IMAGINEM, per un moment, que el creador de The Wire, David Simon, està passant la quarantena a València camuflat de guiri atrapat pel tancament de l’espai aeri. Un dia baixa a comprar taronges al paki de la cantonada i es troba la següent escena. Front a la tenda d’ultramarins regentada per Ajmal un jove amb el crani rapat està cridant molt exaltat que “hay que ir a comprar al Mercadona que es español porque el moro este vende naranjas de la China con coronavirus”. El jove es Chimo, un pobre xic que de menudet va patir un derramament cerebral. La seua infància no va ser fàcil, plena de burles i marginació, però ja d’adolescent va trobar una associació de persones amb discapacitats neurològiques on el van acollir amb els braços oberts. A España 2000 Chimo va trobar més que amics, una família.
Apareix la Policia Nacional preguntant que “¿qué sucede, caballero?”. Chimo els explica en veu molt alta el complot judeomasónic que acaba de descobrir a la tenda del senyor paquistaní. El policia l’escolta amb paciència i quan Chimo acaba d’exposar la seua teoria es trau la mascareta que li cobreix la cara i l’escorre per tal de desfer-se de la gran quantitat de saliva que la boca de Chimo ha expedit.
David Simon presència l’escena a una distància prudent de les escopinyades del jove enfurismat. Observa curiós com el policia, lluny de detenir o multar a Chimo, el tracta amb molt bones maneres; s’aprecia inclús un tracte familiar, com de vells amics. David compra les taronges de la China i torna a casa. Li pica la curiositat i comença a investigar. De seguida troba el perfil de Chimo a xarxes on s’aprecia clarament una obsessió amb les bicicletes: esvàstiques pintades als carrils bici, manillars amputats, rodes punxades, missatges com ara “las bececletas ni pal verhano”.
Com a americà, a David Simon li xoca la predilecció dels valencians cap a un mitjà de transport no motoritzat tant com el guerracivilisme extrem que tot ho impregna a la península ibèrica. La cosa és seria; troba un retall de periòdic amb el titular “Joan Ribó amanece con un manillar de bicicleta ensangrentado en su cama”. Per què un alcalde arriscaria d’aquesta manera la seua vida? Només pel medi ambient? David segueix indagant i prompte troba una hipòtesi més plausible: un nebot de Ribó té un taller de bicicletes a Russafa. Però no li sembla suficient, així que fa un parell de trucades que el posen sobre la pista de la connexió italiana: Giusseppe Grezzi, el regidor de Mobilitat, naixcut a Nàpols i amb contactes amb la màfia local.
Un David Simon ja totalment obsessionat amb la trama que se li desplega al davant segueix tirant de fils, exprimint les seues habilitats periodístiques fins que arriba a parlar amb un confident anònim dins del propi consistori. La gola profunda li detalla el funcionament de l’entramat: el carril bici de la capital del Túria és realment una xarxa de distribució de droga que implica diversos estrats de la societat.
Amb la gentrificació turística de València, l’illa de Nàpols va tornar a parar atenció, cinc segles després, a la ciutat que temps enrrere regia el seu destí. Els italians tornaven de la setmaneta de vacances emocionats per les “più belle ragazzi” i per l’amor que els valencians sentim cap a la cocaïna. La camorra napolitana va començar a moure els seus fils fins que va col·locar un aparentment inofensiu i verd Grezzi a l’Ajuntament.
El funcionament era el següent: la camorra faria arribar la cocaïna per via marítima, així que calia promoure una ampliació del port; després es traslladava als barris perifèrics de la ciutat, des d’on es feia el packaging i la distribució. Els xiquets dels barris depauperats transportaven la droga en bicicleta aprofitant el carril bici que els connectava amb la zona alta de la ciutat.
El sistema funcionava i tot el món rebia la seua part. L’alcalde estava content perquè el taller de bicicletes del seu nebot per fi funcionava, Grezzi era l’home més poderós de València i no estalviava en fastuoses festes veganes on el pastís de carlota i l’hummus brollaven de fonts fetes de bròcoli. L’oposició també està implicada, tot i que dissimula el desacord donant consignes a la premsa addicta, que necessita la cocaïna com a matèria prima imprescindible per a redactar titulars. L’engranatge funciona perfectament, però als implicats els pot l’ambició.
Cada cop més persones utilitzen el carril bici, sobre tot els joves. Grezzi es fixa en els estudiants per a ampliar la xarxa de distribució: són els agents perfectes perquè són pobres i estan desesperats perquè saben que només els que estudien a la universitat privada poden accedir al mercat laboral. El pla del regidor de Mobilitat funciona perfectament i València esclata com un masclet de frenesí econòmic.
Els comptadors electrònics del carril bici quantifiquen i celebren el quilos de droga distribuïts. Els narcotraficants italians inverteixen grans quantitats en els sectors públics i privats buscant l’acceptació de la població nativa. Els carrers són una festa on es multipliquen les bicicletes de marques cares. Es completa l’obra faraònica del Nou Mestalla, on fins i tot les porteries són fetes de fina artesania ceràmica i les línies del terreny de joc es poden esnifar. El Llevant guanya sis Champions League seguides. La cultura valenciana viu un esplendor equivalent al Segle d’Or i els joves músics substitueixen l’skà combatiu per ritmes que celebren una vida plàcida amb lletres dignes d’Ausiàs March.
Aprofitant que Madrid s’ha independitzat de la resta d’Espanya, la capital de l’Estat i el funcionariat es traslladen a València. Una Catalunya depauperada pel procés d’independència aconseguit 10 anys abans demana ara adherir-se a la nova República Ibèrica, però un informe de la principal entitat financera valenciana, La Bancaixa, no veu amb bons ulls la unió “donat el caràcter poc laboriós dels catalans, un poble amb excessiva predilecció cap a les manifestacions festives, el principal teixit productiu del qual es basa en la tertúlia periodística i els fils de Twitter amb escàs valor afegit”. Tot i això, el President de la República, Ximo Puig l’Eficient (que llueix una frondosa melena, enveja de tota Europa), accedeix a la petició dels catalans, però amb un propòsit ocult.
Puig ja ha imposat el valencià com a llengua única a l’Estat, des d’Oviedo a Cadis passant per Valladolid, i es disposa a fer el mateix a Catalunya. Es prohibeixen les variants dialectals catalanes, castigant severament als qui diuen tarda en lloc de vesprada o muntanya en lloc de montanya. S’imposen els termes xicuelo, bocadill i reina mora. Les organitzacions internacionals de defensa dels drets humans alcen la veu contra el tracte especialment cruel que reben els barcelonins que diuen “merci”. També es prohibeix la sardana. La substitució dels castells per les muixerangues provocarà milers de morts al no estar els catalans habituats a esta forma tan diferent d’alçar arquitectures humanes. El F.C. Barcelona queda reduït a un filial del Llevant. La Sagrada Família es trasllada en helicòpter a Castelló i la Moreneta queda rebatejada com la Rebonica.
Els catalans s’indignen i es tornen a alçar contra l’Estat opressor però són durament reprimits. Inicien una resistència que es comunica en l’antic castellà per tal d’evitar els serveis d’espionatge valencians. El poble català s’alça novament demanant la independència però satisfets en els fons per haver recuperat la condició perduda de màrtirs i gaudint, sense arribar a reconèixer-ho, de la costum de l’esmorzaret.
A Europa ningú ajuda als catalans perquè la gestió eficientment alemanya que Ximo Puig va fer de la crisi del coronavirus va implicar un canvi en els equilibris de poder al continent. Ara era València qui concedia crèdits als països del nord per tal que alemanys i austríacs poguessin comprar-se els carromatos produïts a Almussafes. La crisi de la inundació dels Països Baixos és resolta amb pietat catòlica per Ximo Puig: es concedirà un crèdit milionari amb l’única condicionalitat que els holandesos caminen amb una tulipa incrustada al cul durant 50 anys.
El País Valencià és ja una potència mundial amb capacitat nuclear i uns interessos comercials que xoquen amb la creixent influència d’una Mongòlia que ha sotmés el continent asiàtic. Ambdues superpotències no gosen d’enfrontar-se directament, així que externalitzen el seu enfrontament ideològic als països del tercer món. El continent nord americà se’n porta la pitjor part. La guerra civil ha destrossat el que havia arribat a ser un imperi i cap dels dos exèrcits, ni el del nord ni el del sud, capitanejats respectivament per Britney Spears i Kim Kardashian, van aconseguir imposar-se. València i Mongòlia van entrar en el conflicte recolzant diferents faccions armades i el resultat va ser la divisió definitiva dels Estat Units en centenars de petits països amb fronteres artificials on les disputes ètniques eren aprofitades per les potències estrangeres.
Però l’Imperi Valencià acabaria caient, com tots els imperis, arrossegat per la seua pròpia decadència interna. Quan els estudiants enriquits amb el tràfic d’estupefaents van poder accedir a la universitat privada es va produir una davallada general en el nivell intel·lectual del poble valencià i en la seua capacitat d’esforç i sacrifici. La ciutadania es va instal·lar en la plaent comoditat, la dissolució moral i l’egocentrisme. Amb el temps, ni tan sols l’Emperador Biònic Ximo Puig III El Melenut, va aconseguir sufocar les tensions internes que varen acabar cremant València com una Falla irònica i grotesca.