La crisi sanitària del coronavirus ha suposat una paralització econòmica sense precedents arreu de tot el país i gairebé tot el món. Aquesta lluita per salvar vides ha deixat les economies de diversos països en un estat de debilitat encara major i, com a Espanya, amb una gran dependència empresarial de les ajudes per intentar pal·liar el colp. L’econòmic, almenys. Aquest nou revés ha afectat milions d’espanyols que, dependents del comerç i el turisme estacional, han hagut d’agafar-se als ERTO i els subsidis una vegada arribada la catarsi. La Comunitat Valenciana va tancar maig amb més de 450.000 treballadors afectats pels ERTO, segons les dades de la Conselleria d’Economia Sostenible.

La preocupació es centra ara en la reactivació econòmica —de moment tímida—, en la duració de les conseqüències o, pitjor encara, en la possibilitat de tornar a la casella d’inici per possibles rebrots. Malgrat que ja fa unes setmanes que Espanya va començar el procés de desescalada, amb la tornada als bars i les tendes, el Fons Monetari Internacional va anunciar ahir que estimava una caiguda del 12,8% del PIB al país, la major d’Europa. Així, l’escenari que contempla una dilatació en plena pandèmia de la precarietat laboral és més que probable. Aquesta situació ha incrementat de forma notable el risc de pobresa i vulnerabilitat entre la població, que no estava precisament en xifres positives: segons l’última enquesta de Condicions de vida de l’INE el risc de pobresa al País Valencià va augmentar d’un 20,9% en 2009 a un 26% en 2018.

Totes aquestes realitats són sinònim d’una precarització en les condicions de vida a llarg termini, com ja es va veure amb la crisi anterior. Així, és possible que aquestes mancances d’estabilitat econòmica individual tinguen un important impacte en una àrea que reclama ajudes des de fa temps, concretament des de la crisi de 2008, com són els lloguers i les hipoteques. En aquell moment, després de l’esclat de la gran bombolla hipotecària, es va manifestar la segona part de la jugada: l’especulació en el lloguer amb els anomenats fons voltor.

L’allargada ombra dels voltor

Els fons voltor deuen el nom a la seua predisposició per alimentar-se d’entitats que es troben quasi en estat de descomposició. El seu és un tipus de fons d’inversió format per diverses persones que posen el capital en comú. Aquest es caracteritza per comprar al mercat deute dels Estats i empreses que estan a punt de caure en fallida i morir, sempre a un percentatge inferior del seu valor per a després pressionar pel pagament del total real. De forma breu, l’objectiu és comprar actius al menor preu i vendre’ls a altres inversors per aconseguir una gran rendibilitat. Una jugada amb un alt risc, però amb un important benefici.

No obstant això, el benefici es materialitza per part dels inversors, normalment estrangers però especialistes en el terreny on volen actuar. A l’altra banda del tauler es troben, en el cas de l’habitatge, blocs de pisos pertanyents a bancs que després es venen o lloguen a un elevat preu. Els voltors de vivenda es troben en paratges molts concrets: entre els arbustos en situacions de crisi, on les circumstàncies empresarials i estatals conviden a l’especulació, i rodejats d’un dosser arbori on predomina la demanda.

“Els bancs tenen moltes cases que, per la crisi o els impagaments, han arribat a les seues mans i els han venut els fons d’inversions a un cost de misèria”—defensa Nicole Tudorache des de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) de Castelló— “perquè segurament comprar un bloc de vivendes els resulta més econòmic que no un pis, així especulen amb la demanda tirant els preus per la finestra, i això no es pot permetre”. Segons l’activista, existeixen diversos protocols a Espanya i la Unió Europea compromesos a emparar situacions d’aquest tipus, sobretot a les famílies en situació de risc, però aquests no acaben complint-se.

“Els sous no donen per una hipoteca, però la gent ha de viure a algun lloc i acaba recorrent al lloguer. Els preus estan augmentant cada vegada més i han vist que el negoci està ahí”

Malgrat que el nom de molts d’aquests fons voltor ha estat desconegut durant els primers anys, normalment darrere dels traspassos realitzats pels bancs, a poc a poc s’han anat desvelant els protagonistes d’algunes de les vendes més destacades. Un dels més coneguts, tant a Espanya com a escala internacional, és el fons Cerberus, que va adquirir 547 milions d’euros en actius corresponents al Banco Liberbank després de la crisi del 2008, actius que es van comprar a preus molt baixos. El fons nord-americà no només va fer aparició a Espanya durant la crisi, sinó que la seua presència s’ha intensificat també durant els últims anys. Al 2018 va comprar 35.000 vivendes a Santander per 1.535 milions, un 45% menys del valor brut real dels immobles, ja que eren actius que el banc arrossegava des de la crisi.

“Des de la plataforma hem vist que els preus anaven pujant, i a Castelló el monopoli dels habitatges el tenen els fons voltor, i perjudica molt perquè pugen el preu. S’han observat augments del 20%, 30% o inclús d’un 120% segons la zona”, sentència Tudorache. Encara que la gran majoria dels propietaris del lloguer a Espanya són particulars, aquests moviments econòmics condicionen els preus de punts localitzats on la demanda del lloguer pot ser més alta. Entre aquests fons, els propietaris particulars i la gran demanda els preus de les vivendes en lloguer no han parat de pujar a la Comunitat Valenciana.

Així, segons les dades recollides pel portal web Idealista.com, el preu per m² respecte a l’any passat a Castelló ha pujat un 9,2%, un 10,2% a València i un 8,4% a Alacant, mentre que, a Aragó, per exemple, només s’ha incrementat un 1,8%. Al País Valencià la renda mitjana anual neta per llar en 2018 rondava els 25.207€ segons les dades recopilades per l’INE, però el preu mitjà del lloguer aleshores era de 7€/m². Amb una vivenda de 80 m² es converteixen en 560€ al mes, més de la meitat del sou mínim actual, que l’últim any ha ascendit a 950€.

“Els bancs han vist la pressió que estàvem fent i s’han llevat les cases de damunt creant els fons. I ara, on vas a pressionar? Perquè la sede del fons està, per exemple, al Regne Unit. Ens han llevat la manera de protestar i no ho teníem previst”, critiquen des de la PAH. A l’àmbit del lloguer el control a Espanya prové del fons Blackstone, un voltor nord-americà que ja té prop de 30.000 vivendes en lloguer a través de cinc societats.

El Consell valencià ha intentat posar mesures contra aquestes ingerències. La primera temptativa va estar a l’any passat, quan les Corts Valencianes van aprovar una llei que pretenia garantir la prevenció als consumidors sobre les hipoteques, per saber si estaven lligades a fons voltor o tenien clàusules abusives, encara que aquesta només jugava un paper informatiu. A principis d’aquest mes, amb tot, es va aprovar una mesura més directa: un decret llei que amplia els casos en què les administracions —Generalitat i Ajuntament— poden adquirir immobles per destinar-los a vivenda pública procedents dels impagaments o hipoteques.

“Cada poble pot prendre les seues mesures, però la iniciativa forta hauria de vindre del govern. A Catalunya o Castelló s’han anat presentant mocions, però si tinguérem alguna cosa de més amunt ens facilitaria el treball, encara que no crec que des del govern central vagen a canviar massa les coses”, sentencia Tudorache. El pacte entre Podemos i PSOE per a la investidura contemplava una consideració dels preus dels lloguers, inclús establint un sostre en zones de tensió temporal on els preus havien pujat de forma excessiva, encara que la crisi sanitària va paralitzar aquests moviments. La mesura, no obstant això, compta amb diverses veus crítiques que auguren un estrangulament de l’oferta que propiciaria l’efecte contrari al que es pretén.

La vivenda social, al mig del tauler

Una de les principals i més fortes crítiques cap als fons voltor ha sigut la seua compra de deute públic, unes transaccions que han estat criticades fins i tot pel G20, que componen les 20 principals economies del món. Quan es parla de deute comprat a un Estat es parla de condicions econòmiques per a la població que danyen el teixit de l’economia nacional, ja que els fons voltor intentaran amortitzar la inversió de la manera més ràpida possible.

La crisi del coronavirus ha revifat un fantasma que l’Estat espanyol arrossega des de fa temps: l’augment del deute públic, que encara no s’ha recuperat des de la crisi anterior. Les tensions a les negociacions europees entre els països del sur i els del nord tenien com a principal nucli de disputa les condicions per al pagament de les ajudes de la crisi. Si Espanya estava negociant per aconseguir ajudes a fons perdut era justament perquè el deute no ha deixat de créixer als últims anys. A la Comunitat Valenciana, un territori en què el turisme suposa un pes tan important de l’economia, la peculiaritat d’aquesta crisi pot fer encara més perjudicis.

El deute públic és un més dels indicadors que posen en perill l’aparició dels fons voltor. En l’àmbit social, una de les gestions més criticades des de les associacions va ser la venda de vivendes públiques de protecció oficial (VPO) a fons voltors estrangers. Uns sostres que, després d’un moment de crisi en què tenien l’objectiu d’emparar les famílies necessitades, passaven a mans d’inversors amb capacitat d’apujar i controlar els preus. A principis d’aquest mes el Tribunal Suprem va confirmar l’absolució definitiva d’Ana Botella, exalcaldessa de Madrid, que en 2013 va vendre 1.860 vivendes de protecció oficial al grup Fidere, propietat del fons voltor Blackstone.

La fórmula es repeteix ara a Castelló, on s’ha creat un nou Sindicat d’Inquilins per les pressions en els preus. Una de les zones amb més demanda, la del Raval Universitari, ha perdut antigues vivendes de protecció oficial, que ara són propietat dels fons voltor. “Parlem d’una urbanització amb 173 habitatges que ara van a comprar i, segons ens diuen, van a ser per llogar. Segurament, en lloc de llogar-les a uns 300 euros, el preu no baixa dels 600 o 700”, subratlla Javier Vázquez, president del Sindicat d’Inquilins de Castelló.

En febrer d’aquest any ja es va paralitzar un desnonament a aquest barri, un pis que també era una VPO adquirit recentment pels fons. Al pis viu una família de quatre fills, tres menors d’edat. “Ara hi ha 173 vivendes buides, i el que volem és recuperar-les al mateix preu que el fons les va comprar per crear un parc de vivendes de l’Ajuntament“, assegura l’activista de la PAH. Segons el Sindicat d’Inquilins la Generalitat i l’Ajuntament tenien diverses propietats que es posaven en lloguer social, però “al quedar-se curts i moltes vegades haver-les venut” ara s’estan intentant recuperar a través de particulars, encara que el problema també radica en el propietari, que té “la tendència que tenim tots de treure el màxim benefici possible” i és difícil que baixe els preus voluntàriament.

“La zona de l’UJI està basant desprotegida, perquè com hi ha universitaris hi ha consum de lloguer i és una zona ben construïda. S’aprofiten d’això per pujar el preu fins on volen, ja que sempre hi ha demanda, per tant és una zona cada vegada més problemàtica”, condemna Vázquez. Aquesta intensificació dels fons voltor a Castelló preocupa especialment, sobretot tenint en compte la possible recessió econòmica arran del coronavirus, que pot arrossegar entitats públiques i privades, un context molt favorable per a l’especulació.

La pandèmia ha confirmat l’important paper dels serveis públics i les subvencions en situacions extremes, un paper que pot desparèixer amb el temps per la falta de recursos i el creixement del dèficit. Així, poden perillar els recursos públics en mans del millor postor. Per al president del Sindicat, davant una nova recessió s’haurien de blindar drets essencials com el de la vivenda: “Cal canviar el sistema, on primer estiguen les necessitats reals, que les saben els que les viuen, i per això s’ha de preguntar primer a la gent que viu el problema, donar-li la volta a l’esquema”. “Amb l’anterior crisi es pensava que el sistema econòmic anava a canviar, però s’ha endurit, i ara cada vegada hi ha menys bancs físics però cobren més per tot”, argumenta.

L’economia i els lloguers es troben a l’espera de les fluctuacions de l’ecosistema en què viuen i dels avanços en les mesures que s’havien començat a desenvolupar amb el govern de coalició. El ritme ascendent dels preus fa impossible per a molta gent accedir a una vivenda de segons quina zona, i la intangibilitat d’aquests fons estrangers dificulta la negociació precoç. Javier Vázquez pensa que aquestes inversions només augmenten l’existent desigualtat, condicionant els preus per a uns pocs: “La primera bombolla va ser per la construcció d’edificis, però la segona pot ser perfectament per la gran demanda de lloguer, on l’oferta és impossible d’alcançar“.