Blasco Ibáñez: republicanisme i valencianisme (Vicent Baydal i Andreu Navarra)

Al nostre espai per a col·laboradors convidem aquest mes l’historiador i cronista de la ciutat de València Vicent Baydal per publicar un extracte del text que va escriure junt amb Andreu Navarra:«Vicent Blasco Ibáñez. Noves mirades», publicat a Afers. Esperem que servisca per promoure el debat sobre una de les figures valencianes més importants i alhora polèmiques de la història, establint uns fets i unes bases a partir de les quals poder definir els termes en què aquest es produeix. b

«Quan València estiga recuperada, quan València constituixca un pensament, en estil i un sistema nacionals, llavors vorem com Blasco Ibáñez s’aixeca de la seua tomba, per a dir-nos: Haveu sabut interpretar-me. Jo vaig ser universalment valencià, per tal de que vosatres poguéreu ser valencianament universals» [«Lo Rat-Penat. Homenatge a la memòria de l’eminent escriptor Vicent Blasco Ibáñez», El Camí (1-XI-1933), p. 2]. Eren les emocionades paraules que pronuncià Angelí Castanyer i Fons (1905-1974), un dels fundadors del Centre d’Actuació Valencianista i del Partit Valencianista d’Esquerra, en l’homenatge que es va retre a la seu de Lo Rat Penat el 1933, en ocasió de l’arribada a València de les restes mortals de Vicent Blasco Ibáñez (1867-1928), dos anys després de la proclamació de la Segona República.

Pel mateixos dies, però, un altre valencianista i un dels principals promotors de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Valenciana, Enric Soler i Godes (1903-1993), publicava unes línies ben oposades contra la mateixa figura: «Si hagués volgut, hauria revalencianitzat la nostra terra, vergonyosament castellanitzada; però la idea política l’embriagà, es girà d’esquena a la Mediterrània i la ferum de la Meseta li atrofià els sentits i li féu oblidar el nostre passat (…) Pogué ésser el puntal més ferm de la nostra renaixença i amb la seva mania castellanitzadora —ell, que aixecà els pobles—, va matar el poc esperit nacionalista que quedava a casa nostra.» [E. Soler i Godes: «Blasco Ibáñez», Mirador, 249 (9-XI-1933), p. 3]

No debades, tant en el camp del valencianisme com en molts altres àmbits socials, polítics i culturals la personalitat de Blasco Ibáñez generà opinions antitètiques des de la seua mateixa època. Consegüentment, la seua intensíssima i prodigiosa vida també ha generat amb posterioritat una enorme literatura acadèmica, que, no obstant això, encara es troba lluny d’esgotar-se. Així doncs, a uns pocs anys d’acomplir-se el centenari de la seua mort, hem volgut aprofundir i oferir noves mirades sobre certs aspectes de la seua biografia i la seua obra que ara prenen una nova volada i comprensió a partir de les anàlisis ací realitzades. En concret, sis són els temes i enfocaments que historiadors i filòlegs aborden sobre qüestions diverses de la seua trajectòria personal, política, ideològica, diplomàtica i literària entre final del segle XIX i el primer terç del XX, que d’alguna manera podem dividir entre la primera etapa de la seua vida fins el 1905, que va passar fonamentalment a València, i el període restant, de viatges constants arreu del món i residència habitual a França, fins a la seua mort a punt de complir els 61 anys el 1928. Així, els tres primers articles que podrem llegir a continuació es corresponen amb l’etapa inicial, mentre que els tres darrers estan, més aviat, vinculats a la segona.

De fet, el primer d’ells, el treball de Josep Enric Estrela sobre «Blasco Ibáñez, deixeble de Constantí Llombart», es remunta a l’adolescència de l’escriptor per tal de mostrar les seues estretes relacions des del 1883 amb aquest fundador de Lo Rat Penat, qui no només l’introduí en el món de la tímida Renaixença literària valenciana, sinó també en el del republicanisme federalista pimargallià de València, que el mateix Blasco va acabar liderant durant bona part de les dècades de 1890 i 1900.

No debades, de la mà de Llombart feu les seues primeres creacions narratives i periodístiques i revifà el moviment republicà reprimit per la Restauració borbònica, tot emprant no només l’agitació política, sinó també l’escriptura com un mitjà de conscienciació social i ideològica, com havia après del seu mestre. En aquest sentit, es revelen fonamentals diversos aspectes que Estrela exhuma detalladament, com ara les nombroses col·laboracions i projectes engegats entre els dos autors, la seua constant camaraderia en l’entorn del món republicà —per exemple a la redacció de La Bandera Federal o en determinats actes anticlericals— i també les mostres d’admiració i estima de Blasco cap a Llombart, clarament evidenciades en un article obviat fins al moment i publicat el 1889 en el periòdic madrileny Las Regiones, que es pot llegir ací íntegrament.

En part, d’aquest període també parla Rafael Roca en «Blasco Ibáñez i Lo Rat Penat, d’amor a l’odi», atès que contrasta l’etapa inicial en què l’escriptor mantingué bones relacions amb l’entorn renaixencista, mitjançant la seua connexió amb el mateix Llombart, i el lapse posterior, fonamentalment entre el 1892 i el 1898, en què llançà furibunds atacs contra el domini conservador de la societat ratpenatista, en especial contra el seu principal dirigent, Teodor Llorente. En relació amb això, Roca avança en un any el distanciament de Blasco respecte del món de la Renaixença, fins i tot amb anterioritat a la mort de Constantí Llombart, i el vincula a la idea que els seus interessos polítics i culturals haurien virat cap a Madrid i el marc estatal, bo i servint-se de Lo Rat Penat simplement d’una manera oportunista com a plataforma de projecció personal, fins que ja no li foren útils les coneixences i la visibilitat pública que li havien facilitat. En aquest sentit, cal tindre ben present que la dècada de 1890 fou la del lideratge blasquista del republicanisme local i del trencament pioner del caciquisme electoral a València mitjançant un activisme polític radical vehiculat a través del diari El Pueblo contra les forces dominants de la Restauració borbònica.

Edició d’El Pueblo, dirigit per Blasco Ibáñez / Polémica.

Així mateix, fou l’època de les anomenades «novel·les valencianes» que el durien a l’èxit literari, publicades per fascicles precisament al mateix diari i que començaren amb la que ací analitza Blanca Cerdà a través de l’article «Blasco Ibáñez i l’ostentació de la burgesia valenciana de fi de segle: una relectura d’Arroz y tartana (1894)». En concret, l’autora revisa la tradicional adscripció de Blasco al costumisme i el naturalisme a l’estil d’Émile Zola per tal de remarcar unes influències i tendències més àmplies, que beuen del bagatge romàntic, impressionista i realista de la literatura francesa del segle XIX, alhora que examina la novel·la esmentada a través del prisma de la teoria de la classe ociosa de Thorstein B. Veblen i la plasmació de l’ostentació i el fingiment social de la mesocràcia burgesa de l’època a València. Així, mitjançant l’anàlisi d’elements com les vestidures, el transport, la residència o les formes de sociabilitat, conclou que no només es pot qualificar l’obra de novel·la urbana o burgesa, com tradicionalment s’ha fet, sinó també de «novel·la de la vida privada» i «novel·la de la casa burgesa», atès que n’és un perfecte mostrari.

Però si el cicle valencià dugué Vicent Blasco Ibáñez a la fama literària, especialment des de la traducció al francès de La barraca el 1902, foren els seus viatges posteriors, després d’abandonar la carrera política i la ciutat de València, els que feren d’ell un personatge conegut arreu del món i enormement ric. Això ho aborda parcialment Emilio Sales en «Blasco Ibáñez: una altra manera de ‘fer les Amèriques’», en analitzar de manera conjunta i comparada alguns dels aspectes de la seua aventura a l’Argentina entre el 1909 i 1914, on intentà sense èxit fer dos grans colònies de població, i dels seus viatges als Estats Units d’Amèrica el 1919, després de l’immens èxit de la traducció anglesa de Los cuatro jinetes del Apocalipsis, i a Mèxic el 1920, país del qual volia escriure una novel·la que, no obstant això, deixà inacabada per les males impressions que hi tingué. Dels seus actes, escrits i declaracions se’n pot extraure, d’una banda, que ell mateix ajudà a construir la seua pròpia figura mítica —«ninguno de mis personajes ha llegado a vivir la vida mía»— i, d’una altra banda, que sempre conjugà una ànima pragmàtica, amb el permanent objectiu de recollir rèdits personals, amb una d’idealista, moguda per plantejaments sovint romàntics, grandiloqüents i somiadors.

En aquest sentit, però, es detecta una clara evolució en alguns dels plantejaments de l’escriptor a partir d’aquesta segona etapa vital, després del seu abandonament de l’agitació política i la seua conversió en un personatge de talla internacional. Ho mostra a bastament Andreu Navarra en l’article «La pedra i el llibre: Blasco Ibáñez, escriptor anticlerical», en què, a través de l’anàlisi de les seues activitats i els seus llibres, perfila la gran transformació produïda en l’anticlericalisme ferotge i radical que va impulsar a la darreria del segle XIX i els primers anys del XX, amb articles, manifestacions, accions directes i obres cabdals com La araña negra (1892) i La catedral (1903). Amb posterioritat, per contra, en consonància amb els seus viatges arreu del món i amb l’allunyament d’una constant confrontació ideològica directa, derivà cap a la defensa de la tolerància, la llibertat de cultes i el lliure pensament, com mostra ja a Oriente (1907) i Luna Benamor (1909), i fins i tot cap a la valoració de l’aportació històrica de determinades figures de l’Església catòlica, segons queda reflectit en una de les seues darreres obres, El papa del mar (1925).

D’aquesta etapa final també en parlen David Martínez Fiol i Josep Pich en «L’home que va voler presidir la Segona República espanyola? Blasco Ibáñez contra el poder militar», on plantegen per primera vegada que la represa del seu activisme polític entre el 1924 i el 1925, amb el finançament de la revista España con honra, feta per intel·lectuals crítics amb la dictadura de Primo de Rivera des de l’exili francès, i la publicació de dos milions d’exemplars de Por España y contra el rey (Alfonso XIII, desenmascarado) (1925), un dur al·legat antimonàrquic i antidictatorial, era en realitat un intent de presentar-se com a candidat a la presidència d’una possible futura república espanyola, en cas de caure el règim. La seua posició i els seus arguments eren, de fet, una continuació dels plantejaments ja exposats de manera constant al llarg de la Primera Guerra Mundial, amb una francofília prorepublicana declarada, i en El militarismo mejicano (1920), l’obra contra les intervencions militars en la política que havia escrit després de la seua frustrada visita a aquell país nord-americà. Blasco, en tot cas, no viuria prou per assistir a la fi de la dictadura i de la monarquia, que arribaren entre dos i tres anys després de la seua mort.

Per contra, la seua memòria hagué de conformar-se amb els honors —pràcticament de cap d’Estat, això sí— retuts després de l’adveniment de la Segona República, en traslladar, com hem indicat al principi, les seues restes mortals des de França fins a València el 1933. Ja llavors, com hem vist, les opinions exaltadament oposades sobre Vicent Blasco Ibáñez foren evidents i la seua figura no ha deixat de moure passions fins avui dia. Unes passions, en qualsevol cas, que ací hem tractat de filtrar a través d’unes noves mirades acadèmiques que destaquen aspectes desconeguts de la seua biografia i de la seua obra per tal de comprendre més bé l’època històrica que va viure. Una època que sens dubte hauria estat diferent sense la seua existència.

Vicent Baydal i Andreu Navarra

Revista Afers, XXXV:95 (2020), pp. 13-17

- Publicitat -

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Colau elogia les polítiques d’emergència del Gobierno

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha elogiat aquest dijous les polítiques d'emergència i socials que ha impulsat el Govern central davant la crisi de...

La pol·lució es va reduir un 50% a Barcelona durant el confinament

Un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) demostra que la pol·lució es va reduir un 50% a Barcelona i un 62% a...

JxCat demana al Govern l'”equiparació laboral i salarial” del sector social i sanitari

JxCat ha presentat una proposta de resolució al Parlament per instar el Govern a treballar "per una equiparació laboral i salarial" del sector social...

L’OMS alerta de l’acceleració de la pandèmia al món mentre la situació millora a Europa

Europa vigila amb cautela l'aparició de rebrots aquestes darreres setmanes en què la majoria de governs han relaxat les restriccions per la covid-19. Catalunya,...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca