A aquestes alçades, no és cap secret que la societat està patint una transformació estrepitosa, i com no, també el món de la cultura en la seva totalitat, inclòs la industria cinematogràfica, la qual tot i continuar tenint alguns sectors precaritzats començava a estabilitzar-se després del gran cop d’una crisi que no només fou econòmica, sinó també instrumental, amb el sorgiment de noves pràctiques de consum que trencaven amb la idea genuïna del cinema.
Si abans d’aquesta crisi ja parlàvem d’una variació en els hàbits de l’espectador arrel del canvi de les sales de cinema per la petita pantalla de l’ordinador o la televisió intel·ligent, des del 13 de març d’aquest any ens trobem en un escenari que ni en els pitjors somnis dels treballadors i amants del setè art ens plantejàvem, que és el tancament absolut de totes les sales de cinema del país i de la major part del planeta.
D’aquesta aturada general no n’ha escapat ni el festival de cinema més important del món, el de Cannes, que l’última vegada que va ser suspès fou l’any 1968, quan Godard i Truffaut encapçalaren un boicot en solidaritat amb els estudiants que es trobaven acomplint una de les grans revoltes europees del segle XX.
En la roda de premsa que confirmà que els auteurs no estaven disposats a seguir amb la celebració del festival, en la que també hi participà Polanski, Carrière, Malle i Berri, Godard pronuncià la incendiaria frase “nosaltres parlem de solidaritat amb estudiants i treballadors, i vosaltres de primers plans i tirs de càmera. Sou uns gilipolles”. Sempre he sigut de donar-li la raó a Godard, i no pot ser menys en aquest cas; quan al país amb prou feines baixem dels tres-cents morts diaris, em sento un gilipolles escrivint sobre aspectes cinematogràfics que de ben segur que poden esperar. Però, d’altra banda, què seria de la cultura si els que ens encarreguem de difondre-la o analitzar-la ens quedàrem callats, sense actuar? Ningú vindrà a salvar-la.
Aquesta premissa és a la que de ben segur s’aferra la plataforma Filmin, que en comptes de resignar-se a la situació actual posa el seu espai a disposició de tots aquells projectes que veuen la seva viabilitat afectada degut a les circumstàncies. Parlo de festivals tan importants com el D’A, que es celebra via online a través d’aquesta, però també l’estrena comercial d’una petita pel·lícula com Assamblea, d’Àlex Montoya, produïda per Kaishaku i Nakamura Films i que compta amb la col·laboració de la Generalitat Valenciana, l’Institut Valencià de Cultura i À punt Media.
La cinta, presentada en l’última edició del Festival de Màlaga que es pogué celebrar, és una adaptació de l’obra teatral La gent, un treball que fou firmat pels mateixos guionistes de la cinta, Juli Disla i Jaume Pérez, i que al seu salt al cinema significa el primer llargmetratge del seu director, d’àmplia experiència en el terreny del curtmetratge i que compta amb un sòlid repartiment: Francesc Garrido, Cristina Plazas, Greta Fernández, Nacho Fresneda, Marta Belenguer o Abdelatif Hwidar, inclòs un petit cameo de Pablo Sánchez del grup valencià La Raíz.
De fet, tot i que la major part del metratge es du a terme en l’interior d’un restaurant en desús, mantenint així l’esperit teatral del llibret, l’inici de la pel·lícula ens dona a entendre que estem davant d’una cinta desacomplexadament valenciana. Un cotxe amb matrícula valenciana aparca a un carrer proper al lloc de trobada. Dins d’ell es desenvolupa un dels primers conflictes, però per darrere d’aquest no tarda en passar un comboi de metro valencià. Amb una sola escena estem del tot ubicats, i és important que la pel·lícula no només sigui una producció valenciana, sinó que es situï d’una manera tan directa a la capital del Túria, tot i que compti amb actors barcelonins.
El títol del film ja vaticina què ens podem trobar a la pel·lícula: una assemblea. Però quin tipus d’assemblea? L’enfocament plantejat per Disla i Pérez és inequívoc. Una assemblea en la que els seus participants no aconsegueixen posar-se d’acord, projectant així una visió absurda i pessimista d’aquest mecanisme de participació, debat i decisió. En la cinta, el que es posa sobre la taula és la Proposta de Text Definitiu referent al Concert. Però quin text, quin concert? Això no importa. Un dels objectius del film és portar el debat a una buidesa ideològica i intel·lectual que presenti el procés assembleari com una estupidesa i alhora com una via per a que cadascú destapi la seva cara més detestable. L’assemblea com a mètode d’interpretació de la condició humana.
Com ja s’ha fet referència anteriorment, el treball de Montoya es manté fidel a l’ànima teatral del guió, donant a gairebé tots els components de l’assemblea un paper similar i jugant amb els estereotips col·lectius. Un dels personatges més importants és el de Greta Fernández, que tot i no formar part de la reunió es troba en el mateix espai perquè és filla de l’organitzador, el personatge interpretat per Francesc Garrido. Se’ns fa estrany, després del film Hija de un ladrón, veure a la Greta dir pare a algú que no és el seu pare de veritat i el que feia d’ell a la pel·lícula de Belen Funes, Eduard Fernández.
Tot i això, la Tosca (que és l’extravagant nom del seu personatge) aporta una frescor que alhora serveix per contrarestar (i ridiculitzar) l’excessiva solemnitat de la reunió. És curiós i alhora peculiar veure a la Greta en un paper tant petit després del gran reconeixement que ha tingut en les seves dues interpretacions més importants de la mà de la ja referenciada Belen Funes i d’ Isabel Coixet a Elisa y Marcela. Tot i això, cal apuntar que la pel·lícula de Montoya fou rodada abans de les seves dues grans interpretacions, tot i que ha sigut estrenada després.
Un dels hàndicaps que se li podrien extreure a la pel·lícula és que aquesta ridiculització del mètode assembleari no ve acompanyada d’una reflexió que planteja com a millor opció un altre mecanisme de decisió (perquè la funció de l’assemblea, al final, és aquesta, la de decidir). La pel·lícula actua com una peça humorística suggestiva, que funciona per a aixecar algun riure i que conté alguns girs de guió que per molt petits que siguin donen un joc interessant, però no funciona en la seva faceta política. Seria ser molt ingenu pensar que una pel·lícula que satiritza (i en certa manera desautoritza) una assemblea, a dia d’avui, pot eludir l’aspecte polític. Assemblea (la pel·lícula) malauradament ho fa, entregant el metratge a l’humor i a la teatralitat, inclús obrint una petita escletxa d’una història d’amor entre els dos líders/moderadors de la reunió, que acaba essent simpàtica i no es passa de tediosa.
Tot i això, el resultat final de la cinta és encomiable i aquesta és perfectament vàlida per gaudir d’una suau sàtira sobre els mètodes contemporanis de debat i decisió. També representa una bona notícia pel cinema valencià, que lluny de quedar-se sense via d’escapament en la crisi sanitària que estem travessant (i que per sort sembla que comencem a deixar enrere) s’ha reinventat a partir d’aquesta estrena online, aconseguint, a més, ser la pel·lícula més vista durant el seu primer cap de setmana a Filmin.