Regular els monopolis o regular la competència: el debat entre Croly i Brandeis

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

En plena era de creixement desbocat de les desigualtats, un vell problema relacionat va agafant nova rellevància: l’emergència de gegants empresarials amb poder monopolista o quasi-monopolista, com ara Amazon, Google, Alibaba, Microsoft, Facebook, Apple, Huawei o els bancs “too big to fail“. Un problema que no només amenaça el treball, la petita i mitjana empresa o els consumidors: també posa en escac la democràcia, en forma de xantatges, portes giratòries, finançament electoral i corrupció. Es tracta, com dic, d’un vell problema. Tan vell, que a inicis del segle XX va motivar un dels debats més interessants de la història dels EUA, poc conegut a aquesta banda de l’Atlàntic: el debat entre els candidats presidencials Teddy Roosevelt i Woodrow Wilson. Que, en realitat, va ser un debat entre els seus dos intel·lectuals de capçalera, respectivament: Herbert Croly, teòric polític; i Louis D. Brandeis, jurista. El primer apostava per enfortir el poder del govern central per a regular els monopolis; el segon volia dificultar-ne l’aparició mitjançant la regulació de la competència. Per a entendre aquest debat, ens hem de remuntar al segle XIX.

Durant el seu primer segle de vida, els EUA compartien amb les potències colonials europees mals com ara l’esclavitud africana, la neteja ètnica de poblacions indígenes o el sotmetiment patriarcal de les dones. En aquests àmbits no eren, doncs, cap paradís igualitari. En canvi, l’estructura de classes de l’època sí que era força més igualitària als EUA que a Europa, si més no pel que fa a la població blanca: a les zones industrials, els salaris tendien a ser relativament alts per l’època; al camp (amb l’excepció del Sud esclavista), la distribució de la propietat era raonablement igualitària; i al conjunt del país s’observava una gran mobilitat social. La raó de tot plegat era l’existència d’un mecanisme d’escapament per a les classes populars en temps de penúria: l’expansió cap a l’Oest, on s’hi trobaven enormes extensions de terreny, tot sovint deshabitades o, en tot cas, poblades per tribus indígenes cada cop més delmades per les epidèmies i les guerres amb els EUA i les potències europees. Quan a les zones industrials els salaris baixaven, qualsevol amb un mínim d’estalvis podia marxar a l’Oest a ocupar alguna de les nombroses parcel·les verges controlades pel govern nord-americà. La qual cosa, alhora, pressionava a l’alça els salaris a les zones industrials.

Tot plegat va dotar la cultura política dels EUA (i, en particular, de l’Oest) d’una peculiar barreja d’individualisme, patriotisme, igualitarisme i republicanisme democràtic que fa que la política nord-americana anterior al segle XX sigui difícil d’entendre des d’ulls europeus. Per exemple: avui situem el Partit Republicà al centre-dreta i el Partit Demòcrata al centre-esquerra, però al segle XIX la gran clivella als relativament igualitaris EUA no era l’eix esquerra/dreta (que sobretot -bé que no únicament- té a veure amb la redistribució), sinó la discrepància entre dos models de desenvolupament: lliure comerç i descentralització versus nacionalisme econòmic i centralització. Abans de la Guerra Civil, el Partit Demòcrata defensava el primer model i el Partit Whig el segon. En el breu període en que la controvèrsia sobre l’esclavitud va esdevenir la clivella central, els antiesclavistes de tots dos partits van fundar el nou Partit Republicà, i l’anterior sistema de partits va saltar pels aires. Un cop acabada la Guerra Civil i abolida l’esclavitud, però, el debat sobre el model de desenvolupament va tornar a ser central, amb el Partit Demòcrata reunint de nou els partidaris del lliure comerç i la descentralització, i el Partit Republicà assumint el model econòmic Whig.

L’expansió cap a l’Oest com a mecanisme “natural” de control de les desigualtats tenia, però, un límit igualment natural: l’oceà Pacífic. L’any 1890, l’Oficina del Cens dels EUA va anunciar que aquesta expansió havia arribat al seu final. Ja cap aquella data, la disponibilitat de terres per al conreu i la ramaderia era cada cop més escassa. A mesura que la terra s’acabava, les desigualtats arreu del país es van començar a disparar. Una de les conseqüències va ser que d’una economia poblada per petits i mitjans productors es va passar, en poc temps, a l’emergència de grans colossos industrials i financers, amb poder monopolista o quasi-monopolista: els anomenats trusts. Gegants com ara l’Standard Oil de John D. Rockefeller, la U.S. Steel de J. P. Morgan o l’American Tobacco Company de James B. Duke, capaços d’imposar la seva voluntat a competidors, petits proveïdors, consumidors i governs per igual.

Davant aquest i altres nous problemes derivats del tancament de la frontera, arreu dels EUA van començar a aparèixer moviments i líders que demanaven reformes profundes de caràcter polític, social i econòmic. El conjunt d’aquests moviments van rebre el nom de “progressistes“, i amb el temps van formar faccions fortes dins els dos grans partits nord-americans. L’augment de les desigualtats preocupava els progressistes no només per raons de justícia: també hi veien un dissolvent de la independència econòmica individual, que la cultura nord-americana de l’època considerava un fonament indispensable de la llibertat i la democràcia. A les eleccions de 1912, la facció progressista del Partit Demòcrata va aconseguir nominar el seu candidat, Woodrow Wilson. Per contra, la facció progressista del Partit Republicà va acabar per escindir-se, tot creant una nova formació anomenada, precisament, Partit Progressista. Així, a les eleccions presidencials de 1912 van concórrer quatre grans candidats: Wilson pel Partit Demòcrata; Roosevelt pel Partit Progressista; Eugene V. Debs pel Partit Socialista; i William Howard Taft pel Partit Republicà.

Taft es va presentar amb un programa conservador moderat. Debs va concórrer amb un programa socialista clàssic, advocant per la col·lectivització gradual dels mitjans de producció. Però els dos grans contendents de 1912 van ser Roosevelt i Wilson. Els programes d’ambdós van rebre els noms respectius de Nou Nacionalisme i Nova Llibertat, i eren el que, a l’Europa dels nostres dies, qualificaríem de programes socialdemòcrates clàssics: tots dos defensaven una sèrie de mecanismes de redistribució de la riquesa i protecció social, que anirien conformant el que més tard seria l’Estat del Benestar. Tots dos defensaven, també, una major participació dels sindicats (i la classe treballadora en general) en la direcció de les empreses i l’economia (el que anomenaven “democràcia industrial”). A més, tots dos defensaven una sèrie de reformes anticorrupció i de regeneració democràtica. Tot i que l’ascens econòmic dels EUA anava diluint l’eix proteccionisme vs. lliure comerç, el programa de l’ex-republicà Roosevelt seguia sent més proteccionista que el del demòcrata Wilson. Però la gran diferència entre ambdós programes se situava en un altre punt: què fer amb els trusts. Aquí era on entraven en acció les idees de Croly i Brandeis.

Per Croly, els trusts eren un resultat desitjable de l’evolució del capitalisme. D’una banda, havien assolit la seva posició, simplement, oferint més i millors productes a menors preus, degut entre d’altres coses a les economies d’escala; els seus competidors sortien perdent, però els consumidors, i la societat, sortien guanyant. D’altra banda, l’emergència dels trusts oferia l’oportunitat de passar de l’anarquia i la irracionalitat de la lliure competència, a una planificació racional i eficient de l’economia nacional. El problema, per Croly, no era la fortalesa dels trusts, sinó la debilitat del govern central, que era qui havia d’exercir d’àrbitre i organitzador d’aital planificació. Cal no confondre’ns, però: Croly no era socialista, en sentit clàssic. No creia que fos possible abolir la propietat privada, si més no a mig termini; i no tenia clar que fos desitjable. Croly no proposava nacionalitzar els trusts (tot i que no ho descartava en casos puntuals), sinó expandir el poder del govern central (que ell veia com la màxima expressió de la voluntat democràtica de la nació) per a regular els trusts en benefici de l’interès general, i per a redistribuir-ne els beneficis de forma més igualitària entre tota la ciutadania. Un model econòmic dirigista amb horitzó igualitari, en resum.

- Publicitat -

El punt de vista de Brandeis era diferent. Per ell, els trusts sovint no tenien res a veure amb l’eficiència. No ignorava l’existència de les economies d’escala, però no creia que fossin infinites. A partir d’una determinada mida, les empreses no creixien per eficiència, sinó mitjançant la competència deslleial, les connexions personals amb la banca (rebent un tracte de favor de gent que feia negoci amb els diners dels altres), i la interrelació entre elits econòmiques i elits polítiques (amb la consegüent capacitat per a manipular els governs de forma favorable als seus interessos). El resultat no perjudicava només la competència, com pensava Croly, sinó també els consumidors i la societat en general. Brandeis coincidia amb Croly sobre la impossibilitat de tornar al capitalisme desregulat però relativament igualitari propi dels EUA del segle XIX; i, per tant, coincidia també en la necessitat de redistribuir riquesa i regular l’economia nord-americana posterior al tancament de la frontera. Però si Croly volia regular l’activitat dels trusts, Brandeis proposava regular la competència, és a dir: dissenyar mecanismes institucionals que dificultessin l’aparició i consolidació dels trusts, com ara lleis anti-monopoli o agències encarregades de supervisar el seu compliment.

Regular els monopolis vs. regular la competència: aquest era el debat. Un debat que, a més, tenia una altra dimensió: quin havia de ser el rol dels diferents nivells de govern en una federació com els EUA. Per Croly, com hem vist, per regular els monopolis calia una important expansió del govern central, que naturalment es produiria a expenses dels governs federats. Brandeis, per contra, assumia que per regular la competència calia cert enfortiment del govern central, però volia assegurar que els governs locals i federats (“laboratoris de la democràcia“) seguirien fent de contrapés al poder de Washington, i que en la mesura del possible s’optaria per la cooperació entre els tres nivells de govern en comptes de per la simple centralització. 

És fàcil veure que, en totes dues dimensions, el que distingia Croly de Brandeis era una diferent lectura de la centralització del poder, fos polític o econòmic. El punt de partida ètico-polític era, en molts aspectes, similar: tots dos consideraven que els governs i els mercats existien per al floriment i la felicitat de les persones, i no a la inversa; creien en la llibertat i la igualtat; trobaven que ambdues eren importants en la mesura que fomentaven la cooperació i la fraternitat; reivindicaven la virtut cívica, exercida per ciutadanes i ciutadans compromesos amb el bé comú i no només amb els seus interessos egoistes; creien que la recerca del benefici individual, per bé que que era natural i podia ser d’utilitat per a la societat, no havia de ser l’element central de la vida humana; i estaven convençuts que les grans desigualtats de riquesa amenaçaven tots aquests valors. La diferència, com dic, era la diferent relació que cadascun observava entre aquests ideals republicans i la centralització del poder. Croly valorava la centralització com a via d’increment de la cooperació i l’eficiència; Brandeis, en canvi, en el millor dels casos veia en la centralització un mal necessari, que si hom es descuidava obria la porta a l’autoritarisme, la pèrdua de la llibertat i la corrupció.

Aquesta diferent valoració de la centralització tenia a veure amb les diferents fonts filosòfiques de les que bevia cada autor. Croly, molt influït pel positivisme francès (el seu pare era seguidor d’Auguste Comte), estava fascinat per les macro-estructures polítiques i econòmiques modernes, i considerava que eren l’habitat adequat de la vida democràtica. Brandeis, per contra, admirava l’exemple de la democràcia atenenca, i tenia la convicció (comuna al republicanisme clàssic) que el lloc ideal per a l’exercici de la ciutadania és la comunitat local, la proximitat; no creia en un retorn a la vella ciutat-Estat, però sí en les comunitats democràtiques descentralitzades, regides pel principi de subsidiarietat. Croly opinava que el gran problema de la cultura nord-americana era la falta d’esperit cooperatiu derivada d’un excés d’individualisme, al qual volia contraposar una versió democràtica del nacionalisme de Hamilton. Brandeis creia que l’autèntica cooperació neix de l’autonomia individual, i mirava d’adaptar l’individualisme igualitarista de Jefferson a les condicions del segle XX, en una mena d’individualisme d’Estat.

Croly apostava per un capitalisme dirigista regulat per un govern central fort i democràtic, amb els trusts ocupant un lloc destacat. Brandeis aspirava a una economia de mercat regulada per un poder públic enfortit però descentralitzat, i poblada per empreses de diferent mida, però no de les dimensions i el poder dels trusts. Tots dos, en tot cas, apostaven per la redistribució de la riquesa, la cogestió (o el cooperativisme, on fos possible) i la negociació col·lectiva entre patronal, sindicats i governs. Per això quan Wilson, amb el programa de Brandeis, va guanyar les eleccions de 1912, era qüestió de temps que el recent nascut partit de Teddy Roosevelt col·lapsés i els seus efectius passessin, gradualment, al Partit Demòcrata, convertit en el gran partit del centre-esquerra nord-americà. El propi Croly va esdevenir un defensor crític del govern Wilson. Des d’aleshores, durant dècades, les dues ànimes del progressisme van influir en l’agenda del Partit Demòcrata, com es va poder veure durant la presidència de Franklin D. Roosevelt (cosí de Teddy i home de Wilson): si la National Recovery Administration encarnava el model de Croly, la Llei Glass-Steagall contra les grans concentracions bancàries portava l’empremta de Brandeis.

Ambdues ànimes van perdre pes als anys 90 davant l’arribada dels neoliberals de Tercera Via estil Clinton, que mantenien cert compromís amb la redistribució de la riquesa, però que en bona mesura van deixar de banda l’agenda progressista de regulació i control del gran capital privat, fos en el sentit neohamiltonià de Croly o en el neojeffersonià de Brandeis. La revocació de la Llei Glass-Stegall, per exemple, no es va produir sota Regan o sota algun dels dos Bush, sinó sota Bill Clinton. Doncs bé: precisament un dels resultats de dècades de neoliberalisme (en la versió “dura” dels conservadors o la versió “suau” de la Tercera Via) ha estat la reaparició, a les economies de tot el món (inclosa la dels EUA), del poder descontrolat dels grans monopolis i oligopolis privats. En el futur immediat ens haurem de preguntar què fer-ne, i ens anirà bé rellegir Croly i Brandeis.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca