La família ho és tot. La família sempre vetllarà per tu, sense la família no ets ningú. La família és l’estructura bàsica de tota societat i, si no en tens, ets una persona desgraciada. Quant temps més hem de continuar empassant-nos aquestes bajanades? Rachel Cusk se les mira amb escepticisme en el seu últim llibre, Seqüela, publicat a Editorial Les Hores. Les analitza des d’una perspectiva molt personal: el matrimoni, la separació i totes les ruptures que comporten. Les ruptures amb el món establert fins al moment, les ruptures amb tots aquells vincles corcats pels anys, el trencament d’una manera de viure, la familiar.
Ja ho deia Tólstoi en la primeríssima línia d’Ana Karenina: “totes les famílies felices s’assemblen les unes a les altres; però cada família infeliç té un motiu especial per sentir-se desgraciada.” En ple segle XXI comencem a pensar que en totes les famílies existeix aquella infelicitat produïda en enganxar persones radicalment diferents amb la cola dels vincles forçats i, sincerem-nos, anem intuint (molt a poc a poc) que altres estructures familiars són possibles. L’any 2018 a Catalunya va haver-hi 17.705 divorcis (font: Institut d’Estadística de Catalunya), això vol dir que cada vegada vivim amb més normalitat que a l’escola un alt nombre d’alumnes tingui pares i mares separats tot i que la nostra tossuderia ens segueix empenyent a basar la nostra vida en la norma clàssica: trobar una mitja taronja per tota l’existència i construir una vida que haurà de durar, estàtica, per sempre. El món està fet per parelles i estructures familiars normatives; les receptes estan pensades per una família de quatre membres, les racions de menjar envasat no contemplen que facis la compra per una sola persona, el cotxe té les places distribuïdes perquè una parella pugui seure davant i unes quantes criatures (ni massa ni massa poques) a darrere. Tot plegat està predisposat perquè creixem, ens aparellem, ens reproduïm i ens morim, tot i que ja és hora que contemplem la separació, el segon matrimoni, el tercer i perquè no, la soledat. Ja podríem incloure-hi la mono parentalitat, el poliamor, el no voler tenir descendència i totes les formes alternatives de crear xarxes afectives igual de vàlides.
“El món evoluciona constantment, mentre que la família malda per mantenir-se sempre igual. S’actualitza, es renova, es modernitza, però bàsicament és la mateixa. Una casa sense paisatge, refugi i presó alhora.” Així és com Cusk (traduïda per Carme Geronès) veu l’estructura familiar obsoleta i la relaciona directament amb qüestions feministes que tenen a veure amb com la desigualtat en una parella dificulta la seva supervivència. L’autora indaga en aquests clarobscurs des de la primera persona i amb un to serè que ens fa creure el discurs d’algú que no parla des de la ràbia, sinó des del desencís. Quin és el paper de la mare i per què ha d’anar sempre lligat a la renúncia? Com es desenvolupen els rols de gènere dintre la família? Què carai és la feminitat?
Tot un còctel de preguntes que, amb parella o sense, ens qüestionem a l’hora de construir els nostres futurs; l’autora hi navega a la vegada que es desenvolupa el seu procés personal de separació i totes les seves conseqüències. Descriu amb honestedat com funciona la reconstrucció individual després d’un divorci a la vegada que ens obliga a entreveure la posició que aquesta situació ocupa en la societat actual: des de l’experiència personal i els alts i baixos de la seva intimitat, ens col·loca en un mirall que fa que ens replantegem els motius pels quals encara vivim adorant el mantra de l’amor romàntic. Així aflora l’observació dels rols que prenem sobretot les dones respecte a la família, les amistats, els fills i filles o les parelles; hi veiem el ball de la maternitat amb el feminisme (dos conceptes paradoxals en moltes famílies), les fases emocionals de trencament, ràbia i acceptació, inclús veiem com tot allò après de les mares interfereix en interactuar amb les filles. Aquest llibre demostra la complexitat i contradicció que suposa un procés de separació al segle XXI i en planteja totes aquelles problemàtiques que segurament ja intuïm en enamorar-nos però només comprenem en deslliurar-nos.
