Sovint dubto en si, com a dona, encaixo o no en aquest món que anomenem ‘planeta Terra’. És, aleshores, quan em qüestiono què és el que em diferencia tant d’aquell qui se sent home. De quina manera tan dispar dec viure, expressar-me o somriure que no ho fa un home? Serè jo la que es foragita de si mateixa o és ell que, a poc a poc, s’imposa en allò que jo assimilo patent en el present? Existeixen, realment, tantes coses intangibles que ens allunyen?

Seria esplèndid poder viure, somniar i caminar en un entorn on l’existència de la llibertat fos un dret real i no un símbol de constant reivindicació. Una llibertat en la qual, a hores d’ara, em resigno a sobreviure. Una llibertat transparent que m’aterra i que he d’arrossegar entre aquells que no la volen meva, teva, seva. Potser el que cal aprendre, i entendre, és que allò què ens diferencia els uns als altres és, només, el simple fet de ser persones úniques.

No soc les cinc arracades de les meves orelles o la dessuadora ampla que duc posada. No soc el meu color de pell, com tampoc deixo de ser, més o menys, noia per portar el cabell despreocupadament curt. No soc menys bonica per fer ressonar el que opino, ni soc els “t’estimo” de la persona que m’agrada.

Tinc un nom i dos cognoms que em donen la possibilitat d’existir, un cos amb unes corbes, una veu i uns ideals que, des del primer segon en què vaig obrir els ulls, he anat forjant. Senzillament soc una dona que desitja ser una jove de vint-i-tres anys que viu, que descobreix i s’equivoca, que corre lliure i sovint cau, que es vesteix i desvesteix, que estima i és estimada, una jove que a voltes escriu missatges de whatsapp cursis i d’altres, més revolucionària, somnia en amagar-se novament rere un mocador la nit d’Urquinaona.

No vull excusar-me ni disculpar-me per ser com soc i, molt menys, per ser dona. És per això que sovint em reafirmo en què la que no encaixa en aquesta societat, possiblement, no soc jo.