Karlos Arguiñano i com descentralitzar la tele

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dines amb la família i encens la tele. Cansat que l’informatiu et conte el que ocorre a Madrid i s’oblide del que ocorre a Terol, a Andalusia o al País Valencià, et trobes amb Arguiñano fent zàping. Comença el programa. Homenatge a Charles Chaplin. Record als camperols que han treballat dur perquè ens poguèrem alimentar durant la quarantena. Ànims als hostalers a una crisi que esdevé complicada. Defensa dels nostres servicis públics i aplaudiment als sanitaris. Consell a la gent: si no lluitem, fan el que volen.

Senzill, sense odi ni consignes inflamades. De nou, insta a comprar producte de proximitat i a valorar allò que tenim. Prime time: fent un programa de cuina, Karlos continua —acudits roïns mediante— cuinant i parlant sobre la vida. Ha rebutjat molts diners per dedicar-se a fer programes on la cuina és un pretext per, com diria George Ritzer, mcdonalitzar la televisió. Ell no vol tele de consum ràpid: ell vol cuinar tranquil·lament i celebrar la vida mentre ho fa. Ell no va a Madrid; es queda a Zarautz, a la seua terra. Fill de modista i taxista, sempre s’ha mostrat orgullós dels seus orígens humils.

Arran d’aquell programa d’Arguiñano amb la mare, fa uns dies que cavil·le en silenci. I és que Karlos fa receptes de tots els Pobles d’Espanya, mostra les seues formes de viure i veu la diversitat com un valor afegit i no com un obstacle. Mitjançant la seua productora fomenta la pilota basca i la seua gastronomia, ajudant xicotets projectes a fer-se grans. I és clar que Karlos no és el Camarada Jorge Javier —que acomiada programes de ‘Sálvame’ amb el Grandola Vila Morena i publica consignes esquerranes a la revista Lecturas—.

Tampoc vull dir que siga un sant: sols és un exemple de que les coses es poden fer d’altra manera, més descentralitzada i amb més trellat. “Porque si tienen razón (los que dicen que esta caja sólo sirve para evadir) el tubo catódico ya parpadea y pronto veremos cómo la lucha está ya perdida. La televisión puede enseñar, puede arrojar luz y sí, hasta puede inspirar, pero sólo lo hará en la medida en que nosotros estemos dispuestos a usarla con estos fines. De lo contrario sólo será un amasijo de luces y cables. Buenas noches, y buena suerte”.

Eixa imatge que tinc d’aquell programa d’Arguiñano contrasta amb el moment en què Ana Rosa va dir-li al President “Simo Put” que tenia moltes ganes “d’anar a València amb l’AVE, fer-se una paella i tornar-se’n a Madrid”. No necessita més adjectius aquesta situació tan il·lustrativa i, tanmateix, trista. És una llàstima que la pràctica totalitat de les televisions estatals amb molt poques excepcions estiguen fetes des de i per a gent de Madrid. Sembla que si Ayuso pren la mateixa mesura que Puig l’una és notícia i l’altra no. No podem sentir-nos còmodes amb una Espanya que empra (amb RTVE i Rosa María Mateo o amb la crisi de la COVID-19) el mando único quan veu dificultats per eixir avant. No és propi d’un Estat descentralitzat.

- Publicitat -

Per això, estic trist. Mentre a altres Parlaments s’insulten i es barallen, a la Casa de tot el Poble valencià s’aprovava la Llei del Joc més restrictiva de l’Estat espanyol. Per suposat, per als mitjans centralistes —d’esquerres i de dretes— no era una notícia important. Curiós, sobretot després que eixos mateixos mitjans estigueren durant més de dues setmanes donant rellevància suprema al debat sobre el tebi Decret del Joc que va llançar Alberto Garzón. La lluita per la bandera espanyola i els falsos debats generats per l’extrema dreta pareixen ser més importants. Tant és així que el Gobierno encara no és conscient que no pot posar en marxa un Ingrés Mínim Vital sense contar amb el fet que alguns territoris ja hem aprovat legislació al respecte i deixant els Estatuts d’Autonomia en paper mullat.

Dels mitjans privats puc entendre la manca d’interés, perquè, al cap i a la fi, són empreses. De la nostra radiotelevisió publica que tants premis va rebre, no podem tolerar-lo. No podem deixar que els valencians siguem importants únicament i exclusiva quan arriba l’estiu i han de vindre a les nostres platges. Però no solament ocorre amb nosaltres: ocorre quan es menysprea una Ministra andalusa pel fet de parlar amb accent andalús o quan es descriu una terra tan rica com la gallega i es redueix als quatre tòpics de sempre. Tenim uns professionals de RTVE increïbles a cadascuna de les Comunitats Autònomes.

Sí, ja sé que tenim radiotelevisions públiques autonòmiques, fonamentals perquè els diferents Pobles puguen fer introspecció i conèixer-se millor. Però un Estat descentralitzat es construeix fent valer la diversitat, amb bidireccionalitat, amb estima i molta cura. Els qui diuen defensar Espanya potser haurian de defensar també que es fera periodisme des de les perifèries com el que fan Jordi Évole, Gonzo o Arguiñano. Fa poc vaig demanar els companys de Producciones del Barrio que pujaren a les xarxes aquesta classe magistral de periodisme que fa Gonzo: un exercici d’estima a la seua terra que fa empatitzat els oients. Sense comptar amb els Pobles i condenant-los a la llarga nit i el fosc silenci no hi ha futur.

https://twitter.com/delbarriotv/status/1265195663874293761?s=20

 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca