Una crisi dissolvent

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

En aquests darrers dies he començat a llegir el conegut assaig Sapiens. Una breu història de la humanitat, de Yuval Noah Harari. Aquest professor de la Universitat Hebrea de Jerusalem, en la més pura tradició d’arqueologia britànica estil Vere Gordon Childe, es dedica a qüestionar bona part els mites  que sostenen la civilització i a oferir una visió escèptica al voltant de sobrevalorades creences compartides. Aquest fals llibre d’història (en realitat és pura filosofia, probablement influent en les properes dècades) tracta d’explicar que la nostra espècie, poc adient per a la supervivència en l’entorn natural, ha pogut imposar-se a la resta gràcies a la capacitat de cooperar (fins i tot Kropotkin ja ho afirmava al XIX). Tanmateix, la condició necessària per aquesta cooperació rau en la nostra habilitat per fabricar ficcions: la religió, el capitalisme, el socialisme, els diners o, un dels més clàssics: la nació. La nació -i en això coincideix amb els pensadors clàssics sobre nacionalisme, com el meu preferit, Benedict Anderson- són realitats “imaginades”, és a dir construïdes artificialment per articular una vida en comú, un projecte polític i social. Tanmateix, a Espanya, com a la major part de nacions estat tradicionals europeus, reconversió d’antics imperis, la radioactivitat del “Nacionalisme Banal” de Michael Billig –és a dir, aquell que només veuen el nacionalisme aliè mentre neguen el propi, i l’eleven a una mena d’ordre natural– ha estat inserit tan profundament en la mentalitat col·lectiva que acaba alterant la visió d’una realitat que els hauria de preocupar.

Harari, que actua com una mena de Stirner o Nietzsche en la destrucció dels mites sagrats, hauria de ser un autor llegit des de Madrid, darrerament més pendent de ressuscitar la literatura patriòtica de José María Pemán que d’afavorir debats profunds sobre projectes compartits de futur. En bona mesura, podríem pensar que el Madrid intel·lectual s’ha aïllat autísticament en una mena de recança imperial que li impedeix adonar-se de la magnitud de la tectònica de plaques que transforma el paisatge geopolític i social sota els seus peus. En el jivaritzat món mediàtic i editorial espanyol, on els  intel·lectuals han estat substituïts per tertulians i els acadèmics semblen patrocinats per Bertín Osborne, la capital sembla obsessionada pel concepte “unitat”, mentre que paral·lelament concentren els seus esforços a sabotejar-la.

Hi ha catàstrofes col·lectives que poden impulsar a una societat a atenuar els seus conflictes interns i la impulsen a reforçar vincles col·lectius. Hi ha, tanmateix, societats tan summament fràgils i vulnerables en què les desgràcies acaben tenint un efecte corrosiu i dissolvent. Pearl Harbour va unir una Nord-Amèrica dividida. L’ocupació de França el 1940 i el govern de Vichy va fer saltar pels aires la feble cohesió dels nostres veïns del nord. Si les crisis són oportunitats, aquestes, a Espanya esdevenen l’ocasió perfecta per intensificar aquest esperit de guerra civil que feia meravellar-se el mateix Canceller Bismark en afirmar irònicament que Espanya és el país més fort del món, perquè ha tractat diverses vegades destruir-se sense aconseguir-ho del tot.

Espanya és una societat dividida en un règim polític fallit. Qualsevol historiador, qualsevol antropòleg, fins i tot qualsevol aficionat als llibres d’autoajuda al més pur estil Paulo Coelho sap que és en situacions dramàtiques quan poden emergir figures carismàtiques amb capacitat d’exercir un lideratge moral que serveix per inspirar la ciutadania a comportar-se de manera responsable i generosa. No cal ser un geni per deduir les regles del joc: la persona ha de tenir autoritat moral, generar confiança, i actuar ràpidament d’acord amb les següents habilitats i iniciatives

A.- Fer gestos en la direcció de resoldre aquells conflictes oberts. 

B.- Espolsar-se de sobre aquells individus o col·lectius que no resultin de confiança o siguin  potencialment deslleials.

C.- Capacitat de decisió i resolució davant el perill, evitant que sorgeixin els dubes; ser clar en la informació i no ocultar la gravetat de la situació (les males notícies, totes de cop i al principi, que proposava Maquiavel, a El Príncep)  

D.- Ser coherent entre les paraules i els fets. 

E.- Ser capaç de dibuixar un horitzó de sortida, tot dissenyant un futur, a còpia de mesures concretes, que permeti recompensar els sacrificis dels qui han donat o perdut molt.

Pedro Sánchez, sens dubte, no és aquest home. És la figura menys indicada per estar al front de qualsevol crisi. És cert que existeixen circumstàncies adverses. Els dòbermans feixistes els han deixat anar del búnquer, atiats per una premsa irresponsable i teledirigits pels zombis del Règim del 78. El trifachito (conservadurisme reaccionari, neoliberalisme anòmic i neofranquisme hípster) fa una pinça per acabar amb un govern que consideren il·legítim; al PSOE hi ha cua pels passadissos per veure qui clava la ganivetada més fonda, mentre que UP actua d’acord amb la més pura tradició de l’esquerra espanyola: una submissió als líders i un esperit autoritari del que, en realitat, no ha deixat de ser un comunisme sense idees pròpies). Sánchez, tanmateix, no està en una situació menys perillosa del que podria haver estat Suárez el 1979. I tanmateix, ha desaprofitat totes i cadascuna de les seves oportunitats. Podria haver fet (i no ha fet)

A.- Decretar una amnistia als presos polítics catalans i bascos i fer realment una proposta rigorosa estil “estat lliure associat” per neutralitzar el principal repte polític; podria haver derogat la llei mordassa que permet a la policia actuar com la Gestapo; haver derogat la reforma laboral que deixarà milions de persones sense feina mentre les empreses segueixen fornint-se de diners públics; haver obligat a la banca a tornar els necessaris 62.000 M € (el 6% del PIB) que els espanyols els van regalar o podria haver regulat el preu de l’habitatge per deixar respirar les famílies. Tanmateix, no ho ha fet en els cent primers dies, cosa que li fa perdre credibilitat, i no ho ha fet en moments com aquests, cosa que li ha fet perdre tota autoritat. 

B.- S’ha envoltat de policies, militars i uniformats diversos que generen més aviat pànic i ressentiment a partir d’un passat negre (i un present insultant) en una llarga història d’abusos de poders i impunitat intolerable en qualsevol societat democràtica. Ni tan sols ningú ha gosat aixecar la veu contra una monarquia cada vegada més emmerdada en negocis tèrbols, i que, recordem, va ser posada per la mateixa persona que va obtenir el càrrec gràcies a l’ajut militar d’un Hitler que, ara fa setanta-cinc anys, es va engegar un tret al búnquer de Berlín. No, Pedro: la Zarzuela no uneix, sinó que divideix. No Pedro, blindar els Borbons fa més vulnerable el règim i la democràcia.

C.- L’únic marxisme present a la Moncloa és el de Groucho: “tinc aquests principis, i si no us agraden, en tinc uns altres”. L’obsessió per cedir a les pressions dels sectors més reaccionaris que bramen amb intensitat “recentralització”, no només s’ha traduït en agreujar el caos sanitari, sinó que també ha contribuït a estendre un caos comunicatiu que pot degenerar fàcilment en pànic. L’obsessió del govern ha estat tractar els seus súbdits com a menors d’edat. És normal que aquests s’acabin comportant així. La incertesa agreuja el drama. La incompetència, potencia la fallida.

D.- La incoherència entre les paraules i els fets (comprobables en els anuncis d’ajuts a qui perd la feina, en les erràtiques instruccions sobre tràmits, en missatges contradictoris sobre Rendes Bàsiques) no ajuda. I l’obsessió recentralitzadora que fa seguir les propostes, després d’una setmana de retrets i desqualificacions, del president Quim Torra, és un indicador clar de la fallida d’un govern que només se sosté per la depriment raó que l’alternativa és infinitament pitjor.

E.- La incapacitat de prendre mesures raonables i compartides per a la sortida de la crisi (derogació de lleis mordassa, reformes laborals, desmilitarització, inversió pública, desretallades,…) només afegeix pessimisme i desmoralització a una societat espanyola que s’odia profundament a ella mateixa (tal com s’expressa en un comportament estil “Stasi” de veïns denunciant a veïns). A França es parla de “lepenització dels esperits”, a Espanya potser hauríem de començar a pensar en l’”Anarosquintanació dels esperits”.

Hi ha crisis que uneixen, i crisis que dissolen. L’obsessió per la “unitat” (en realitat, l’esmena a la totalitat que fan els hereus del franquisme al que queda de democràcia, amb el seu component de casposa recentralització) el que ha fet és enfrontar internament la societat espanyola i reforçar les conviccions dels independentismes per activar el Pla B: la independència. Com dèiem al principi, les elits culturals, mediàtiques, polítiques fan una guerra de banderes (rojigualdes) per evitar pensar en una manada d’elefants. L’elefant de Catalunya, (que ens recorda sempre el fi analista Bernat Deltell) i l’elefant europeu, on les elits de Brussel·les (i d’Amsterdam, i de París, i de Berlín,…) s’estan disputant les despulles del poder espanyol que va deixant vacant a les institucions i els espais estratègics. Amb una economia que només sembla apta per poder viure a còpia d’una activitat extractiva (els diners públics, europeus o catalans) o una addicció a l’explotació dels treballadors, l’horitzó espanyol és tan negre com la facció que controla l’estat.

Espanya, com explicava Harari, és una ficció. Una ficció en la qual cada vegada menys hi creu ningú, tret que no sigui banalment, en base a litúrgies, banderes, seleccions esportives o patrioterisme tot-a-un-euro. Espanya és una religió en decadència, que com totes les creences qüestionades, pot esclatar en episodis de perillós fanatisme sectari. I és una religió en decadència perquè està fracassant, els seus feligresos semblen desorientats davant les evidències que contradiuen els seus dogmes, i perquè preferixen refugiar-se en la “puresa” del passat abans d’enfrontar-se a un futur incert i pessimista. La crisi de confiança és profunda, i poc es pot fer més enllà de posar un himne patxanguero a tot drap i verbalitzar el mantra de la unitat, o d’odiar catalans i europeus. Catalunya, com explicava Harari, també és una ficció, amb els seus propis problemes, amb una obsessió externa i interna per desmantellar els seus dogmes de fe, on els feligresos estan dividits i experimenten un profund malestar. Tanmateix, és una ficció amb més bon aspecte, perquè com en tota dimensió humana, els creients tenen certa fe en què la construcció d’un estat els aportarà un benestar material, i sobetot espiritual. I, ja sabem la força de la fe serveix per capgirar dinàmiques històriques. Ja ens ho va ensenyar el gran pensador catalano-neerlandès Johan Cruyff…

- Publicitat -

Breus

Colau avisa que serà unilateral amb l’ús dels romanents: “Hi haurà uns fets consumats”

L'alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, ha avisat que el consistori utilitzarà els romanents, que ha explicat que ascendeixen de 165 milions a 230 si...

El Musiquem Lleida manté l’aposta per la música gratuïta amb una versió reduïda del festival en la seva 15 edició

La 15a edició del festival internacional Musiquem Lleida se celebrarà del 2 al 4 d'octubre amb una versió reduïda batejada com a 'Delicatessen', amb...

La pandèmia triplica el nombre de joves que s’incorporen a la Creu Roja per fer de voluntaris

"La covid ens ha unit com a humanitat". És el resum que fa una voluntària de la Creu Roja arran de l'entrada massiva de...

Aquestes són les mesures que incorporaran els mercats de Barcelona contra la covid

Els mercats municipals de Barcelona Abaceria, Sants, Sarrià, els Encants de Bellcaire i Sant Antoni ja tenen càmeres zenitals als sostres d'accés per comptar...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca