Sota Les Flames (Bromera, L’Eclèctica, 2020), del novel·lista Hervé Le Corre, ens conta els últims dies de la Comuna de París al maig del 1871. La derrota francesa contra els prussians era ja una realitat de la qual només quedava acordar detalls com ara l’entrada simbòlica a la capital de França. La ciutat era defensada del setge per la Guàrdia Nacional, la milícia ciutadana que es negava a la rendició i que comptava amb 200.000 integrants.
París era una metròpoli on bollien les idees socialistes ja sufocades a la revolta del 1848. Les eleccions a l’Assemblea Nacional de febrer del 1871 tenen com a resultat una composició parlamentària de caire monàrquic i conservador diametralment oposada al vot republicà i radical que han emés els ciutadans de la capital. Les primeres mesures del nou executiu nacional (retirar moratòria de lloguers i deutes i suprimir sous dels milicians de la Guàrdia Nacional) caldegen uns ànims que esclaten quan l’exèrcit regular intenta recuperar els canons que els parisencs havien comprat mitjançant una subscripció popular per defensar-se dels prussians. El 18 de març esclata la revolta i 100.000 veïns (funcionaris, soldats lleials al Govern i ciutadans conservadors) fugen a Versalles. Es convoquen eleccions i el dia 28 es constitueix oficialment la Comuna.
Tot i que les polítiques oficials seran de caire més reformista que revolucionari (no es confisquen les reserves del Banc Central de París), l’actuació de comités obrers als barris sí que implica l’autogestió de fàbriques i negocis abandonats pels propietaris. La Comuna de París és reivindicada per comunistes i anarquistes com la primera presa de L’Estat per part del poble a Occident. Però l’evolució política d’aquesta queda interrompuda el 2 d’abril amb el contraatac del Govern establert a Versalles.
La realitat s’imposarà per la força d’un exèrcit regular francés que a les darreries de maig inicia l’ofensiva final. És aquí on arranca la narració d’Hervé Le Corre, a través de qui viurem la desesperada defensa d’una ciutat i uns ideals. Els communards estan disposats a morir per la revolució. Saben, de fet, que moriran ja que ells a penes poden considerar-se una milícia mal armada que espera darrere d’ingènues barricades l’arribada de l’exèrcit professional. Però els és igual, es sacrifiquen pel símbol que suposarà la Comuna per a les generacions esdevenidores. Els versallesos (burgesos, gent que defensa l’antic ordre i soldats que fan callar els dubtes ideològics a canvi d’un salari amb què alimentar a la seua família) estan disposats a arrasar París, a sotmetre-la a un foc purificador que desterre les idees revolucionàries, a executar tant els seus defensors com a les seues infermeres; no hi ha pietat amb qui haja col·laborat amb la Comuna, París serà seua o no serà.
La tragèdia ideològica es plasma molt bé a Sota les flames ficant-nos a la pell de diferents personatges que viuen el setge: un fotògraf pioner del porno que aprofita el caos per a segrestar xiques amb l’ajuda d’un veterà de guerra que té claríssim que el prioritari és la seua supervivència i que mira amb condescendència els idealistes; un policia que no era policia però que assumeix el càrrec davant la marxa de part del Cos quan esclata la revolució i que es pren com una qüestió d’honor ciutadà perseguir el fotògraf i el seu brutal company d’atrocitats; un trio de camarades que lluiten pam a pam la ciutat i una infermera que viu en les seues pròpies carns tots els horrors de la guerra.
La novel·la té una mescla efectiva de thriller policíac i relat bèl·lic alhora que ens fa un retrat de l’ambient idealista que flotava als cors dels parisencs. Gonçal López-Pampló, editor de Bromera, va assegurar que aquesta publicació era “una aposta en el sentit literal de l’expressió”. Crec que el risc ha valgut la pena, que el llibre conjumina rigor històric, personatges creïbles i un sentimentalisme revolucionari que és bo trobar també a altres llocs que no siguen la nostra exhausta Guerra Civil. L’única pega serien les excessives descripcions del camp de batalla amb què l’autor ens envaeix. Una detalladíssima exposició d’escenaris que tots tenim al cap (explosions, fum, foc, mutilacions, ràfegues de metralladora, etc.) i que es despatxaria amb quatre plans al cinema, ací obliga a la lectura en diagonal. Encara que tot depén de gustos, de trobar-li el punt a la prosa exuberant i bastant gore de Le Corre. També crec que si coneixes els carrers de París, el llibre es gaudeix molt més.