de la magnitud de la tragèdia: el retorn a la marginalitat europea, als complexos d’inferioritat sublimats amb una gestualitat d’hidalgo ofès (desenganyem-nos: Espanya és més Sancho Panza que Alonso de Quijano). Que bona part de les elits hispàniques hagi caigut en una mena de recança post-1898, de nostàlgia d’imperi, sembla haver despertat la intenció europea de baixar els fums a un país en decadència addicta a la supèrbia irreal. Espanya, que s’havia afegit al carro de la modernitat amb la Transició, veu com el règim li cau a trossos. Que el retorn de l’aznarisme (que en realitat no era altra cosa que la reivindicació del falangisme dels quaranta i cinquanta, fonamentat de desindustrialitzar-se i apostar per l’economia extractiva de l’època imperial) no ha fet sinó condemnar l’estat a la irrellevància internacional i la descomposició anterior. Avui, de fet, en la majoria de mapes (polítics, sociològics, econòmics) veiem clarament una Meseta (l’antiga Castella) respecte a una perifèria (Euskalerria, uns Països Catalans en procés d’acostament, una Galícia que va per lliure, i unes Canàries incòmodes amb la rojigualda). En altres termes, a nivell internacional, i en termes “castizos”, ni pincha ni corta. I a nivell nacional, amb una gestió erràtica i autoritària de la pandèmia, ha exhibit fragilitat, divisió, i per tant, vulnerabilitat.