A algunes edats primerenques l’esport no és més que una competició entre la limitada motricitat dels jugadors i una pilota que corre endimoniadament obstinada a esquivar les seues extremitats. Una lliça en la qual l’ens esfèric ix normalment vencedor, per a despago dels més menuts, que veuen impotents com les seues mans són incapaces de controlar la imprevisibilitat de la matèria projectada. Excepte María. María ha de tindre poc més de dos anys, encara no sap parlar i a penes imprimeix velocitat a la seua camallada, però ha entés la dificultat que implica fer coincidir la trajectòria de la seua mà amb la d’un cos esfèric que roda pel sòl. Així, cada vegada que la pilota arriba a la seua posició ella la para amb les dues mans, deixant-la inerta al lloc ideal per a assestar-li un colp fluix però precís. Això és, bàsicament, trampa.

El que fa María contradiu les normes del raspall, que és la modalitat a la qual juga ara mateix amb son pare i dues amigues, ja en edat escolar. Però María és un ser adorable que ronda pel trinquet de Castelló amb una gràcia i una innocència que esborra del pensar dels presents tota norma o convenció esportiva que vaja contra els interessos de tan gràcil ser. Ací i ara, al raspall es juga com vulga María que es jugue, i punt. Hi ha gran rebombori cada vegada que aconsegueix donar-li a la pilota; ella ho percep i s’esforça perseguint-la pel sòl del trinquet.

Son pare l’anima i li crida “avant” per a indicar-li que ha d’espentar la bola cap a la zona del camp que ocupen les seues amigues. Però, segurament, María encara no entén el concepte “avant” i només cerca la recompensa en forma d’ona de felicitat, aprovació i reconeixement que emet el públic familiar cada vegada que encerta a la pilota. Així, no són poques les vegades que son pare, Paco, corre fins ella, l’eleva agarrant-la per les aixelles i la recol·loca a l’altre costat de la pilota perquè la colpege cap a on ha de ser colpejada. La pilota li arriba així a Paula, que es dol de la mà cada vegada que la colpeja. Paco atura el joc per a explicar-li com arrossegar els dits pel terra sense fer-se mal. La teoria és complementada per la demostració pràctica d’Irene, que enguany ha començat a jugar a pilota al col·legi.

A l’altre costat de la paret que hui divideix el trinquet, un segon grup de xiquets i xiquetes juguen de manera distesa a raspall o a escala i corda sota la supervisió d’un dels entrenadors del club, que els indica quan i com poden colpejar la pilota. Els seus encerts són victorejats per un grup de pares i mares que es troba a la graderia lateral. Un públic sens dubte entregat, però que també aprofita la vesprada al trinquet per pintar-se les ungles, enviar uns correus electrònics o comentar l’últim capítol de la sèrie de moda. Es coneixen, passen una bona estona i respiren junts cert aire de comunitat més enllà de l’esport.

Al vestíbul d’entrada s’ha disposat una taula allargada la superfície de la qual està ara mateix ocupada en un 83% per trossos d’esparadrap. Els jugadors adults s’enguanten les mans, un procés que els pot portar una hora llarga però que s’amenitza amb la xerrameca i el record de partides d’ahir i hui.

Alguns joves comencen a pilotejar en el frontó exterior i el públic comença congregar-se. El vent ha cessat i s’ha quedat una assolellada i agradable vesprada de principis d’estiu. Les cadires de plàstic es disposen en el lateral de la pista, apareixen els gelats i els refrescos, la pilota colpeja periòdicament la paret i de vegades retorna eixe so sec de la xapa metàl·lica, que indica la invalidesa del punt. Els més majors s’assenten en primera fila, perquè l’experiència els permet la temeritat. Alguns xiquets s’arrebossen per la gespa pròxima, aliens a tot el que no siguen formigues i brins d’herba.

La nova normalitat de la pilota valenciana

Això que acabeu de llegir no és, evidentment, un text actual perquè la pilota, com la vida o com la vaqueta quan arriba a les mans de María, ha estat parada a causa de la COVID-19. Les escoles de pilota, els trinquets, els frontons, les partides, els campionats… Tot ha estat suspés des que es va declarar l’estat d’alarma fa tres mesos i mig.

Des del Club Pilotari Castelló, Lluís Ramos em conta com han sigut aquests mesos de confinament: “Tocava reinventar-se, arribar als aficionats i als esportistes per altres vies, i la gent ha estat activa i creativa.  S’han generat nous recursos, s’ha aprofundit en la investigació, s’han creat materials docents i tot s’ha hagut de enfocar a les noves tecnologies. Ha sigut, dins de la duresa, un moment per a compartir i emprendre.”

L’adaptació de la pilota valenciana a la situació pandèmica ha passat per compartir sessions d’entrenament indoor, penjar a Youtube partides històriques i també vídeos divulgatius. També ha sortit la primera app amb resultats en temps real i s’estan retransmetent les primeres partides en streaming.

Les competicions oficials han tornat aquest passat cap de setmana però amb les precaucions inherents a la “nova normalitat”. La Fundació de Pilota Valenciana ha redactat un protocol sanitari per a les partides a porta tancada que es basa en la distància de seguretat, l’ús de mascaretes i gel hidroalcohòlic, i la desinfecció d’instal·lacions (inclós de la pilota cada vegada que el joc s’atura). L’ús de les instal·lacions es pacta amb les autoritats locals: els trinquets de Xeraco i Guadassuar ja veuen córrer la vaqueta en partides oficials, però a Castelló roman tancat, tot i que sí s’ha pogut disputar l’autonòmic de frontó per parelles amb restriccions pel que fa al públic assistent.

La Fundació ja treballa per a que hi haja públic als trinquets, part imprescindible d’un esport popular. Els espectadors també són necessaris per a reactivar les travesses, amb les que els jugadors complementen uns ingressos que han estat inexistents (només 25 jugadors amb contracte professional han gaudit d’ERTO) al llarg del confinament. La nova normalitat de la pilota valenciana també serà la d’unes travesses regularitzades amb la Llei del Joc que el Consell va aprovar el passat 15 de juny. S’estableix una tributació del 1,5% sobre els ingressos nets, la mateixa modalitat de tributació existent en altres comunitats autònomes per als esports tradicionals. Lluís Ramos m’explica que hi ha divisió d’opinions respecte a aquesta llei, que els trinqueters, evidentment, es queixen, però que en general s’ha rebut de bon grau la regularització: “ El Consell ha mostrat sensibilitat aplicant una tassa baixa que permet que perduren la pilota i també les travesses com a béns d’interés cultural”.