Cal dir que aquests dos mesos i escaig s’han fet llargs, per culpa de la derivació de la COVID-19 han passat tantes coses i tan greus que un ja ni ho pot recordar tot, quedar-se amb tots els detalls i fets. Quan es faci la crònica d’aquest temps tot serà molt feixuc però a la vegada molt dinàmic. Hem tingut tants fronts oberts que no ens en sabem avenir de tot plegat. Però una de les coses que ha sobrevolat aquesta quàdruple crisi sanitària, econòmica, social i política, és l’infatigable intent de censura que s’està vivint, això ho ha tacat tot, ho ha podrit tot.

Per part de Pedro Sánchez i els poders espanyols la reacció de censura, de voler callar al dissident, de control de la informació han sigut brutals. S’han dedicat esforços ingents a tenir la premsa ben pagada per tal que no es queixi gaire, perquè en aquest estat gaudim d’un periodisme que no és periodisme si no és de subvenció, convertint el quart poder en una crossa dels altres tres. Els espais de divergència es van empetitint, enrarint. Gràcies a la llei mordassa, estimada també pel PSOE i UP, ens podem trobar amb problemes si diem el que no agrada al sistema central. Fins i tot s’han tret a passejar els Santscristusgrossos a apaivagar els ànims, tot un pare de la Constitució com va ser Miquel Roca, per posar un exemple, va sortir a dir que no s’havia de criticar al líder en aquests temps de crisi, que no era de bon ciutadà fer-ho, essent el màxim exponent del qual a Madrid voldrien que fos un català. I com ell molts. No es pot dir que tenim gairebé el record de morts a Europa, que moltes s’haguessin pogut evitar, que les preocupacions han sigut unes altres i no salvar les vides i l’economia, que tot s’ha tapat per salvar un estat fort però a la vegada en runes. No podem dir que els ERTOS no s’han pagat –si has tingut la sort de cobrar-ho– quan calien i el que calien? Quantes coses hem de callar i fins quan?

Tot i que precisament ara és quan menys podem callar les veritats perquè deixin en mal lloc al líder de torn, i menys quan aquest més que líder vol ser amo i quan la seva gestió és erràtica i equivocada, cosa que en aquest cas es percep que durant aquests mesos ha virat en 180° aquesta gestió –de manera reiterada a més– per acabar fent el que li recomanava la gent que el criticava. Si el MHP Torra, el doctor Mitjà, o el president Miras de Múrcia no haguessin criticat i exigit solucions a Sánchez, aquest hauria variat les seves polítiques cap a una direcció que els tècnics i científics deien que era millor? Quantes vides i quant capital hauríem perdut si haguéssim fet cas a Miquel Roca de manera retroactiva? Quantes oportunitats hauríem perdut si la piconadora lliberticida de Sánchez s’hagués imposat? La crítica sempre és bona i s’ha de saber entomar, encara que sempre tinguis el dret de rebatre-la.

Però sobre la crítica basada en la defensa de la veritat, del fact, també es pot fer política, la millor política. Aquests dies de confinament també han servit per llegir i rellegir, i una de les coses que han caigut a les meves mans ha sigut un exemplar del Cambó de Josep Pla. Aquest polític, Josep Cambó, va marcar la política catalana a principis de segle d’una manera espectacular, un polític que com si fos el famós riu d’Heràclit, mai va ser el mateix polític en cap moment tot i ser el mateix. Però una de les tantes coses que va resultar ser, abans d’entrar al segle XX, va ser el de convertir-se en un dels primers dinamitzadors, juntament amb Prat de la Riba, del primer catalanisme polític, i ho va ser explicant la veritat.

A finals del segle XIX Espanya també vivia un fi de segle en tots els sentits, la guerra cubana anunciava la fi d’un règim que encara trigaria a caure però que ja era moribund. En aquesta guerra absurda, on hi entrarien els Estats Units a acabar-la ràpidament, tot el país hi perdia, ni es guanyaria la guerra ni es conservaria l’honor. Les decisions foren desastroses i la censura de l’època anava de bòlit prohibint qualsevol crítica al desastre que estava germinant a Cuba. Els únics que en tot moment van dir el que estava passant, el que aquella guerra provocaria, van ser els catalanistes, cosa que els hi va sortir cara, però cosa que va provocar que quan la ficció espanyola sobre Cuba va caure, els va deixar com als únics que sabien el que es feien, aquest fet va ser el que els va donar l’empenta per passar de ser un moviment minoritari a ser hegemònic, de passar en set anys de no ser res a tenir 40 diputats de 41. Perquè la veritat sempre et dóna beneficis. Quina vergonya sentirien els antics catalanistes en veure com els que actualment s’anomenen catalanistes es comporten de forma tan obedient cap a l’estat que tants mals està provocant. Ningú digne d’anomenar-se catalanista podria anar en contra de la veritat i per tant del que és just.

La història mai es repeteix, només rima. Vivim en un temps en el qual, tal com deia Zola, la veritat s’ha tornat a posar en marxa, i quan la veritat s’ha posat en marxa ja no té aturador. No cal defensar la veritat per tal de tenir raó, tenir raó està bé, però no et fa guanyar. Cal defensar la veritat com a principi ètic i moral, però també perquè quan tot caigui, que caurà, es vegi qui volia gestionar, qui va treballar per salvar vides i l’economia. Ampliar la base per ampliar-la, sense cap objectiu, tampoc serveix de res, però sí que és cert que si es vol fer qualsevol cosa, dur a terme qualsevol acció, l’haurem d’ampliar igualment. Fem el que fem necessitem a més persones, i aquestes només vindran si ens veuen com els garants de les seves hisendes, de les seves vides, però també de la veritat.