Ara fa un any que diversos activistes, polítics i mitjans de comunicació varen optar per les expressions “crisi climàtica” o “emergència climàtica” en lloc de fer ús de la ja molt desgastada “canvi climàtic”. No van tardar algunes veus en criticar esta transformació que, fonamentalment, responia a un canvi estratègic. Es volia conscienciar la població sobre el caràcter extrem del fenomen i la importància d’actuar de manera urgent, ja que el Panell Intergovernamental per al Canvi Climàtic venia anys avisant que, de continuar augmentant les temperatures, es produirien impactes greus i irreversibles en el clima a nivell mundial. Este canvi semàntic va justificar i acompanyar les grans mobilitzacions i vagues convocades pels Fridays4Future i ha consolidat estes joves organitzacions en ciutats com Alacant, València, Castelló i Vinarós com a estructures estables que actuen sobre el nostre territori.
Un any després, al País Valencià hem patit les conseqüències de dues gotes fredes extraordinàries (la de setembre del 2019 i la nomenada com Glòria, de gener del 2020) i una pandèmia mundial, les causes de la qual encara no estan al nostre abast. Malgrat això, el que sí sabem és que no són pocs els científics i organitzacions que apunten que l’acció humana sobre el medi ambient és un element clau per a la transmissió de virus entre animals i persones.
A les escoles, l’Amazònia s’estudia com “el pulmó del planeta”, però s’ensenya com una qüestió llunyana: és a dir, com quelcom remot i fora de l’abast eurocentrista . Ara ja hem vist que no. La deforestació de boscos sencers, l’augment de la població i l’ocupació d’espais remots on l’ésser humà no ha transitat mai són causes concretes de l’aparició de nous virus que poden paralitzar l’economia mundial, tal com va explicar ja l’any 2014 en l’Asian Investment Conference la Doctora Margaret Chan, en aquell moment Directora General de l’Organització Mundial de la Salut.
La qüestió és que la salut dels ecosistemes i la seua protecció estan íntimament relacionades amb la nostra salut. David Quammen, l’autor del llibre Spillover: Animal Infections and the Next Human Pandemic, escrivia al gener que els humans “envaïm boscos tropicals i altres terrenys salvatges, que alberguen una gran varietat d’animals i plantes, i dins d’estes criatures molts virus desconeguts. Tallem arbres, matem animals o els tanquem dins de gàbies i els enviem a mercats. Desequilibrem els ecosistemes i alliberem els virus del seu hoste original. Quan açò ocurreix busquen un nou organisme. I, sovint, nosaltres estem allí”.
Tant és així que, de fet, en un principi es va creure que un pangolí silvestre venut a un mercat de Wuhan era l’origen de la pandèmia, puix els pangolins s’estan posant de moda com a menjar exquisit entre la població xinesa, que ara pot accedir a aquestos productes gràcies al desenvolupament econòmic de la regió. Sembla, però, que esta hipòtesi ha sigut refutada amb posterioritat, si bé alguns experts pensen que les rates penades poden haver sigut les originàries, passant el virus als humans mitjançant una espècie pont.
Tot açò ocorre perquè els ecosistemes actuen com a barreres de protecció entre espècies i els estem debilitant, quan no els destruïm directament. Estem creant les condicions perquè nous virus evolucionen i entren en contacte amb nosaltres. El problema principal no és que existisca eixe risc, que sempre ha existit, sinó que la força i rapidesa amb què estem irrumpint i deteriorant ecosistemes multiplica eixe perill a nivells desconeguts. Imaginem per un moment un virus tan letal com l’èbola i tan contagiós com el xarampió. Seria terrible, una absoluta desgràcia per a la humanitat.
Esta situació és tan evident per als científics que ja al 2018, un grup d’investigadors reunits a Suïssa, dins el marc de l’Organització Mundial de la Salut, parlava de la propera pandèmia com a “Disease X”, desgranant característiques tan concretes que sorprén la seua correspondència amb la COVID-19. Peter Daszak, president d’EcoHealth Alliance, apunta a la necessitat de comptar amb una infraestructura que siga capaç de monitorar aquelles zones que suposen focus de noves pandèmies. Concretament, Daszak defensa que s’hauria d’intensificar la vigilància de malalties en llauradors, comunitats rurals i de qualsevol que tinga un contacte freqüent amb la vida silvestre, examinar-los per tal de buscar nous patògens i treballar en alternatives per a les persones que es dediquen a activitats d’alt risc com el tràfic d’animals silvestres. En poques paraules, Daszak advoca per una estratègia de prevenció. Però…quina millor prevenció que respectar la naturalesa i els seus ecosistemes?
[youtube https://www.youtube.com/watch?v=TxYNRSexC-E]
Podem donar el vistiplau a propostes com la que acabem d’exposar, però la realitat és que vivim dins d’un sistema econòmic que ens obliga per a sobreviure a la depredació constant i progressiva dels recursos naturals, quan un fet objectiu és que la Terra és finita i que sense ella no pot existir la vida. Però, si a més d’un sistema econòmic suïcida, tenim l’evidència que aquesta destrucció constant del planeta està creant les condicions per a la infecció i mort aleatòria de moltíssimes persones, ¿la solució no serà, aleshores, apostar decididament per un nou model econòmic on la justícia, la sostenibilitat i els serveis públics que protegeixen a tota la població siguen les protagonistes? ¿A què estem esperant?
