‘As we were. As we are no longer. As we will one day not be at all’

-Joan Didion. 

Va arribar el mateix dia que, per fi, m’havien d’enviar el tocadiscs a casa. Fins llavors, m’havia semblat una andròmina estranya d’uns altres temps que més o menys entenia com funcionava, però que mai havia viscut en pròpia pell. En desconeixia els mecanismes i les particularitats, els seus girs que et portaven del silenci a una vida sonora plena de desnivells i, fins i tot, a algunes ratllades. Una mena de passeig a diferents velocitats on havies de trobar-te en el punt on la melodia semblava l’adequada. Tot, però, tornava tard o d’hora al silenci i al desconcert d’unes peces que funcionaven sense sentit; descoordinades i vivint la condemna de l’absència de vida. 

L’arribada del tocadiscs me l’esperava. M’havien avisat que seria puntual. Cap incident pel camí que fes pensar el contrari. La meva ment podia visualitzar capses i plàstics, endolls i altaveus i, finalment: música. Ella, en canvi, va arribar sense repartidor ni confirmació; sense avís. Ni l’oportunitat d’imaginar-te’n el receptable. No em malinterpreteu, sabia que algun dia arribaria. De fet, era una sorpresa mig esperada. Però el moment sempre és el menys indicat -mai n’hi haurà un!- i la cortesia que l’acompanya una vegada ja t’ha perforat l’ànima i els timpans, no serveix per a res.

Normalment, arriba per un truc. Ja ho sabeu. La melodia que sona al telèfon és la mateixa que la d’altres dies, però el to és més sever. En mirar la pantalla, veus un número conegut en una franja desconeguda o sents una veu en un timbre punyent i distorsionant, com un vinil descompassat i el pànic et fa llana a l’esquena. 

Encara revisc el dia que se’m va revelar l’existència d’aquestes trucades que ningú vol però que tothom acaba rebent. Saber que els telèfons podien arribar a sonar per això, va horroritzar els ulls d’un nen que encara dec portar per algun racó del cos que l’ha vist encongir-se en créixer.

Recordo estar en les golfes oblidades d’una casa vella que volia caure i no la deixaven. Reformes per reconvertir espais, una mica de pintura i parquet i com nova. Però el pes de la vida seguia sent el mateix per aquella casa; i el pes desconsolat d’unes llàgrimes que jo vessava la mortificaven.

Entre l’entropia i la infantesa; la mare, tota abraçada. L’intent de consol, perquè ni ella podia protegir al pobre nen que havia descobert el viure per culpa d’aquelles trucades, que no eren per dir-te que t’arribaria un tocadiscs; sinó per confirmar-te que tot havia arribat al final i llançar-te a la buidor que et demana la teva realitat. I que t’espavilis amb la resta i com la resta i amb tot el que ve. Que assumeixis les pauses de silenci entre cançó i cançó; a viure en la temporalitat sentenciada. I com plorava; relliscant sobre la primera i única lliçó important que et regalen els ulls de nen. Un regal, també, que arriba sense avisar, com les trucades i no com els tocadiscs. I mama que no ho vull, mama, que em nego a ser conscient de la finitud. Mama, totpoderosa, com pot ser que no em puguis alliberar de tal coneixement i fer-me cova o cabanya on jugar per sempre?

Mama. I la mare entenia el dolor, un dolor que ja havia viscut en pell seva; una d’aquestes trucades. I la casa que volia caure, i el tocadiscs que l’havien enviat però encara no arribava i jo, tornant a l’edat adulta a 78 revolucions per minut i amb el telèfon que sonava amb severitat, ho vaig tornar a entendre: havia arribat la mort i només quedava viure-la. El tocadiscs s’havia perdut pel camí.