Uns quants passos al costat, sisplau

A l’hora de valorar la trajectòria política d’Artur Mas, caldrà posar l’accent en un dels seus escassos encerts: el pas al costat que va permetre constituir govern a principis de 2016, nomenar president a un insubornable Carles Puigdemont i fer possible l’1 d’Octubre. En ple melodrama on la CUP va sacsejar els vells equilibris polítics fins capgirar bona part de les velles regles del joc, Mas va fer un acte de generositat política, perquè probablement el gest anava en contra de les seves conviccions i la seva visió de la política.

En tota aquesta concatenació de processos i esdeveniments d’aquests darrers anys, on tant la lògica política catalana, com l’espanyola, com, fins a cert punt l’europea han alterat les velles lògiques i s’han activat processos de crisi i col·lapse de les velles estructures, a Catalunya va fallar alguna cosa: la mentalitat col·lectiva s’havia transformat a fons, mentre que, per contra, la lògica de la política de partits, en alguns àmbits, havia romàs inalterada. Vist en perspectiva, si l’octubre del 2017 no va reeixir va ser per l’absència de determinació política. I, com denunciava en un dels seus editorials Vicent Partal, no necessàriament era a causa dels polítics de primera fila, els qui van posar en risc les seves vides, patrimonis i llibertat, sinó tot a una mena d’aparell partidista, burocràtic i administratiu adherit a les institucions autonòmiques que van sabotejar qualsevol intent de desobediència, d’oposició o d’executar la República. Ho hem vist manta vegades al Parlament, quan els lletrats han frenat qualsevol iniciativa; als ajuntaments, quan s’han negat a prendre decisions contundents; a l’administració, quan van esdevenir ferms col·laboradors à la vichyssoise en ple 155, o quan la policia feia ulls grossos amb els nazis i apallissava antifeixistes, o quan la Generalitat continua personant-se en contra d’independentistes, o quan s’acaten actuacions òbviament prevaricadores sorgides d’uns tribunals que exerceixen de braç jurídic del GAL, o d’una televisió pública que s’autocensura, i podríem continuar.

És obvi que en les darreres setmanes aquesta estúpida competitivitat entre partits independentistes han acaparat bona part de les notícies. En bona mesura, es pot entendre com a un fenomen planificat que hauria de tenir com a objecte desmoralitzar un independentisme que, malgrat tenir desenes de milers d’assalariats treballant-hi en contra, continua essent hegemònic al país i l’única força capaç de tombar el règim del 78. El culebrón sobre les acusacions manipulades contra Laura Borràs n’és un exponent més. La proliferació de partits que malden per ressuscitar el cadàver del peix al cove (mentre la recentralització s’imposa des d’una Moncloa cada vegada més semblant al Pardo). El protagonisme de gent tòxica de totes i cadascuna de les organitzacions independentistes també és una part d’aquesta estratègia de guerra bruta. Tanmateix, la societat no és Twitter, i l’animadversió contra una Espanya cada vegada menys democràtica, impotent davant el franquisme sociològic, incapaç de posar la monarquia davant dels tribunals, amb uns tribunals contaminats de rància ideologia, amb una policia que sembla haver participat en entusiasme en tallers d’escriptura creativa, amb un GAL impune, amb clares sospites de participació, per part de l’estat profund, en l’atemptat del 17 d’agost, no para de créixer. El divorci emocional continua, i la idea que la millor manera de protegir la democràcia és la independència, ja fa anys que s’ha instal·lat, mentre que bona part de la societat espanyola comença a ser conscient que la hipoteca de no haver fet un Nuremberg a temps, els desnona de la seva democràcia, ja pràcticament buida de contingut.

La independència no arribarà perquè tinguem raó, o perquè siguem majoria. La independència no arribarà sense embrutar-nos les mans. I la primera cosa que cal és que hi hagi uns quants centenars, sinó milers de passos al costat. Cal que la classe política assumeixi un compromís de ruptura. I, a continuació, col·locar dins dels mecanismes de decisió, a l’administració, als càrrecs intermedis a aquelles persones disposades a córrer riscos a partir de la desobediència. En altres paraules: cal nomenar a aquells que obrin les presons, a aquells que desobeeixin tota resolució judicial absurda, injusta i malintencionalda. Cal posar pressió contra aquells que haurien d’aplicar els manaments d’un estat que, a Catalunya, és il·legítim. Cal organitzar-se per impedir que algú intenti fer complir ordres des de Madrid. Cal fer allò que calgui per impedir fer efectiva la repressió. Cal enfrontar-se a l’estat: al carrer, i sobretot, a les institucions. 

Això, sens dubte, necessàriament ha d’anar acompanyat de, com a mínim, crear una Constitució provisional, i un codi penal propi de la República Catalana, amb un cos jurídic que comenci a sancionar aquells comportaments prevaricadors emesos des dels tribunals espanyols, i executats pels col·laboracionistes de tot nivell, ja sigui per convicció o per por. Si cal, caldrà demanar col·laboració amb els juristes dels nostres germans de la Catalunya del Nord, als quals mai no agrairem prou tot el que han fet per nosaltres (mentre que els del sud continuem ignorant-los per sobre de les nostres possibilitats), que en un moment determinat, puguin perseguir judicialment els autors i impulsors de la repressió contra centenars d’activistes i polítics. 

No es tracta de partits, no es tracta, només, de polítics professionals: es tracta, ras i curt, d’anar bastint una administració paral·lela de la República Catalana que sigui prou visible, no només per al moviment independentista, sinó per a tots aquells que han participat o aprovin la violació constant, permanent, dels drets humans i de les resolucions dels organismes internacionals. Catalunya és una República (amb una independència proclamada, i encara no executada) i ha de funcionar quotidianament com a tal. La independència arriba, de fet, quan un territori deixa de reconèixer l’autoritat d’una potència estrangera, i quan aquesta és incapaç de fer complir els seus mandats. Això no va de lliris a la mà, sinó de desobediència en els actes, de conflicte, de fer la vida impossible a aquells que, en contra de la Carta de les Nacions Unides, tracten d’oprimir minories nacionals. I en aquest sentit, cal que hi hagi uns quants que facin passos al costat per deixar que ciutadans lliures exerceixin el dret a construir un nou país.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Junqueras recorda que ERC no ha descartat la via unilateral

"Només hi ha una solució per acabar amb la causa, que és l'amnistia", ha afirmat el president d'ERC, Oriol Junqueras, en una entrevista escrita...

Ayuso només tancarà Madrid si es tanca tota Espanya

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, està disposada a tancar totes les zones de Madrid amb més de 500 casos...

Torra obre els ulls

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha fet balanç del seu mandat en una entrevista a Vilaweb i ha opinat sobre les 'dificultats'...

Els treballadors de la Sagrada Família convoquen una vaga indefinida

El personal d'atenció al visitant de la Sagrada Família farà vaga des d'aquest dissabte per denunciar les condicions laborals. La convocatòria és de la...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca