Dilluns passat vaig aprofitar l’inici de la ‘fase 0’ per anar un moment a la redacció de la revista per recollir els quatre documents necessaris per preparar el retorn. L’última vegada que hi vaig ser fou el 17 d’abril, la nit anterior havien entrat per la finestra per intentar robar no sé ben bé què; només tenim llibres i quatre taules i cadires que s’aguanten per divina providència.
El fet de tenir l’oficina prop de la plaça Sant Jaume em va permetre veure la pancarta que hi ha penjada al balcó de l’Ajuntament de Barcelona, un llençol blanc on hi ha dibuixat un arc de Sant Martí que acompanya el lema ‘Ens en sortirem’. Un dia parlarem de la competició que hi ha entre el consistori i la Generalitat a l’hora de decorar la seva façana.
L’esperit infantil amb el qual el govern de Barcelona anima els seus veïns a resistir xoca amb una realitat ben visible només uns metres més enllà. El nombre de locals del barri del Gòtic que han penjat el cartell de traspàs i lloguer s’ha multiplicat.
A vegades penso amb quin nom els historiadors definiran l’època que ens ha tocat viure, i de quina manera explicaran aquesta dèria de donar un missatge positiu fins a l’avorriment encara que tinguis la merda fins al coll. Churchill, quan va agafar el càrrec de primer ministre arran de la dimissió de Chamberlain després de creure que podia pactar amb Adolf Hitler, va pensar que el millor que podia fer per animar els ciutadans del Regne Unit que veien com les tropes eren setmana rere setmana arraconades a Dunkerque era donar discursos victoriosos. En el moment que els més de 300.000 soldats britànics foren evacuats gràcies a l’ajuda de 700 vaixells mercants el primer ministre va deixar-se de falses glòries per reivindicar el sacrifici, la suor, sang i llàgrimes que costaria derrotar el feixisme. No només perquè s’adonés de la magnitud del drama, sinó també perquè el seu partit i el monarca li demanaven honestedat perquè la població agafés consciència del context que vivia.
Quan acabi el confinament no tot anirà bé, i com més aviat ens fem a la idea abans podrem exigir a les administracions que estiguin a l’altura de la devastació econòmica que ens espera.
Aquesta crisi era una oportunitat perquè el govern de l’Estat, la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona exhibissin una gestió transparent i honesta que inspirés seguretat. Però, de nou, han fet bona l’expressió que diu “no m’esperava absolutament res de vostès però, així i tot, sempre m’acaben decebent”.
La negligència i el tarannà mancat de transparència però amb una connotació militar i despòtica irrefutable de Pedro Sánchez no ens ha de privat de mirar el paper que ha exercit la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona durant la crisi. Perquè si volem ser exigents amb una part, ho hem de ser amb totes.
Si ens creiem realment que som un país que s’aplica la màxima de retre comptes, caldrà una comissió d’investigació que posi llum a la gestió lamentable de les residències d’avis. No ens podem quedar cofois repetint que totes les mesures que demanava l’executiu català eren acceptades a contracor pel govern de l’Estat. Testimonis com el de la directora de la residència Verge del Remei d’Arenys de Munt, la Soraya Real, mereixen tenir una resposta impecable. És cert que “van deixar que els avis emmalaltissin a la residència i alguns van morir”?
I aquesta exigència, òbviament, també ha de creuar la plaça Sant Jaume per emplaçar el govern municipal a respondre pel polvorí de baralles i robatoris amb el qual s’ha transformat el pavelló de la Fira de Barcelona que acollia els sense llar. Així com saber de quina manera es pretenia regar amb 200.000€ dues productores per fer un concert que havia de ser “un regal musical a la ciutat, que s’esforça tant i que mereix el nostre reconeixement” mal pagant els protagonistes culturals.
O som exigents amb les administracions perquè frenin el cop, o ens trobarem endinsats en debats polítics partidistes que en cap cas serviran per resoldre la batzacada que ens espera. I per això cal ser conscients que no tot anirà bé.