Sàpiens, d’animals a déus

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Una breu història de la humanitat

Una història de la humanitat de 600 pàgines que ha venut quinze milions d’exemplars? Un llibre recomanat alhora per Barack Obama, Bill Gates i Max Zuckerberg? Sí, això és Sàpiens, obra de l’historiador israelià Yuval Noah Harari, que publicada per Edicions 62 arriba a la desena edició. 62 també n’ha publicat dos llibres posteriors: 21 lliçons per al segle XXI i Homo Deus. 

Per quin motiu Sàpiens ha fascinat tants i tan qualificats lectors d’arreu del món? Tot i que per ser una història de la humanitat, podríem dir que és una obra curta, sintètica. Una obra que recull els fets estilitzats amb una tria dels moviments decisius de la història de la humanitat, als que atorga un rellevància i un pes molt característic. Per exemple, de les quatre grans parts del llibre, encara que no estrictament proporcionals, la  primera està dedicada a l’expansió i hegemonia de l’Homo sàpiens arreu del món, en detriment d’altres homínids i gràcies al que anomena revolució cognitiva. La segona de les quatre parts analitza la sedentarització i la revolució agrícola, que qualifica com el «frau més gran de la història». I és que una de les tesis més explícites i sorprenents de Harari és que la humanitat vivia molt millor quan només es tractava d’un estol de petits grups de caçadors i recol·lectors escassament vinculats entre si. Un enyorança, potser, d’un mite que com a israelià li deu ser pròxim, el del paradís perdut.

Un devessall d’idees originals suggerents

I és que Sàpiens té la virtut de plantejar cada dues o tres pàgines una tesi o una hipòtesi innovadora, sempre sorprenent, tant si hi estàs d’acord -sovint en el meu cas- com no. Harari té un estil planer i que et fa viure el que t’explica, de manera que t’empasses les 600 pàgines com si fos -que ho és- un best seller, en el millor sentit de l’expressió. Empra un reguitzell d’exemples, sovint poc coneguts per als qui no som del ram, que li serveix per establir quins són els paràmetres principals que han modelat la història de la humanitat. En aquest sentit, la remarca contínua en la transcendència del fet biològic és gairebé aclaparadora perquè combat el mite de l’home com a rei de la creació, que va conquerint la natura i la resta del món per posar-los al seu servei. En aquest sentit, l’autor es manifesta en diverses ocasions aclaparat pel sofriment que l’homo sàpies infligeix específicament als animals que ha domesticat i dels que s’alimenta, fins gairebé quedar-te amb ganes de tornar-te vegà. 

Els riscos de triar i de les pinzellades gruixudes

Una de les virtuts de Sàpiens és que no és gens eurocèntric i això ens proporciona una informació i en deriva una anàlisi molt més complexa i enriquidora de la que s’ensenya -almenys a la meva època- a l’institut. Això no vol dir que no s’hi trobi a faltar algun element que crec que encara hauria de ser considerat central, com el Renaixement o el Romanticisme i l’ascensió de l’home al centre del món i l’eclosió de l’individu davant la comunitat.

Els fets estilitzats, les pinzellades grosses que defineixen el canemàs de qualsevol període o fenomen social, són sempre molt atractius perquè focalitzen de forma molt específica realitats o fets molts complexos. Tanmateix sempre es corre el perill de no filar prou prim, com ara quan compara un espanyol (sic) de l’any 1000 amb un altre del 1500 (sic altra vegada). 

Diners, poder i ideologia

Personalment, com a economista, vaig pensar durant molts anys que els diners són el darrer mecanisme que explica el comportament dels humans i el conjunt de la seva història. Després hi vaig afegir el poder, del que, a diferència dels diners, és fàcil no tenir-ne mai prou. Harari hi incorpora la ideologia i conforma una tríada que anomena capitalisme, imperialisme i religió. En un dels capítols potser més interessants del llibre, també inclou sota el concepte de religió tota mena de modernes ideologies. No només el nazisme i el comunisme, sinó  l’humanisme liberal dels drets humans i de les democràcies occidentals. D’aquesta forma, tindríem, segons Harari, tres religions humanistes  -liberal, socialista i evolutiva, o nazisme- que consideren que el déu suprem és el déu de la humanitat.

- Publicitat -

I van viure feliços per sempre

Els dos darrers capítols de Sàpiens són probablement els més corprenedors. El penúltim dedicat a la fita o al mite de la felicitat, un concepte moderníssim nascut del Romanticisme segons Pla. Admetent que els historiadors -i probablement la majoria de les disciplines socials- han prestat poca atenció a la felicitat i els manquen eines per avaluar-la, la remet a la bioquímica, a la transcendència de la vida -habitualment canalitzada per la religió en el sentit ampli que la defineix l’autor- i al fet de conèixer-se un mateix, en l’estela d’un budisme pel que diverses vegades mostra una notable proclivitat personal.

La fi de l’Homo sapiens

L’últim capítol tracta sobre el futur immediat de l’Homo sapiens. És curiós, i gairebé s’agraeix, el pràctic menysteniment en el llibre d’Harari de dos dels conceptes que fa uns anys s’han posat de moda per parlar del nostre present i del futur més immediat: les TICs i la globalització. En honor a la veritat, tot i no fer servir el terme globalització, sí que Harari ens parla contínuament de la contínua homogeneïtzació de l’Homo sapiens i de la societat amb què s’organitza, que -amb la subsegüent pèrdua de diversitat- no sembla produir-li gaire recança.

El futur immediat de l’Homo sapiens pot ser per Harari la seva fi. Una fi no tant per una debacle nuclear o per una catàstrofe còsmica o ecològica -que també contempla de forma eventual-, sinó per la transformació i la superació de l’espècie humana a través de tècniques d’enginyeria biològica, d’enginyeria cibernètica -la biònica- i de la creació d’éssers inorgànics -des dels robots als programes informàtics amb capacitat per anar desenvolupant-se per ells mateixos. Un final inquietant, més en la línia -com diu el mateix Harari- d’El món feliç d’Aldous Huxley que del 1984 de George Orwell. En definitiva, la superació de les lleis de la biologia és, per primer cop, a l’abast de l’Homo sapiens i això pot culminar la seva fi com a tal i la seva transformació d’animal a déu.

En definitiva, un llibre imprescindible que es fa devorar sense adornar-te’n i, el més important, que t’obliga a tornar-hi un i altre cop per reflexionar sobre el devessall d’idees i conceptes suggeridors que l’omplen de la primera a l´última pàgina.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca