Dimarts 02 Juny, 2020

Em desperta un malson i no és el virus

Més llegits

Asfixia per un racisme assassí

L'assassinat de George Floyd a mans —més ben dit a genolls— de la policia a Minneapolis ha remogut consciències...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com...

La CUP insta a nacionalitzar Nissan per salvar els llocs de treball

El diputat de la CUP al Parlament Vidal Aragonès ha reclamat al Govern que mantingui els llocs de treball...

La flama resignificadora

Bon dia (tot el dia), benvolguts lectors de Mirall. Feia temps que no apareixia la meua firma enlloc, les...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i...

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Aprofito l’hora convencional de dinar per anar a comprar i fugir de l’aglomeració humana, un costum que ja tenia abans que tot això passés però que fins ara no havia vist el resultat, ja que era impossible escapar totalment de la saturació urbana. Em pregunto si aquest rebuig acumulatiu marcarà uns canvis profunds en els hàbits socials? Per una banda és positiu, ja que l’espai, la buidor, la distància són necessàries per respirar(-nos) i conviure’ns, valors que s’havien difuminat en l’actual rococó hipermodern de l’era consumista. Però per l’altra em preocupa les vies massives que havíem integrat per defensar els valors i els drets que cada dia ens treuen. Com redirigirem les revolucions si ja no podem ocupar l’espai públic de manera quantitativa? Però no em preocupa perquè els éssers funcionem mitjançant l’adaptació i trobarem la manera perquè no ens callin mai. Ara és un altre problema el que se’m presenta. Entro al supermercat, sí, incoherent de mi per perpetuar el consum macro-explotador quan podria anar al mercat i recolzar els queviures de proximitat. En l’únic que penso és agafar el just i necessari per sortir l’abans possible d’aquesta cova que des de fa quasi dos mesos s’assembla més a un laboratori post-humà.

Per sort, m’he sortit amb la meva, hi ha poca gent però a contrapartida, també queda poc menjar. Persones que compren alguns petits aperitius a correcuita abans d’anar a dinar, altres que contradictòriament al sentiment d’empatia i sororitat global no s’atreveixen a mirar-te i si ho fan et veuen com un virus. Però la qüestió és que totes agafem el que podem del poc que hi ha. Fins i tot alguna mirada de reüll per veure qui agafa l’últim plàtan… perquè sí, és graciós que de tots els productes que hi ha, n’hi ha no els tornen a reposar. Per la meva tranquil·litat, la sort d’una antiespecista i vegana és que sempre em quedaran els bròquils, els porros i altres verdures que a ningú li agraden. I amb sort, alguna fruita d’aquestes que com tothom vol sempre reposen. Però no us preocupeu, que les persones carnívores tenen encara més sort. Les vostres lleixes són les que reposen constantment, cada deu minuts si fa falta, perquè sempre estiguin ben plenes i pugueu menjar en abundància.

Però tot això, fins i tot amb les pujades de preus, productes com les mandarines, els ous, el pollastre, no importa, ja que hi ha un producte que sí que han rebaixat: el pernil ibèric i millor si és d’aglà. Tan gloriós que s’ha salvat de les pujades de preu, ja que en vers el dilema entre abaixar els preus o sacrificar els centenars de porcs -clar, deixar-los vius no és una opció- van considerar oferir el gest solidari de fer-ho accessible per tothom. Una joia de la gastronomia espanyola, un luxe que per fi tothom se’l pot permetre. Ens estarem apropant al col·lectivisme social i retornar a la setmana gloriosa de 1909, aquest cop indefinida? No ens passem que en la dignitat capitalista tot té un cost i per tant un preu, i més el pernil ibèric, ja que és l’amor de les nostres vides. Ara entenc perquè diuen que l’amor és cec, si no som ni capaces de veure el subjecte que estimem tal com és. Preferim estimar-ho en absència, en negació. En comptes d’anomenar-ho pota de porc esquarterat és millor veure la idealització: un pernil ibèric. Serà que l’amor romàntic -tòxic- sempre s’alimenta de voler canviar el que estimem perquè compleixi amb el nostre desig sense tenir en compte el seu?

Quan entro a casa, les notícies de les 15h estan engegades i no paro de sentir paraules que em perforen: “hijos, hijas”; “padres y madres”: “erte, atur”; “animales libres“. Quelcom no m’encaixa. A qui s’adrecen les notícies? No diuen o ens fan creure que intenten ser el màxim d’objectius possibles, sempre que els promocioni un banc, una empresa, o el mateix Berlusconi? En primer lloc, no tothom té pare i mare; i les famílies no nuclears?, la co-criança?, els centres socials?, els orfenats? Segon, que passa amb la gent que no té dret a ertes?, la gent migrada sense papers?, les refugiades? Tercer, com poden commoure amb imatges d’animals “lliures” i de seguida parlar del consum industrial càrnic amb gravacions d’animals mutilats? I així infinitament fins a omplir la secció d’opressions. I no ho dic per tocar la fibra com si fos una petita rabiola… ni tampoc una queixa d’una amargada feminista interseccional que no és capaç d’estar contenta, com diria molta gent amb pensament masclista.

Aquestes “rabietes” van més enllà perquè neixen de la voluntat de voler-nos millors en comunitat. Perquè és cert que vivim en una constant (auto)crítica que ens pressiona, ens censura i ens imposa. A cada pas, a cada frase, a cada posicionament apareix una recriminació. D’un “sigues més solidària” a un “no existeix l’altruisme, tot ho fas per sentir-te millor”, i així amb tots els àmbits fins que no fas res i ets sents culpable per no fer res, però si fessis quelcom saps que et sentiries pitjor. I després penses, com ha sorgit aquest (auto)mecanisme? És una estratègia del mateix sistema, com una cortina de fum, per no veure l’arrel del problema? I si en comptes de mirar-nos tant el melic, mirem qui ens ha posat aquest melic? En tant que tot és social, serà que ens han educat per jugar a un sol joc amb les seves normes? De qui? És més, quins han sigut els resultats d’aquestes partides? Una d’elles és la manera en què ens comuniquem. Com molts teòrics lingüistes, filòsofs, però també mitjançant converses de bar, al mercat o simplement tardes senceres estirada al llit, hem descobert que com parlem és com pensem, i per tant, com ens pensem i interactuem en societat.

Una de les normes del joc és utilitzar conceptes per fer-nos creure que s’adrecen a una majoria homogènia. Les notícies, a part de bombardejar amb la Covid-19 -sempre amb el mateix discurs-, només s’adrecen a uns subjectes concrets: els acceptats, és a dir, els que compleixen la seva norma. Perquè no s’esmenten altres casos? Un cop, parlant amb un company sobre les lluites socials, em va dir: “pensa que tots aquests moviments, a efectes pràctics, engloben una molt petita minoria social i per tant les lleis i les accions que demanen, afecten molt poca gent”. Això em va fer pensar molt sobre a qui oferim viure? Justament vaig recaure en aquesta “majoria” privilegiada, és a dir, normativa, que se sent exclosa quan les lleis van als factors oprimits. Però, les lleis per les “minories” no vol dir vetllar per una convivència global i per tant, sí que serviria per a la “majoria” que victimitzava el company? O potser simplement es tracta d’un valor qualitatiu i no quantitatiu?

Al final aquest malson, i no em refereixo al virus, sinó a la gestió humana que fem d’ell, fa més explícites les crítiques d’aquella “normalitat” que tanta gent rebutjava? Serà que la normalitat quotidiana en la qual vivíem no era normal i ara s’està fent més evident? En calen doncs necessitats diverses aplicades en conjunt, en convivència? Aprofitem aquest context tan excepcional per des-normalitzar els costums i les polítiques més opressores, perquè vull ser optimista i somiar amb un món on el frenetisme, l’hiper-productivisme industrial, la precarietat econòmica, el menyspreu de la cultura, els comiats sense ajuts ni drets, l’egoisme neoliberal, l’exclusió social, entre moltes altres, no siguin la normalitat. I després d’aquesta teoria aplicar-ho en fulls de ruta, propostes pragmàtiques. M’imagino una estratègia de caràcter participativa on es podria crear una xarxa de redisseny veïnal on la ciutadania idearia en funció de les seves necessitats vivencials en comptes d’especulacions estadístiques, a part, també serviria per fer créixer el teixit associatiu i cooperatiu, més proper i presencial. Però clar, pels polítics aquestes propostes tangibles no seran més que la imaginació d’una persona que ha perdut la pau interior del recolliment després de més de quaranta dies.

- Publicitat -

Mirall és possible gràcies al suport dels seus subscriptors i mecenes. Amb només 2€/mes podem enfortir aquesta aposta periodística sense embuts.

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Mecenes de la cultura antifeixista

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Breus

Budó veu dins de “la normalitat d’un govern de coalició” les diferències entre ERC i JxCat

La consellera de la Presidència i portaveu del Govern, Meritxell Budó, ha assegurat aquest dilluns que les diferències entre ERC i JxCat sobre la...

Rufián defensa l’acord amb el PSOE perquè “l’alternativa és una extrema dreta”

El portaveu d'ERC al Congrés, Gabriel Rufián, ha defensat el pacte amb el govern espanyol perquè ERC s'abstingui a la sisena pròrroga de l'estat...

El Suprem prohibeix l’exhibició de banderes “no oficials” als edificis i espais públics

La Sala III del Tribunal Suprem ha emès una sentència que estableix com a doctrina que “l’ús, fins i tot ocasional, de banderes no...

Els comuns plantegen boicotejar Nissan

La líder de Catalunya en Comú Podem (CatECP), Jéssica Albiach, ha plantejat el boicot a l'aliança de Nissan-Renault-Mitsubishi com una de les "mesures de...

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca