En aquestes darreres setmanes hem assistit a un evident “soroll de sabres”. Per a les generacions més joves, aquest concepte es va posar de moda a finals de 1980 quan creixia la rumorologia d’un possible cop d’estat que, finalment, es va produir el 23 de febrer de 1981, amb la Guàrdia Civil com a protagonista, i en què els sectors més reaccionaris volien corregir el rumb de les reformes, al seu parer, massa progressistes, empreses pel govern d’un assetjat Adolfo Suárez. No gosaria recórrer a la típica cita de Karl Marx al seu 18 Brumari de Bonaparte, en què sentenciava que “la història es repeteix dues vegades; la primera com a tragèdia, la segona com a farsa”. Tanmateix, assistim a circumstàncies semblants, motivacions calcades i protagonistes pràcticament idèntics: el deep state amb la Guàrdia Civil.
En bona mesura, per tant, tornem al soroll de sabres, que en aquesta ocasió podríem concretar en què resulta més aviat un soroll de tricornis i, sobretot, togues. Ja sabem que els cops d’estat contemporanis els fan jutges, com va succeir al Brasil, i com vam comprovar a Catalunya. Si aleshores van trinxar la seva pròpia constitució per mantenir (ingènuament) l’arnat concepte d’unitat d’Espanya, avui aquests sectors reaccionaris massa avesats a remenar cireres estan bastint una batalla oberta a fi d’assaltar per la via dels processos judicials (i qui sap si maniobres casernàries) a un govern al qual consideren il·legítim. En bona mesura, aquest soroll de sabres ens recorda al que vam viure amb la síndrome de l’11-M (quan, el 2004, l’atemptat de l’estació d’Atocha, a Madrid, va precipitar l’expulsió, via electoral, del PP, i sumint la dreta en una addicció a teories de la conspiració que encara duren). Això, també ho podríem vincular a la síndrome de 1993, quan Aznar pensava que podria desallotjar del poder a un PSOE assetjat per la corrupció, i que el va mantenir un temps més al poder per l’evident relació del Partit Popular amb el franquisme. No resulta molt diferent la síndrome de 1980, quan, com dèiem, tota la ultradreta (amb el monarca al capdavant) va conspirar contra el govern Suárez exigint una rectificació del rumb en el sentit més franquista i recentralitzador del terme. La genealogia podria continuar amb la síndrome de 1936, quan els militars van tractar de canviar, via cop d’estat militar, els resultats electorals que havien portat a la victòria al Front Popular, i que havien amnistiat (oh!, horror!) desenes de milers de presos polítics entre els quals Lluís Companys i el govern català. I què dir de la síndrome de 1923, quan el fracàs del sistema de Restauració era evident i l’informe Picasso era a punt de demostrar les responsabilitats reials en la massacre de les tropes colonials espanyoles al Marroc. I aquesta barreja de victimisme i paranoia la podríem connectar a les suïcides i estèrils guerres de religió o l’enfonsament de l’Armada Invencible a causa de la Pérfida Albión i el mal temps. I podríem seguir.
El nacionalisme espanyol, amb el permís del turc o l’hongarès, és dels mès tòxics i paranoics del continent (i n’hi ha per triar!). El seu amor destructiu, combinació d’instint de possessió, violència i narcisisme que caracteritza la psicologia dels marits maltractadors, està esforçant-se molt a dissoldre qualsevol idea de convivència. És aquest un nacionalisme totalitari, autoritari, irredent, intolerant i excloent que acaba fent d’Espanya una estranya identitat estreta i defensiva. Ja no es tracta del nacionalisme banal descrit per Michael Billig (aquell que es nega a sí mateix perquè és tan monoteista que no accepta altra veritat que la seva), sinó d’una idea que a la nació no hi cap ningú que no parli com ells, pensi com ells, no actuï com ells i no dipositi una fe cega i absoluta en el que s’assembla a una veritat revelada. A Catalunya, o a l’Espanya no monolingüe (que aplega, pel cap baix, al 30% de les persones amb ciutadania hispànica) resulta fàcil d’identificar. Tanmateix, l’esquerra espanyola ha pogut comprovar que els següents a la llista són ells. Els insults, l’assetjament, la repressió a persones de Podemos, moviments llibertaris, sindicalistes de l’heroic SAT, fins i tot persones d’ordre a qui emprenya el militarisme feixistoide de les expressions patriòtiques esteses arreu de la meseta, són objectiu a abatre d’una dinàmica inquisitorial. Al cap i a la fi, el nacionalisme espanyol, per molt que alguns s’esforcin a autoenganyar-se o a minimitzar-ho, no es pot deslligar del franquisme, l’espai temporal en què aquest es va desplegar sense els més mínims tallafocs del sentit de la mesura.
Després de veure diverses imatges de les manifestacions fusió “Borjamari-de-salamanca” amb “fachalecos-estil-los-Santos-Inocentes”, resulta difícil no desitjar que s’acabi aquesta agonia i que Espanya es fragmenti en tots els bocins que ho consideri la gent. Fa poc, una enquesta assenyalava que el 30% dels illencs començava a ser partidària de la independència. Alguns ja fan broma amb la idea d’una Espanya amb forma de dònut en què Madrid apareix com a un gran forat negre que parasita les energies d’arreu (o estén el coronavirus gràcies a les vies de l’AVE). Tanmateix, aquest reaccionarisme hegemònic amb la seva idea unívoca de nació ha contaminat també el propi socialisme i més enllà, amb una esquerra que, de Carrillo ençà, ha hagut d’acceptar els símbols de l’enemic. De fet, de tots els errors de la Transició, potser el pitjor de tot va ser aquesta acceptació simbòlica: l’himne, la monarquia, i una bandera que ofèn tots els descendents de l’Espanya republicana i les seves víctimes d’una dictadura totalitària. I probablement, l’esquerra espanyola no tindrà cap oportunitat fins que no accepti que el primer pas per emancipar-se de la por i la captivitat desarmada en què es troba, passa necessàriament per impugnar-los de manera oberta. Perquè, per molt que hagin posat un escut allà on abans hi havia un ocellot, la rojigualda representa l’Espanya colpista, la de la brutal repressió, els segrestos d’infants, la de la dictadura, la de la persecució de la dissidència, la dels bombardejos indiscriminats contra la població civil, la del feixisme. Només cal veure com actua la policia al propi Madrid popular quan algú mostra alguna tricolor.
Aquest soroll de sabres / tricorni / color rojiguada no és cap broma. Podemos, així com bona part dels seus militants i quadres, viuen amenaçats. El propi PSOE comença a veure aplicar el mateix lawfare amb el qual va actuar entusiàsticament contra bascos o catalans. Els poders lligats al búnquer franquista corre, no amb impunitat, sinó amb la simpatia i cobertura dels uniformats i togats. I, davant d’aquesta situació, acotar el cap i callar és la pitjor estratègia possible, perquè està clar que això oxigena el reaccionarisme que actua al més pur estil bully de la classe. Els bullies, malauradament, només paren quan se’ls planta cara. I mentre no s’impugnin els seus símbols (i especialment vulnerable és una monarquia desacreditada que omple d’escàndol l’opinió pública internacional), això no passarà i se seguirà amb aquesta absoluta impunitat.
Tanmateix, i ara per ara, l’única amenaça digna d’esmentar davant aquest estat de coses és l’independentisme. I el principal error que aquest comet és el de comportar-se civilitzadament. Cal desafiar, especialment des de la combinació entre l’independentisme institucional i l’autoorganitzat. L’independentisme viu massa obsessionat per semblar civilitzat i noucentista, ordenat i mesurat, tot fent creure a l’adversari i al propi país, el tòpic de la Catalunya burgesa. Els treballadors de Nissan, sovint objecte d’incomprensibles crítiques per part d’un independentisme miop, ens assenyalen el camí de l’acció directa i la resistència oberta. Esclats de fúria com els de Minessota d’aquests dies no són tan inútils com molts voldrien fer creure, perquè el racisme només és capaç d’abaixar la intensitat quan veu que hi ha reacció. No hauríem de censurar aquells que es revolten contra la injustícia, malgrat que no hi compartim els mètodes.
Fa alguns mesos, qui això escriu, va proposar que l’independentisme institucional, massa paralitzat per la por i l’estèril disputa partidista, havia de fer gestos al Parlament. Un de ben simple, encara que prou necessari, seria el d’elaborar una llei de rehabilitació a les víctimes de la dictadura borbònica, entre els quals els milers de ferits, detinguts, perseguits judicialment, administrativament per un estat que aplica lleis injustes, tal com reconeixen explícitament organismes internacionals i com la constatació dels fets ens permeten veure. Una llei que comportés reconeixement com a lluitadors per la democràcia, amb indemnitzacions econòmiques i avantatges administratius com succeeix amb les víctimes de la violència masclista. Una llei que, lògicament, el lawfare hispànic combatrà i un constitucional que actua com a amic del bully de torn, ben segur, tractarà de neutralitzar a la velocitat de la llum (o fins i tot, per davant). Tant se val. Només la confrontació és capaç d’afeblir la dictadura i permetre la mobilització permanent, que és l’arma més poderosa en la resistència contra la injustícia. Per cert, que el pare de Pablo Iglesias era això, un resistent contra un règim indigne que lluitava contra el terrorisme d’estat. És obvi, també, que el govern català hauria de queixar-se menys i alliberar els presos polítics, o almenys nomenar a algú disposat a fer l’acte adminsitratiu i a mobilitzar la gent en defensa de la democràcia.
L’independentisme, com afirmava Andreu Barnils, si vol ser pragmàtic, no pot optar per altra via que no sigui la confrontació. Això, fins i tot és obvi a Madrid, on un segment important de persones decents i sectors populars han estat abandonats pels seus representants polítics que no són ni capaços de despenjar la bandera franquista. L’esquerra pragmàtica no ha de posar l’altra galta, sinó sortir al carrer a defensar els seus principis contra els “señoritos” de Los Santos Inocentes que dominen el barri de Salamanca, els ministeris i les casernes.