En aquesta peça m’agradaria contar un poc la història que sempre he escoltat de veu de nombrosos aficionats del Llevant UE, uns que són amics des de fa temps i altres que són coneguts o han sigut caps meus en les diversos llocs de treball que he tingut, d’una Copa que es va disputar durant la Guerra Civil espanyola i que el Llevant va guanyar però que mai ha sigut reconeguda per les autoritats competents. Aquesta és una història de lluita per una simple reivindicació història: la de reconéixer un títol completament dins de la legalitat i acabar així amb una discriminació que el club d’Orriols ha patit durant massa anys.

Abans de tot hem de posar-nos en el context històric en què es va disputar la competició de futbol. Estem a l’any 1937, el primer any de Guerra Civil i un any on València es va convertir en la capital de la Segona República. A la zona republicana, el Govern de Casares Quiroga va permetre la disputa de competicions esportives, concretament de futbol, per tractar de mantindre la normalitat dins d’un estat d’alarma constant causat per la Guerra Civil.

Dins d’aquestes competicions de futbol va destacar la Lliga Mediterrània, que van disputar els equips de la zona republicana com el FC Barcelona, RCE Espanyol de Barcelona, el València FC o el Llevant FC, entre d’altres. Aquesta iniciativa, promoguda per personalitats com el president del València FC José Rodríguez Tortajada, pretenia normalitzar la situació de les competicions esportives a temps molt durs en què la societat valenciana i espanyola vivien i així donar una vàlvula d’escapament de la situació de penúria, doncs el futbol estava convertint-se en un esport de masses.

A banda de la Lliga Mediterrània es va disputar, com a segona competició i de forma complementària, la Copa de l’Espanya Lliure, la qual volia ser la continuació de la Copa de la República que s’havia disputat entre 1931 i 1936. Aquesta Copa de l’Espanya Lliure, a causa de la situació de guerra que s’estava vivint, sols van poder-la disputar equips que formaven la denominada Espanya Lliure (la part republicana: Catalunya, el País Valencià i Murcia), 6 equips dividits en 3 grups. Un dels grups estava format per 2 equips de Catalunya, un altre estava format per 2 equips de la província de València (en aquest cas, els 2 equips de la ciutat de València: el València CF i el Llevant UE) i un altre per 2 equips de les províncies d’Alacant i Murcia.

Cal destacar que les circumstàncies bèl·liques van canviar els plans i sols la van poder disputar els 4 millors classificats de la Lliga Mediterrània, amb l’excepció del FC Barcelona, que es trobava fora d’Espanya (i, concretament, a Mèxic disputant una gira americana). Van ser el Girona CF, el RCE Espanyol, el València FC i el Llevant FC.

La final de la Copa del 1937 va tindre lloc el 18 de juliol a l’estadi de l’Espanyol, el vell estadi de Sarrià, i va enfrontar els 2 equips valencians, així que la final va ser un derbi de la ciutat de València entre el València FC i el Llevant FC. La final la va guanyar el Llevant FC i a partir d’aquest moment començà un periple pel desert on la Federació de Futbol Espanyola que va sorgir després de la Guerra Civil no va reconéixer el títol sols per raons ideològiques ja què no es reconeixien les competicions fetes a la zona republicana durant els anys de Guerra.

La Copa va ser guardada a l’antic Estadi de Vallejo, al costat del Pont de Fusta, i, més tard, a l’actual Estadi Ciutat de València, al barri d’Orriols, als magatzems que hi ha baix l’estadi. Va ser guardada com una deixalla més, com una cosa sense cap tipus de valor ni de mèrit, doncs era una Copa de la qual no es tenia cap constància ni es sabia la seua procedència perquè l’època que va viure l’Estat espanyol així ho va fer: silenciar tot allò que passà durant la Guerra Civil.

Per curiositat del destí, fent neteja d’aquests magatzems subterranis del Ciutat de València, es va trobar la Copa i es va decidir començar una investigació per conéixer la història i per conéixer el perquè havia estat amagada tants anys. La investigació va estar feta per gent que en coneix molt be la història del club, com Emilio Nadal i Felip Bens, qui m’ha ajudat molt amb la documentació i a qui agraïsc de tot cor l’ajuda rebuda. També va participar a la investigació un expert en la història del València CF: el periodista José Ricardo March.

També la Penya Tòtil, una de les penys que conformen l’Agrupació de Penyes del Llevant UE, la va reivindicar durant unes quantes temporades amb diversos tipus de manifestacions com desplegar una bandera tricolor on es podia llegir “Volem el reconeixement de la Copa” o una cançó composta ex professo per l’ocasió pel cantautor Xavier Copado.

A banda, el 25 de setembre de 2007 es va debatre i aprovar per unanimitat una moció per al reconeixement de la Copa de l’Espanya Lliure a l’albir de la nova Llei de Memòria Històrica, a la Comissió d’Educació del Congrés dels Diputats. Aquesta moció va ser defensada per l’actual Secretària Autonòmica de Sanitat Isaura Navarro, qui era diputada d’Esquerra Unida en aquells temps. En la Comissió també es trobava el diputat del Partit Popular Vicente Martínez-Pujalte, qui va ser vicepresident del club i membre del Consell d’Administració. Per tant, es podia dir que hi havia un gran consens per aconseguir l’oficialitat i reconeixement del títol, la qual cosa va significar la unanimitat de totes les forces polítiques allí representades.

Per tant, es pot dir que hi ha un marc legal per poder aconseguir l’oficialitat del títol, doncs el Consell Superior d’Esports i el Congrés dels Diputats aprovaren per unanimitat i consideren el títol com a oficial, però hi queda una passa perquè siga un títol oficial i tornar un reconeixement que li van llevar al club durant dècades: el reconeixement per part de la Real Federación Española de Futbol (RFEF).

La RFEF ha d’entendre que el títol és un títol amb totes les garanties legals, tot i que no ha sigut possible trobar l’acta arbitral d’aquella final, i que va ser una competició seguida i escrita per diversos mitjans de comunicació que tenien les seues seus a l’Espanya Lliure com El Mercantil Valenciano, el diari de Blasco Ibáñez Pueblo i els 2 periòdics més importants i antics de Catalunya pertanyents al Grup Godó, La Vanguardia i l’esportiu El Mundo Deportivo. Açò significa que hi ha constància mitjançant fonts escrites de caire periodístic, les quals contaven l’actualitat de l’època. En la següent foto, es pot observar l’especial que va fer El Mundo Deportivo per la final de la Copa de l’Espanya Lliure o, en aquest cas, Copa d’Espanya, on fica el palmarès de la jove competició.

També es poden observar les alineacions dels 2 equips valencians, l’11 titular que va jugar la final de Copa, servint aquest reportatge com a font històrica.

Actualment hi ha una finestra d’oportunitats per reconéixer la Copa de l’Espanya Lliure i tornar-li al Llevant un títol totalment legal i legítim, doncs la RFEF es troba presidida per Luis Rubiales, mític lateral esquerre del Llevant i jugador que va fer història del Llevant tant dins com fora del terreny de joc: va ser ell qui va acudir als Jutjats Mercantils de València per declarar el concurs de creditors del club. Luis Rubiales és de l’opinió del reconeixement de la Copa i atorgar-li als granota l’únic títol que han guanyat en els seus 111 anys d’història.

El reconeixement de la Copa de l’Espanya Lliure suposa un exercici de memòria històrica i de retrobament d’un club centenari del País Valencià amb la seua història, doncs és un títol legal i un motiu d’orgull per a tota la ciutadania valenciana. La RFEF ha de reconéixer-lo ja perquè aquesta ferida està tardant molt en tancar-se i això ens afecta a tots els valencians, amb independència de la nostra ideologia o de l’equip de futbol a què donem suport. El no reconeixement impedeix conéixer la història de patiment i oblit del club fins aconseguir-ho i contribueix a que la societat valenciana oblide una part important de la seua història.