Mira, és exactament el mateix que va passar a Catalunya l’estiu del 2014 quan el president Jordi Pujol va confessar que havia amagat durant anys a Andorra una “deixa” del seu pare: tothom ho sabia. I quan dic tothom és tothom, el quiosquer, el comercial d’Endesa que et truca a les onze del matí i la gran majoria dels periodistes del país, català i espanyol.
Juan Carlos I era corrupte, també un addicte a la infidelitat i el sexe, però sobretot un corrupte. Comissió per aquí, transferència per allà. Vaja, l’estampa del règim del 78 que avui protegeix el govern més progressista de la història.
Amb tots els respectes cap a tots els qui ja ho sabien: podeu agafar la medalla que us intenteu posar en primetime i guardar-la? El cinisme amb el qual expliqueu, amb una falsa superioritat, que això era conegut entre molts espais del poder polític i periodístic no és motiu d’elogi.
L’any 2015 vaig entrevistar l’exdirector de La Vanguardia, Lluís Foix. Dies abans el periodista admetia en públic que el diari publicava entrevistes de Jordi Pujol que escrivia ell mateix -les preguntes i les respostes-. Era el moment on la medalla del “tothom ho sabia” es repartia per tot arreu: “No vaig publicar informació dels Pujol per por o covardia, el director d’un diari no n’és l’amo”.
El periodisme del “tothom ho sabia” és còmplice d’aquestes males praxis. Una mica d’humitat i menys prepotència. Res fa pensar que ara no perpetueu aquest comportament.