Dubto, tot i que tampoc m’estranyaria, que encara quedi algú dins l’independentisme que s’hagi sorprès pel caràcter amb el qual el PSOE ha gestionat la seva relació amb ERC. Era qüestió de temps que la desconfiança i l’escepticisme es concretessin amb un gir cap al partit que més elogis rebia entre els barons socialistes, Cs.

Val a dir que poc, o res, es podia esperar d’un acord d’investidura on el dret a l’autodeterminació ni tan sols sortia reflectit. Fa temps que el republicanisme sembla viure l’era Gaspart al capdavant del Barça, empatar o no fer el ridícul al Bernabéu salvava la temporada. Ara ho fa que el govern espanyol reconegui una evidència tan clamorosa com que a Catalunya hi ha un “problema polític”.

Avui l’independentisme institucional resta instal·lat en una mena d’estudi psiquiàtric de Sánchez, insistint amb el mantra del “no sabem quin Pedro Sánchez ens trobarem” però amb un caràcter interpretatiu permanent, exposant una bona fe del socialista i un èxit negociador que el temps desmenteixen. Una actitud totalment allunyada del motiu pel qual foren escollits: per dur a terme un procés d’independència i no pas per convèncer el president espanyol de torn que els catalans tenen dret a fer quelcom tan poc extraordinari com exercir el seu dret a l’autodeterminació.

La política catalana ha tornat a la primera dècada del 2000, etapa on els lideratges insistien a recordar els greuges que pateix Catalunya per la manca de finançament i competències. Coses que fa quinze anys eren imprescindibles per créixer però que ara només serveixen per caricaturitzar encara més a tots els qui van desactivar l’única eina que podia, de debò, donar força a la posició independentista en una hipotètica negociació: la mobilització popular.

De res serveix que dia sí i dia també el president Torra lamenti que no se l’escolta, que el Govern no té les competències, que Sánchez no les vol retornar o que la cogovernança sigui un tràmit on la tasca de l’administració catalana es limita a donar el vistiplau. Què s’esperaven que passaria?

El mal que aguaita aquest govern és la seva incapacitat per articular un projecte fort. Una qüestió que ja vàrem alertar a principis d’any. De la mateixa manera que Albiol va tornar a l’alcaldia de Badalona per la incapacitat de l’oposició per articular un projecte que vagi més enllà del “nosaltres o torna Albiol”, els partits que formen el govern català fa temps que no tenen ni punyetera idea de com gestionar els més de dos milions de vots i una majoria absoluta al Parlament de Catalunya. I això és molt greu.

És grotesc que els partits independentistes s’entestin a seguir la dinàmica del debat que justifica el suport a Sánchez perquè el PP, Vox i Cs són pitjors quan, històricament, si alguna cosa hem après d’aquests més de quaranta anys de democràcia postdictadura és que, amb les aspiracions independentistes, la gran diferència que hi ha entre els populars i els socialistes és que uns van de cara i els altres juguen amb l’engany.

El projecte independentista no es pot limitar a lamentar-se, ha de prendre la iniciativa. I no hi ha millor moment per fer-ho que ara. Rescatar socialment a tots els qui per culpa de la pandèmia no poden tirar endavant és imperatiu per construir aquest projecte.

I alguns es preguntaran, com pot desobeir el govern català en les circumstàncies actuals? L’executiu, mitjançant Quim Torra i Pere Aragonès, ha insistit que les retallades no són una opció a l’hora de recuperar l’economia malmesa per la COVID-19. Si de debò creuen les seves paraules, no han de tenir cap recança per, si fos necessari, superar el dèficit comunitari establert per Hisenda -qui encara deu entre 400 milions d’euros a Catalunya de l’IVA endarrerit-.

Endeutar-se per salvar els ciutadans d’una crisi econòmica quan l’Estat encara ha de pagar 710M€ del deute pendent acumulat pel no pagament de la Disposició addicional tercera de l’Estatut i 418M€ de la llei de dependència, per posar només dos exemples, és quasi un imperatiu.

La Generalitat pot demostrar, ara més que mai, que un estat independent és sinònim de tenir cura dels seus ciutadans. I si cal desobeir per rescatar les persones, es desobeeix. Prefereixo un govern que lluita per les seves persones que no pas per una pancarta al seu balcó.