Per enèsima vegada la finestra d’oportunitat es tanca lentament. Ara ja fa dos mesos que estem tancats a casa. Les úniques finestres que tenim a l’exterior són les pantalles que posseïm, la televisió i les finestres pròpiament dites. Les angoixes derivades de tal situació s’agreugen per la naturalesa del mal que tenim. No podem compartir els nostres neguits amb els altres, sortir i solucionar-ho, manifestar-nos, combatre. Simplement hem d’estar a casa. I a casa, la gran majoria de persones no hi tenen quadres ni biblioteques, les tenen a fora, tenen les biblioteques públiques, les pinacoteques públiques, l’art públic no és a casa de cadascú, és a fora, on ara no podem anar. Una riquesa que ara se’ls hi és negada. Per qui? Per aquell que no ha donat alternativa.

Per quin motiu ho diem? Doncs per la inoperància de l’administració, la falta d’una bona lògica de programació televisiva (allò que tothom més o menys pot veure a casa) i la falta d’adaptació a les circumstàncies. Per què assenyalem a l’administració? Doncs perquè té la responsabilitat de fer front a aquesta mena de circumstàncies. De quina manera? Xavier Fina ho explica molt bé, en un raonament que no cal esperar a aplicar demà: “Les polítiques culturals de l’endemà s’han de fonamentar en els drets culturals. I més concretament en els drets positius, en els que tenen la igualtat com a valor central. Una igualtat de drets que inevitablement és un joc d’equilibris que pot arribar a semblar contradictori: d’una banda, ha de posar en qüestió la cultura hegemònica i, de l’altra, ha de donar les eines necessàries a tota la ciutadania per a participar (o per a renunciar a fer-ho) d’aquesta cultura hegemònica.” Un raonament al qual hi hem d’afegir la màxima de la ràdio i televisió mexicanes; “La ràdio i la TV tenen la funció social de contribuir a la fortalesa de la integració i al millorament de les formes de la convivència humana”.

Per garantir un accés a la cultura universal durant el confinament, per tal de garantir els drets culturals dels catalans i en l’àmbit més pràctic, per tal d’explicar millor el confinament i fer servir la catarsi col·lectiva per estar millor en el nostre apartament. Què ha fet l’administració? Com que l’administració només ha pres decisions de caràcter passiu, llencem a l’aire tres propostes que donen resposta als punts plantejats al principi d’aquest paràgraf:

La primera és un canvi total en la programació televisiva que faci propaganda activa de la cultura i què permeti accedir a totes les classes socials als seus drets culturals, alhora que faci de director per un possible mecenatge a través de portals com l’Aixeta. En aquest sentit, TV3 hauria hagut de programar concerts, entrevistes, fer debats de lectura, passar bones pel·lícules tot amb un ànim pedagògic que permet al pobre accedir a la cultura i al ric veure noves propostes en les quals pot fer de mecenes (donat l’estat d’emergència).

La segona és la creació de grans murals als carrers buits pintats per infants. Fent quadrícules als carrers buits, s’adjudicaria una quadrícula a cada infant que pintaria en els moments que pogués sortir al carrer. De tal manera que cada vegada que sortís al carrer estaria ocupat, mantindria les distàncies de seguretat i tindria un objectiu diari per fer més passatger el confinament. Alhora que des dels balcons seria més bonic mirar el carrer, permeten fer concursos de fotografia, vols controlats amb drons, etc.

Per últim, i per tal de fer front a l’avorriment del ciutadà per una banda i la falta de concerts i obres de teatre, l’administració podria haver contractat actors, músics, escenògrafs, companyies de teatre senceres, per dur a terme concerts i obres de teatre a les places per tal de ser vistos des dels balcons. Alhora que retransmesos per internet gràcies a la instal·lació d’un de càmeres automàtiques. La distància de seguretat podria ser respectada en tot moment i, ja que en moltes comunitats de veïns posen el resistiré, perquè millor que ho faci un professional.

Aquestes tres propostes portarien la cultura a les llars solucionant el problema que és la classe en l’accés a la cultura, representarien la contractació directa d’aturats per culpa del virus i donarien resultats tangibles. Alhora que permetria seguir amb l’activitat econòmica en un confinament dur. Per última també faran que hom tingui clar que en el pitjor moment la creació artística i la cultura el va ajudar a superar un moment dur. El va entrenar i va tenir experiències compartides amb els altres. Tot allò que crida el sector cultural que vol ser.

Lamentar-se de la falta d’activitat no serveix de res, lamentar que algú prefereix la sèrie ‘x’ al llibre ‘y’ tampoc. Entendre quina és la situació, com es pot ajudar amb els menors costos i màxims beneficis és allò que han d’entendre els administradors de la cultura. Ho han d’entendre, ja que ara amb el confinament un nen només pot veure un quadre si l’ha penjat el seu pare i només pot escoltar un concert si la família té més d’un ordinador. Per això la finestra es tanca, una vegada més haurem aconseguit no portar la cultura a les llars i crear una altra ocasió perduda.

Però res d’això s’ha fet i no es farà, ja que si les persones s’han de jutjar per les solucions adoptades en temps de crisi hem de resoldre que hem de suspendre els nostres administradors. Uns administradors de la cultura que no han pogut enfocar en un moment determinat les arts per tal d’enfortir i millorar la convivència humana.