Els dies tediosos del confinament han estat marcats per recurrents crisis al twitter català. Crisis i polèmiques oblidades per la mateixa naturalesa que les va fer viure. Les discussions al voltant de tecnicismes filosòfics o de l’idioma de la cultura catalana són recurrents. Unes discussions impossibles d’entendre sense una intel·lectualitat realment ociosa. Ahir va tornar a passar.
Unes polèmiques alimentades pels mateixos algoritmes de la plataforma que al cap i a la fi només enriqueixen al propietari de Twitter. No donen menjar al nostre esperit. No ens fan millors persones en poder entendre el motiu de la pressa d’una decisió o emfatitzar amb l’alegria o el patiment de l’altre. No ens fa entendre més l’obscur i natural món en el qual vivim. Simplement veiem com el greix de la política és fa paraula. Com la popularitat substitueix el mèrit, com ens fem esclaus de la conversa de cafè.
Dilluns es va “estrenar” la sèrie Drama. Servidor no l’ha vista. Estava mirant l’Spike Lee a Filmin. Però la sèrie no és el problema. La polèmica que cercava defensar uns guionistes intel·ligents i benaventurats, ha estat resposta per les forces del catalanisme nacionalista. En definitiva, la sèrie continua en emissió i tothom ha donat la seva opinió sobre com s’ha de dirigir una televisió pública.
Una televisió que hem deixat perdre, ja que en el fons ha reproduït la polèmica intranscendent de Twitter d’acord amb tertúlies infinites. Així, els fets d’octubre i la crisi de la COVID-19 s’ha tractat de la mateixa manera, amb una taula corrua de tertulians àvids de reproduir el discurs que algú emissari dels partits parlamentaris els hi ha fet arribar.
Si en un entorn digital hom vol discutir infinitament sobre el sexe dels àngels, per què no fer-ho a la televisió? Una pregunta que ha portat l’abundància a les cases de molts periodistes sofistes. El sistema televisiu de Tv3 doncs, ha volgut reproduir en el fons la tendència social per excel·lència, els resultats però han estat lamentables.
Ve una crisi sanitària? Posem un informatiu de 4 hores cada dia l’objecte del qual és dir quanta gent mor, segur que tothom dormirà tranquil. Fem una polèmica a Twitter per treure els fills de casa! Cridem sobre la importància d’un fet que només ens afecta a nosaltres, segur que podem convertir l’anècdota en categoria.
Retroalimentem unes forces que cada dia tenen menys de sentit. Donem veu durant hores i hores a persones incapaces d’explicar amb lògica la realitat que les envolta. Hem reduït els serveis de propaganda de les principals institucions catalanes a “experts” en Twitter o Instagram. Hem fet de tot plegat una cursa per la popularitat. Ens hem convertit en el prestidigitador condemnat a fer trucs de mans fins a esgotar les forces. Els catalans a Twitter ens hem convertit en això.
Per això no tinc més remei que dir: estic en contra dels catalans a Twitter. La sort, però és que puc deixar de seguir a tots els catalans que vulgui i ningú em podrà dir res. L’única sort és que oblidarem tot això i d’aquí a un lustre encara en seguirem parlant sense poder resoldre les coses. Com diu el meu avi, Twitter en l’idioma militar vol dir maniobra de distracció. Per això segurament l’hem fet servir durant el tediós confinament. El problema serà que algú pensi que més enllà d’una distracció vol dir alguna cosa. Massa catalans ho pensen, per això estic en contra d’ells. Per això estic en contra dels catalans de Twitter.
