“No vull ser adultx”

“M’hi nego, m’hi nego” em dic. No deixo de repetir-me “no vull ser adultx”. Fins i tot ho intento expressar a qualsevol conversa com un crit de socors. D’on neix aquest rebuig? Estarem eternament infantilitzadxs o serem per sempre adultxs frustradxs? I el més curiós, perquè no ens estranya i en canvi ho acceptem amb una indiferència anestesiant?

Tendim a viure en un constant passat i futur. Quan som petitxs i joves planifiquem i actuem d’acord amb un futur adult hipotètic, intangible però sempre amenaçant i determinista. Quan som vellxs només ens queda aferrar-nos als triomfs borrosos que la vida adulta ens exigia a ritmes frenètics.

D’on neix aquesta dissociació nostra amb el temps? Quina relació tenim amb el pas del temps? Com gestionem el creixement vital? Com ens distribuïm i socialitzem al llarg del temps? Hem convertit el temps en una qualitat per valorar la nostra vida? Però oblidem que per un grup de persones el temps no és cap recurs sinó una gàbia. Recordem que venim d’unes retallades vertiginoses en sanitat, de la reducció extrema de les pensions, de la baixada dels pressupostos educatius, d’un sistema escolar que es dedica més a vigilar que a dialogar ments, de la precarietat laboral dels joves, entre moltes altres.

I ara, la gestió del Covid19 ho està rematant, literalment. Només cal repassar el número de gent gran que ha mort, més totes les supervivents, la preocupació de les condicions de les residències, enfrontar-se a una pedagogia alterada, a uns menjadors escolars que han de proveir a les famílies vulnerables, a una gestió lenta i menyspreada dels espais d’educació en el lleure. Però compte. No s’hi val culpar el virus, sinó a les infraestructures preexistents que ho han permès.

Fotografia de Silvana H. Vázquez – @armoscyclis

Però què tenen en comú els infants, joves i gent gran? Seran dues cares de la mateixa moneda, similar a la dualitat de Benjamin Button? Partint del concepte “creixement” en termes biològics, hauran agrupat a totes aquelles persones que són dependents durant el seu creixement? El factor comú és la perspectiva des de la qual se les ubica socialment: l’adultisme i l’adultocentrisme.

Fa una setmana el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya, la Núria Cabiscol va entrevistar al sociòleg Albert Martín sobre el tema per Instagram. Segons ell: “adultocentrisme: fenomen, mirada del sistema que menysté els interessos i les realitats juvenils i dels vells i velles. És a dir, pretendre que la nostra mirada adulta sobre la quotidianitat social, és a dir, les qüestions econòmiques, d’habitatge, socials, sexuals, l’espai públic està al centre de gravetat. Respon a les persones privilegiades: els adults”.

Un centralisme que es complementa amb l’adultisme, aquest segon lligat a, com distingeix Albert Martín, l’estructura i les relacions de poder adult dinamitzades per l’edadisme. Claudio Duarte a Societats adultocéntriques: sobre els seus orígens i reproducció cita la visió de Sagrera definint-la com l’agrupació de classes d’edat segons l’imaginari cultural què margina i cosifica (DUARTE. 2012:116). Una divisió discriminatòria integrada mitjançant rituals, en el context occidental hegemònicament catòlica, patriarcal i capitalista, com per exemple les comunions, el matrimoni, el servei militar, certificats d’escolaritat, etc.

Jerarquia i vigilància

En el nostre context mantenir aquesta jerarquia implica unes relacions de domini en mans de l’única preocupació: el capital. Un valor construït des dels criteris de producció i reproducció patriarcals. Però, parem-nos un instant. Si visualitzes “l’home té un potencial cooperatiu”, com us heu imaginat aquest home? És un experiment força conegut per reafirmar l’antropocentrisme androcèntric caucàsic. Però quina edat li posàveu?

Fotografia de Silvana H. Vázquez – @armoscyclis

Hem interioritzat el referent adult com la mida general que controla i decideix tot mitjançant una manipulació cultural de la biologia on els infants, joves i gent gran: “se’ls concep com ‘una preparació cap’ el moment màxim i als últims se’ls construeix com ‘sortint de'” (DUARTE. 2012:120). Per tenir credibilitat aquest model ha de complir unes expectatives i exigències de poder, desitjades i envejades per les demés edats. D’aquesta manera, les altres edats han d’assumir una doble exigència: les responsabilitats pròpies de la seva edat més el compromís d’esdevenir l’adult normatiu.

En conseqüència, per assegurar aquest centralisme tant la construcció familiar nuclear normativa com les institucions educatives treballen de la mà. Claudio Duarte exposa tres aspectes necessaris: mecanicisme: “elabora un itinerari de cicle vital, lineal, ascendent fins a l’adultesa, moment en què s’arriba al punt màxim” (DUARTE. 2012:113); universalització: “construeix una imatge única” (DUARTE. 2012:114) i estigmatització: “no es reconeixen les seves capacitats i potencialitats, d’aquesta manera se’ls treu de la història, se’ls situa com no aportació” (DUARTE. 2012:115)

A més, se li afegeixen mites culturals. Per exemple, l’origen de les divinitats gregues amb la destrucció de Cronos representa la lluita contra la tirania dels vells. També molts comptes infantils caricaturitzen la maldat en la figura d’un vell, una bruixa vella. Per una altra banda, a la realitat també hi ha prejudicis. D’on neix el mite que la gent gran ja no té desig sexual? A part, l’Alex Martín també exemplifica alguns casos: l’acceptació dels joves per treballar en “negre”, dit de manera no racista: sense contracte, per acceptar pràctiques no remunerades, entre altres. També critica que al no tenir espais “propis” per ellxs, queden relegades a socialitzar als carrers, fet que després l’Estat ho utilitza per criminalitzar la seva activitat d’incívica i perillosa per tal de defensar la “seguretat” de l’espai públic.

Domini i autoritarisme

Perpetuar aquestes afirmacions permet despersonalitzar aquests grups d’edat i per tant, controlar-los millor. Als infants se’ls etiqueta de prematurs i ignorants i als vells de malalts, senils i inactius. Per exemple, expressions com “és extraordinàrix per la seva edat” mostren una excepcionalitat no humana, que no concorda amb el que hauria de ser, és a dir, dòcil i dèbil.

Fotografia de Silvana H. Vázquez – @armoscylis

Per una banda, les oprimides es creuen la seva condició de dependència fent un autoboicot en contra la seva autonomia i el seu potencial. Per una altra, els adults s’atribueixen el rol de propietaris, fet que els legitima a decidir per elles i controlar-ho tot en pro de la seva “protecció”. Un mirall del funcionament de l’Estat cap a la societat. Però podríem dir que és autoritarisme?

A “La crisi de l’educació”, integrat a Entre el passat i el futur, Hannah Arendt revisa el concepte d’autoritat. Ella defensa que s’ha erròniament relacionat amb el totalitarisme i que cal retornar a l’etimologia i els seus orígens històrics a la república romana. Per ella, l’autoritat és quelcom positiu en tant que el substantiu auctoritas que deriva del verb augere vol dir “augmentar” allò fundacional, és a dir, expandir allò positiu i respectat.

Hannah Arendt acusa a la crisi de la modernitat en el sector educatiu de la pèrdua de l’autoritat: “emancipant-lo de l’autoritat adulta, no s’ha alliberat al noi, sinó que s’ha sotmès a una autoritat molt més terrorífica i veritablement tirana: la tirania de la majoria” (ARENDT. 1977:43). Però tot i la seva visió optimista de l’autoritat: “l’autoritat només existeix si no s’apel·la a la violència, és a dir, quan es dóna l’indiscutible reconeixement per aquell a qui se’ls demana obeir” (ARENDT. 1977:13) està força lluny de la realitat, a part de no contemplar la violència coercitiva amagada darrere de la no-violència. No obstant això, indiferentment del terme, existeix una força omnipresent en tots els aspectes de la vida que dicta i castiga.

Fotografia de Silvana H. Vázquez – @armoscyclis

Rebuig i exclusió

En l’àmbit personal, el nucli familiar és el nivell més pròxim. Però la seva dinàmica productivista en un context d’explotació social comporta que no hi hagi espai físic ni temps de cures. D’aquesta manera, lxs familiars depenents de lxs adults són excloses. Els infants en centres educatius i extraescolars i lxs vellxs en residències o aïllades en la solitud del que fou la casa familiar. Ambdues però són vistes com una càrrega i en alguns casos, repugnància. L’única diferència és que tant els infants com lxs joves són la inversió per perpetuar el món adult. Però en especial, lxs joves es troben en una transició contradictòria: són rebutjades per enveja, per desconfiança, per desacreditació per la suposada “poca” experiència però, simultàniament se lxs exigeix la condició de vida adulta: estabilitat econòmica, independència residencial.

Pel que fa a l’aspecte institucional, basant-nos en l’estudi Repensar la participació en clau de governança, Ferran Crespo destaca la incoherència social: “la percepció dels adults és diferent de la dels infants, per tant, qui ha de prendre les decisions de la infància són els mateixos infants” (CRESPO. 2019:7). Un clar exemple que descriu l’investigador és el cas de Lansdown l’any 1993. En un districte pobre de Londres es va demanar a infants d’entre 4 i 5 anys que fessin un mural descrivint com era l’entorn on jugaven i com volien que fos. La reflexió interessant fou quan els investigadors van veure que els infants s’oposaven al consell local, el qual estava proveint àrees d’esbarjo cobertes de gespa, tothom pensava que era la superfície més adient. Els infants, en canvi, volien espais de ciment en comptes de gespa, ja que aquesta els feia més difícil veure vidres trencats, excrements de gossos o xeringues utilitzades per drogoaddictes (CRESPO. 2019:7).

Per una banda, aquest rebuig causa la invisibilització de les seves necessitats i per tant, suposa l’autoanul·lació del seu present vivencial, convertint aquella franja d’edat en una eterna espera passiva, que en el cas de les persones grans es desencadena “la teoría del desapego” desenvolupada per E. Cummings i W. E. Henry. Es tracta del procés voluntari de distanciament afectiu per protegir-se d’objectes i situacions difícils com la mort. A més, aquesta exclusió promou el sentiment de refús social, debilitant l’autoestima i el seu reconeixement. Preguntem-nos per un moment quines edats tenen lxs referents de lxs adults? Quantxs són infants, joves i/o gent gran? Com a sector jove no lxs conec massa però sí que es pot intuir que els únics noms que ens venen són Greta Thunberg, Zianna Oliphant, Miquel Montoro i vellxs que han arribat a complir més de 100 anys o han superat el Covid19.

Fotografia de Silvana H. Vázquez – @armoscyclis

En primer lloc, és curiós, com assenyala Alex Martín a la videoconferència, que per mencionar un talent d’un infant, jove o persona gran, els mitjans ho expressen en singular i per explicar un fet negatiu es descriu en plural, amb frases com “els joves manifestants violents”. Segon, cal preguntar-se què fa la societat amb aquests referents? Malauradament, els torna a aïllar perquè és més manipulable el producte que facin d’ellxs. Es converteixen en éssers excepcionals, fora del comú. Però, que potser tots els infants, joves i gent gran tenim aquesta capacitat però s’han deixat l’altaveu en silenci? Només cal recordar tal i com afirma Simone de Beauvoir a La Vellesa: “l’ambició està permesa a un grapat de privilegiats” (BEAUVOIR. 1983:544).

 

En conclusió, tot i que la reivindicació dels infants, joves i vellxs és temporal i finita pel pas del temps d’una mateixa, com observen l’Alex Martín i la Núria Cabiscol; no s’acaba, ja que canvien les persones però no l’opressió d’aquestes edats. Calen mobilitzacions per l’ara, per la realitat del moment, com afirma Hannah Arendt: “el present, en general el més fútil i relliscós dels temps (…) i no és més que el xoc entre un passat, que ja no és, i un futur que s’aproxima, però que encara no està allà” (ARENDT. 2002: 224). Sempre vivim atrapades entre el nostre passat recordat i el nostre futur imaginat, però i si convertim el famós crit “Niños, niños, futuro, futuro” en present?

Aprofitem les opcions que ja existeixen, amb la seva respectiva revisió i millora, per combatre tota forma de centralisme hegemónica. Ni adultisme, ni infantilisme ni gerontocràcia. Entre moltes propostes, apostem pel model pedagògic de la participació infantil, la coeducació intergeneracional, un espai públic participatiu i inclusiu per totes les activitats i edats. Oferim també habitatges que permetin conviure a més de dues generacions familiars, augmentem les subvencions per cobrir de manera pública les necessitats bàsiques perquè ningú hagi de sobreviure a aquest preu, com afirma Simone de Beauvoir a La Vellesa: “estan reduïts a la seva presència nua; per ells (infants), com pels vells, el món calla; en un cercle del qual sembla impossible sortir, aquest silenci congela les seves esperances” (BEAUVOIR. 1983:545).

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Breus

Junqueras recorda que ERC no ha descartat la via unilateral

"Només hi ha una solució per acabar amb la causa, que és l'amnistia", ha afirmat el president d'ERC, Oriol Junqueras, en una entrevista escrita...

Ayuso només tancarà Madrid si es tanca tota Espanya

La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, està disposada a tancar totes les zones de Madrid amb més de 500 casos...

Torra obre els ulls

El president de la Generalitat, Quim Torra, ha fet balanç del seu mandat en una entrevista a Vilaweb i ha opinat sobre les 'dificultats'...

Els treballadors de la Sagrada Família convoquen una vaga indefinida

El personal d'atenció al visitant de la Sagrada Família farà vaga des d'aquest dissabte per denunciar les condicions laborals. La convocatòria és de la...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca