Fa unes setmanes vaig parlar del paper dels béns comuns —en concret, la terra i les idees— en l’economia capitalista i com el rendisme els utilitza per maximitzar beneficis amb el mínim esforç; mentre que els que perden l’accés als comuns, per més que s’esforcin, sempre quedaran per sota dels qui els posseeixen i els fan servir per enriquir-se, gràcies al treball i les activitats dels altres.
En aquest article entraré a parlar d’un tipus de comuns més abstractes però que també es veuen erosionats pel capitalisme de rendistes: els que trobem al món digital.
On són els comuns al món digital i per què ens serveixen? Doncs bàsicament a tot arreu i per pràcticament tot. Un article de la Viquipèdia em dona informació per escriure les meves columnes. Un músic escolta música a Youtube o Soundcloud i s’inspira pel seu proper tema. Un informàtic agafa codi de Github o resol els seus problemes a Stackoverflow… i així amb tantes altres coses.
Els primers dies de la crisi de la COVID-19 vam veure la importància que van tenir els dissenys oberts d’impressió en 3D per poder fer respiradors, per exemple. O ens podem imaginar que el futur de la pandèmia serà molt diferent segons si la patent de la vacuna la té una empresa o és part del domini públic.
Ara em direu, però aquests comuns són oberts, com es poden esgotar com si fossin un prat comunal o un barri? Potser el risc d’esgotament és menys gran, però el de privatització segueix existint. Vegem-ho.
Els juristes Sheila Foster i Christian Iaione parlen de la ciutat com a un gran comú que es privatitza quan les regulacions que la protegeixen es corrompen a favor dels interessos de propietaris i rendistes (en una línia similar del que argumenta el geògraf David Harvey, segons el qual els governs locals dins del capitalisme constantment privatitzen el comú a favor d’aquests grups). En aquestes línies intentaré argumentar per què els comuns digitals segueixen una línia similar.
Quins riscs corre un comú? Primer de tot, ser privatitzat; ser comprat o copiat per Facebook, Google, Apple, Microsoft… (o Sanofi o Gilead) de tal manera que se’n perdi l’accés públic i la capacitat de desenvolupar nous coneixements o utilitats a través seu. Després, ser banalitzat per l’ús repetitiu fins que perdi el significat que havia tingut (per exemple, l’ús de determinats continguts culturals en anuncis o per fins comercials). En qualsevol cas, els comuns són una font gratuïta de recursos i el sector privat intenta acaparar-ne tants com pot.
La pregunta principal és per què cal protegir-los; és a dir, per què l’estat ha d’esmerçar recursos per permetre que es desenvolupin i comparteixin comuns sense risc de ser privatitzats? (Nota, aquí assumeixo que l’estat té un paper en la protecció dels comuns, cosa que no comparteix tothom que es dediqui a aquest marc). Per tant, parteixo de la premissa que és possible que l’estat tingui un paper actiu a favor de la creació i protecció dels comuns i, per tant, la pregunta és per què ho hauria de fer i com.
La primera resposta que ens ve al cap és “perquè està malament apropiar-se del que és de tothom”. Això té un problema en una societat democràtica per dos motius. Primer, el que està malament per tu pot no estar malament per un altre (Facebook no té cap problema en comprar o copiar i patentar programari fet per altres persones, i moltes empreses emergents neixen bàsicament amb l’objectiu de ser comprades) i, per tant, cal explicar el perquè amb una mica més de detall. Segon, i vinculat amb l’anterior, l’acció pública per protegir els béns comuns. Ja ho he introduït abans però, en general, els arguments principals són els següents.
Permeten l’accés a recursos fora del mercat i de l’estat
L’economista, antropòleg i sociòleg i, en general, geni del segle XX Karl Polanyi va definir les diferents maneres a través de les quals les persones aconseguim els recursos que necessitem: a través de la família, de l’estat, dels mercats i recíprocament. Sabem que molts recursos no es distribueixen bé a través del mercat (béns públics, béns amb moltes externalitats positives…) però l’estat també té fallades en l’àmbit de producció i distribució de béns, que el mercat no pot solucionar. Bona part dels comuns digitals tenen a veure amb solucions individuals i concretes que es comparteixen i s’adapten d’una manera molt més ràpida que no ho pot fer la recerca pública. Per exemple, automatitzo un procés de la meva feina i comparteixo el codi, o recullo i tracto unes dades per un problema concret que algú altre aprofitarà pels seus propis projectes. No cal dir que aquests exemples depenen de l’existència d’un estat amb capacitat de produir i distribuir coneixement, recerca, cultura… a través de l’educació i altres serveis. Però en molts casos, la producció i distribució recíproca permet generar un altre tipus de béns comuns, que evoluciona constantment i respon a necessitats cada cop més concretes.
Creen i reforcen xarxes socials
Seguim parlant de Polanyi. Aquest autor defensava que les diferents formes de crear, repartir i aconseguir béns van lligades sempre a un model de relacions socials, malgrat que l’intercanvi de mercat intenti separar-se de qualsevol sistema de relacions socials. D’aquesta manera, el fet de crear i intercanviar recursos comuns de manera recíproca permet reforçar la solidaritat i fa més fàcil l’acció col·lectiva en el futur.
Redueixen el poder dels monopolis i el capitalisme financer digital i fan més difícil que segueixin creixent
Potser és el motiu més important pel qual cal protegir i impulsar la creació de comuns digitals i impedir la seva privatització. En Lluís Pérez fa pocs dies parlava de la lluita antimonopoli a l’inici del segle passat i de la rellevància que té avui dia, especialment en el món de les TIC. El mercat digital s’està concentrant cada cop més al voltant de Facebook, Google, Apple, Amazon i, en menor mesura, Microsoft. És cada cop més difícil, tant a nivell personal com professional, no accedir a les TIC si no és a través d’alguna d’aquestes cinc empreses. Facebook controla Instagram i Whatsapp. Quant a Google, millor que no comencem perquè no acabaríem (incloent-hi la seva entrada triomfal en el món de l’educació amb els Googlebooks i l’ús dels seus paquets informàtics per a l’educació). Amazon, comerç electrònic i literatura. Apple i Microsoft, sistemes operatius, programari, eines en línia de mida gens menyspreable… Aquestes empreses s’han dedicat a comprar o foragitar del mercat, a través de la còpia, empreses més petites o iniciatives no comercials, i com més grans, més fortes. L’ús d’iniciatives que parteixin dels comuns també ens fa més sobirans sobre la nostra privacitat i les nostres dades. Recordem que quan no pagues, el producte ets tu.
D’altra banda, existeix un entramat de fons de capital destinat a la inversió en empreses TIC de nova creació (és a dir, empreses emergents) amb la idea que aquesta empresa serà venuda (o, amb menys probabilitat, sortirà a borsa) amb la qual cosa s’obtindran beneficis milionaris, si tot va bé. Això suposa la creació d’empreses sense capacitat de generar prou ingressos, que se sostenen només amb milions i milions d’inversió privada, esperant un comprador (Uber segueix sense generar beneficis). Les conseqüències d’especular, si les coses van malament, les coneixem de sobres.
Quin paper tenen els comuns en això? D’entrada, generen espais de falca contra el creixement dels monopolis. Cada cop que utilitzem OpenStreetMap en comptes de Google Maps per mostrar quelcom donem menys clics, dades i, per tant, menys benefici al gegant californià. La feina no és fàcil: moure milers (o milions) d’usuaris és una empresa titànica. Tot i això, cada iniciativa que es protegeix és una petita victòria, mentre no s’aconsegueixi un marc polític i legal que torni a equilibrar la balança a favor de la ciutadania.
Què hi podem fer? Idealment, una proposta interessant seria un impost sobre les grans empreses tecnològiques destinat a donar suport a les iniciatives sorgides dels comuns. Que els beneficis de Google mantinguessin la Viquipèdia i OpenStreetMap. Això, evidentment té un gran problema: cal una cooperació global a nivells insospitats. Si ja dins de la Unió Europea ha estat impossible (els Països Baixos i Irlanda són autèntics paradisos fiscals per les multinacionals), encara més si ha d’incloure els Estats Units, Rússia i la Xina. També caldria invalidar algunes adquisicions i impedir-ne de noves, però això s’escapa una mica del que estem fent.
Mentrestant, què hem de fer? Primer de tot, barrar el pas als monopolis a l’esfera pública. Fer servir programari lliure sempre que sigui possible, especialment a escoles i instituts. Les alternatives hi són i en molts casos són potents. No podrem deixar de fer servir Gmail d’un dia per l’altre però sí LibreOffice en comptes d’Office, per exemple. O utilitzar OpenStreetMap als mapes municipals en comptes de Google Maps.
Segon, generar sistemes de protecció de la propietat intel·lectual comuna; dit d’una altra manera, donar força legal a coses com Creative Commons i evitar la còpia i el plagi per part de les empreses de les iniciatives comunes.
Tercer, crear repositoris públics de comuns digitals. Per exemple, Github és propietat de Microsoft i, si ho recordem, li va faltar temps per vetar l’accés al codi de l’aplicació del Tsunami Democràtic quan la paraula terrorisme va treure el nas. Així com existeixen biblioteques, arxius digitals o fonoteques, calen també arxius de programari, informació i dades. Això inclou també espais digitals per al desenvolupament de projectes; de la mateixa manera que existeixen casals i hotels d’entitats, cal donar suport públic a la creació comunitària d’eines, coneixement i informació al món digital.
Quart, reforçar la investigació i la docència universitària pública i garantir el domini públic del coneixement creat en aquests centres. Així com la producció recíproca pot resoldre algunes necessitats millor que l’estat, segueix fent falta la recerca pública. La recerca de base i amb més necessitat de recursos segueix necessitant el sector públic convencional. Per això, cal garantir que el coneixement generat amb recursos públics tingui un accés públic. Això, evidentment, voldria dir un canvi radical a l’acadèmia, començant pel sistema pervers de publicacions. Tot i això, es poden fer petits passos per garantir que cada cop més coneixement passi a formar part dels comuns.
Aquesta crisi, sens dubte, serà devastadora en l’àmbit econòmic i social i portarà a un afebliment de les xarxes socials i una concentració encara més gran del poder econòmic. Els comuns, físics, intel·lectuals i digitals, no són cap panacea, però sí un espai de resistència i desenvolupament d’alternatives horitzontals i sobiranes. En definitiva, una eina per a una societat amb més llibertat i sobirania, tant col·lectiva com individual, justícia i fraternitat.
