L’altre dia, el compte oficial en anglès de la coneguda Feminista Ilustrada compartia un post interessant sobre els rols de gènere i la imposició identitària. Des de ben petits estem condicionats a assumir uns comportaments i unes actituds psicològiques que depenen del sexe amb el qual hem nascut (i el qual ningú ha escollit). Això provoca la construcció social de nenes dòcils, tímides i educades; que no volen jugar a futbol però sí vestir-se de princeses. De la mateixa manera, també dona lloc a nens valents, atrevits, bojos; que no es preocupen pas per la seva aparença física. Matisos “sense importància” que en l’edat adulta no només es veuen intensificats, sinó que també suposen unes relacions interpersonals basades en la dominació – subordinació. I, com és lògic, en un sistema sexista, el mal anomenat “sexe dèbil” sempre es trobarà en aquesta posició subordinada.
Per tant, qui voldria sentir-se identificat amb uns rols de gènere injustos i partidistes? També penso, qui voldria parla d’identitat de gènere legitimant, així, una opressió que afecta els dos sexes? La feminitat és una construcció social, exactament igual que la masculinitat, i abolir ambdues és el primer pas cap a l’alliberació.
Tal com mostra la Feminista Ilustrada en el seu post, un noi que vol vestir de princesa no és ni un nen homosexual ni un nen que vol canviar de sexe, sinó simplement un nen que està construint l’excepció a una norma mal escrita: les normes de gènere no existeixen. És fonamental educar des d’aquesta perspectiva abolicionista, fent veure els més petits que els seus gustos o preferències socials no depenen del sexe amb què han nascut. Per tant, no es tracta de transformar el binarisme de gènere o ampliar la seva base, sinó d’erradicar-lo.
Ja ho va dir Simone de Beauvoir en El segon sexe (1949): “no es neix dona, s’arriba a ser-ho”. I continua, “es tracta de saber el que la humanitat ha fet amb la femella humana”. Una conclusió primerenca sobre com les dones hem de ser ratificades pels homes constantment, posant-nos en una situació d’asimetria respecte ells, les seves idees i els seus pensaments.
Més enllà del gènere… el sexe
En un sistema patriarcal amb segles d’antiguitat era lògic que no bastaria amb abolir el gènere. Les dones patim discriminacions pel simple fet de néixer sent dones i això provoca que la violència per raó de sexe sigui tan perillosa com la violència per raó de gènere. Negar la primera per tal de ratificar la segona no només és una incoherència, sinó un error que ja comença a passar factura.
L’1 de maig va arribar a nosaltres una notícia d’esperança, tot i que personalment em continua causant repulsió. En el Sudan es va aprovar la penalització de la mutilació genital femenina amb tres anys de presó. Una mesura que, malgrat estar molt lluny dels càstigs severs de la legislació internacional, suposa una nova era per a nenes i dones del país africà.
El documental ‘It’s a girl’ també és un bon exemple per entendre com moltes dones, en molts indrets del món, són assassinades o torturades per néixer amb vagina. En el cas concret, s’exemplifica la realitat de l’Índia i la Xina. I es conclou que la violència que patim les dones, pel fet de ser-ho, mai podrà equiparar-se a cap altre tipus de violència, ni molt menys adaptar-se a altres realitats socials.
Ja és hora d’entendre que donar prioritat a la dona, com a tal, no és cap discriminació, sinó una forma de protegir-nos de qui mai s’ha molestat en fer-ho: el sistema.