Enmig de la voràgine que ha sacsejat el món arran de l’expansió de la COVID-19, les condicions de vida han canviat profundament per a tothom a una velocitat vertiginosa. Cinc representants joves de Ciutadans, PSPV-PSOE, Compromís, PP i Podem a les Corts Valencianes valoren com han viscut els mesos del confinament, les implicacions socials de les mesures que han hagut de prendre, que els ha motivat per seguir avant i quines activitats els han servit com a refugi quan els seus cossos defallien.

Quins canvis es produiran a la “nova normalitat”? Com afectarà el virus a la quotidianitat de les persones? Són moltes les respostes que, des de diverses perspectives, s’han donat per tractar de resoldre les incògnites. L’únic que sembla ja part del senso comune és que, com diu el filòsof Slavoj Zizek, “no serà suficient considerar l’epidèmia un accident infortunat, lliurar-nos de les seues conseqüències i tornar a viure com abans com si res haguera ocorregut”. Juan Carlos Caballero (PP), Naiara Davó (Podem), Jesús Salmerón (Ciutadans), José Muñoz (PSPV-PSOE) i Aitana Mas (Compromís) enraonen a MIRALL PAÍS VALENCIÀ sobre aplaudiments i casseroles, cultura, tancament, solitud i xarxes socials.

Naiara Davó és, amb 32 anys, Síndica de Podem a les Corts Valencianes. Respon exhausta, enmig del procés electoral intern al si de Podem. Entre les casseroles i els aplaudiments, té clar que ha triat els aplaudiments per a “totes les persones que han estat a la primera línia de batalla”.  D’aquests mesos de confinament, s’alegra per la seua filla xicoteta: “tot i que estava treballant quasi sempre, s’alegrava de tindre’m prop”. El pitjor, per a ella, la pressió que genera “tindre milers de famílies vivint moments complicats i haver de prendre mesures ràpides i urgents”. Entre les seues responsabilitats com a síndica i les primàries a Podem han estat “mesos de telefonades a les 11:30 de la nit” —confessa— i no ha tingut pràcticament temps per consumir cultura durant la quarantena. No obstant això, reconeix, quan la seua filla dormia, aprofitava per veure un capítol de Years and years o per llegir Paul Auster i Houellebecq.

Les seues noves aficions, reflexiona, són les de qualsevol mare amb un fill xicotet: els contes, les històries, el ball, la pintura i “tot el que es pot fer per fer ajudar una xiqueta de tres anys a passar el millor possible la reclusió”. Dels temps de la pandèmia es mostra orgullosa de la unitat que ha mostrat el poble valencià, i també “la major part dels partits polítics”. Malgrat això, es penedeix de “no haver arribat sempre als consensos necessaris”. Per això, espera aconseguir que aquelles concordances a què ha arribat la societat —com el blindatge de la Sanitat Pública— es convertesquen en nous acords polítics. Sobre Twitter, diu, “el carrega el dimoni”. Sobretot, després de rebre amenaces per part del lobby del sector del joc, sospira abans de llegir les notificacions.

Jesús Salmerón és un dels diputats més joves de les Corts Valencianes amb 28 anys. Aquesta és la seua primera legislatura com a diputat de Ciutadans. Per a ell, el confinament ha sigut més suportable perquè l’ha passat al municipi de Gàtova, de 392 habitants, situat a la comarca del Camp del Túria. Jesús afirma haver aplaudit “als sanitaris, personal de la neteja i el conjunt de treballadors que han fet que tot funcione durant la quarantena”, tot i que també reconeix haver participat de les cassolades perquè “no estava d’acord amb algunes de les decisions preses pel Govern de Pedro Sánchez”. De la mateixa manera que el seu company Juan Carlos Caballero, d’aquest confinament es queda amb totes les converses amb amics amb els qui, fins ara, no havia pogut parlar. No obstant això, —remarca— la part més dura d’aquesta reclusió ha estat la mort del seu oncle, de 56 anys, contagiat amb la COVID-19.

Dins dels possibles, Jesús ha tractat de fer els seus dies menys durs cuinant tots aquells plats que abans no tenia temps d’elaborar i s’ha aficionat al teatre online. També reconeix haver-se refugiat en la lectura, sobretot amb les trilogies Memòries d’Idhun i Guardans de la Ciutadella i el llibre Allà on els arbres canten  —tots ells de la valenciana Laura Gallego. La piscicultura, però, ha sigut el nou descobriment que ha fet durant la quarantena. Tot i que reconeix que “hauria preferit criticar menys i actuar més”, també afirma haver-se allunyat tot el que ha pogut de les xarxes socials per preservar la seua salut mental.

José Muñoz compagina el seu càrrec de Secretari d’Organització del Partit Socialista del País Valencià-PSOE amb el de Diputat a Les Corts. Nascut al Cap i Casal fa 34 anys, reconeix que aquesta crisi ha ajudat a que la societat valore “totes aquelles professions feminitzades i precàries que abans no reconeixia”, com la neteja i les cures. Segons ell, aquest període de reclusió té dues cares. D’una banda, ha pogut gaudir de temps a sa casa, que ha fet servir per redecorar-la. De l’altra banda, la pitjor part ha estat la llibertat condicionada, “eixa impossibilitat d’eixir i tocar els éssers estimats”, apunta.

Muñoz, que es defineix com “un addicte a la literatura de Vázquez Montalbán”, afirma haver tornat a devorar tant Assassinat al Comité Central com altres llibres de la colecció de Carvalho. Altrament, ha llegit l’Homo Sapiens i l’Homo Deus, de l’israelià Yuval Noah Harari i ha descobert la sèrie de David Simon The Wire, ambientada als suburbis de la ciutat de Baltimore, als Estats Units. Entre rialles  —confessa— ha après a tocar la guitarra, i pensa “portar-la a casa dels seus amics”. Conscient que la seua formació ha comès errades de gestió durant la pandèmia, exposa la dificultat de no comptar amb cap precedent en què poder fixar-se. No obstant això, valora la gestió del Govern de Sánchez i la del de Ximo Puig de manera satisfactòria. Per a ell, Twitter és “un àgora convertida en un lloc que trau les passions més viscerals de les persones”, i per això cal relativitzar allò que es llig.

Aitana Mas té clar des de ben menuda que la seua vocació és la política. Amb 21 anys va convertir-se en la cap de llista més jove de la història a unes Eleccions Generals a l’Estat Espanyol, encapçalant la llista de Compromís per la circumscripció d’Alacant. Nascuda a Crevillent (el Baix Vinalopó), afirma haver participat dels aplaudiments als sanitaris, però també a una cassolada pel planeta. D’aquests mesos confinada troba la part positiva a uns retrobaments que, “tot i que hagen estat de manera virtual”, admet, li han servit per ordenar les idees i també per prioritzar. Després de dos mesos i mig, ha tornat a veure la seua parella, un dels seus principals suports. Malgrat la distància, l’Alegria l’ha trobada llegint el nou llibre de l’escriptor aragonés Manuel Vilas.

Campiona provincial de camp a través al 2007, ha trobat a faltar la serra, però, no obstant això, s’ha adaptat millor del que esperava als famosos tutorials de YouTube de Patri Jordán. El poc temps que ha tingut l’ha aprofitat per aprendre a cosir —tot i que amb resultats decebedors— i millorar les seues paelles: “a la competició per fer la millor paella de la família he pujat a la classificació”, assevera. Aitana creu que, durant aquesta quarantena “la manca de certeses ha tret el pitjor d’algunes persones”, i que, tot i que reconeix que “en alguns moments els polítics no han estat a l’alçada”, durant la recuperació “han d’estar a l’alçada sí o sí”. Per a ella, les xarxes socials no suposen un problema d’ansietat, ja que, malgrat la seua joventut, li semblen avorrides, fins i tot els continguts que ella mateixa genera.

Juan Carlos Caballero és, a més de diputat a Les Corts, President de les Noves Generacions Comunitat Valenciana. Ell ha aplaudit tots els dies a les huit de la vesprada, “reconeixent la tasca incansable del personal sanitari front un virus invisible que ha posat tothom contra les cordes”. No obstant això, confessa que, en alguna ocasió, ha tret la casserola contra el Govern valencià i front l’Executiu de Pedro Sánchez. Per a ell, els sanitaris no tenien el material adequat per protegir-se. Tanmateix, creu que el pitjor de la pandèmia ha sigut no poder veure i abraçar la gent que estima i, com no, haver-se quedat sense eixir vestit de faller enguany, tot i que era conscient de la necessitat del confinament. Malgrat la distància amb els éssers estimats, s’alegra d’haver parlat més amb la gent del seu entorn: “tots ens hem preocupat més de la gent que ens envolta”.

Altrament, la cultura i l’esport han estat les seues principals acompanyants, i reconeix haver vist La casa de paper i descobrir que podia fer esport a casa durant la quarantena: “ara he descobert que no tinc excusa possible”. Tot i que no ha sigut molt innovador amb el menjar, confessa haver elaborat amanides que mai havia tastat. Per a ell, la pressió després de veure les xifres de contagis i morts ha estat molt forta, però el més important ha sigut “la lleialtat en les qüestions fonamentals”. Creu que ara és moment de propostes i de “fer política amb majúscules”, però també d’exigir les responsabilitats que calga. Afirma que per entrar al Twitter “necessites un casc front els trolls que oculten la seua identitat”, però que és una eina necessària per parlar i, sobretot, per escoltar la gent que et fa arribar ides, i que “en altres contextos no pot dirigir-se a tu”.

Ara que tot comença a tornar a la normalitat, Les Corts tornen a rebre els seus representants i el soroll dels debats, el rum-rum i els xiuxiuejos de polítics i periodistes també semblen tornar. I, amb ells, algunes intervencions àcides i, de vegades, crispades. No obstant això, ara s’inicia un període de “nova normalitat”, després del tancament d’empreses, de grisos soterraments i de dies de distància i confinament. Seran Les Corts un indret de consensos amples o, com deia Hegel es confirmarà que “la única cosa que podem aprendre de la Història és que mai aprenem res d’ella”?